(Play it again, Sam) és el nom de la primera pel·lícula que va fer Woody Allen com a actor, de protagonista principal, i tracta d’un neuròtic obsessionat amb Hamprey Boggart (l’actor de Casablanca). Hi utilitza una sèrie de tòpics, com la psicoanàlisi, els acudits lingüístics, etc. Després de ser abandonat per la seua dona, vol tornar a lligar amb una xica, però li resulta molt díficil per diversos motius, com la seua torpesa o les seues obsessions.
M’agradaria comentar algunes parts qué m’han cridat l’atenció de la pel·lícula. D’una banda, contrasta els millors i els pitjors moments. El protagonista, quan més feliç i content es troba de seguida li passa alguna cosa que ho empastra tot. D’una altra banda, ensenya lliçons molt valuoses, com per exemple, quan diu que essent tu mateix arribaràs més lluny que fingint ser la persona que no eres. Quina gran veritat. S’ha demostrat mil vegades que la mentida no porta res bo, sols enganys i discusions. Un altre punt que tracta la pel·lícula és que els amics estan per damunt de tot, i que de vegades hem de fer coses que no son del nostre gust per poder alegrar a un amic, o ajudar-lo quan ho necessite, fins i tot, renunciar a la persona que estimem, com li ocorre a Allan, el protagonista. Casablanca va ser la gran obra del cine, i aquesta pel·lícula és un gran homenatge a ella, utilitzant frases d’aquesta, també l’escena del final.
Woody Allen ha rebut nombrosos premis al llarg de la seua carrera, tant com a actor com a director. També ha escrit molts llibres, com Tres comedias en un acto, o Misterioso asesinato en Manhattan. Nerea
