Aquest mes d’abril hem pogut gaudir dues estrenes fílmiques memorables: ‘Hierro 3’ de Kim Ki Duk i ‘Los Edukadores’ de Hans Weingartner. Ambdues, tot i la distància espacial i, cada vegada menys, cultural, ens plantegen temes de fons ben semblants: el capitalisme i la propietat privada. Des de Korea del Sud i Alemanya ens apleguen aquestes propostes tan coincidents amb les tesis.
La cinta oriental ens mostra un jove que recorre les cases temporalment buides per compartir-ne la propietat. Hi sopa, es dutxa, es cobreix amb el barnús del senyor de la casa… Hem dit, però, compartir i aquest ‘okupa nocturn’ renta la roba que hi ha bruta, apanya si cal la minicadena, corregeix el rellotge de paret o ajusta la bàscula del bany. Hi apareix el personatge femení que se’ns presenta com una propietat privada d’un industrial. Aquesta dona, observadora silenciosa de les accions solidàries del jove, decideix anar-se’n amb ell. No desvetllarem el final però manté la idea que ‘cal compartir i no tenir’. El silenci, quasi absolut, es mostra en aquesta pel.lícula com un bé estètic.
Amb un plantejament menys fantàstic però no menys idealista, la cinta alemanya ens porta a conèixer uns amics antiglobalització i anticapitalistes que okupen cases, puntualment, per canviar les coses de lloc, una mena d’acte revolucionari que es purifica pel fet de no robar res. L’unica intenció és sembrar una certa inestabilitat en la consciència dels grans capitalistes. Són edukadors d’un sistema podrit.
Les circumstàncies els porten a un segrest forçat que abocarà la part central del film a mostrar els punts de vista contrastats de les dues parts. El senyor segrestat, antic integrant d’una comuna i fill del maig del 68 és, ara, un beneficiat i actant del capitalisme més dur.
Compartir portarà els joves a polir també els sentiments de propietat de l’amor. Un triangle on l’amistat està per damunt la parella. La frase final “Hi ha persones que no canvien” manté l’ambigüitat de la doble lectura: Ells no haurien de canviar el seu idealisme per l’aburgesament dels anys i, dissortadament, el senyor capitalista tampoc enviarà part dels seus beneficis a cobrir les necessitats dels més pobres.
Com veiem, doncs, dues propostes semblants des de cinemes diferents i l’esperança comuna de poder discutir el futur.
Jesús Bernat Agut 2005
