Les distàncies és el darrer film d’Elena Trapé. El resum que sembla oficial diu:
“L’Olivia, l’Eloi, el Guille i l’Anna viatgen a Berlín per visitar per sorpresa al seu amic Comas que fa 35 anys. Aquest no els rep com ells esperaven i durant el cap de setmana les seves contradicciones afloren i l’amistat es posa a prova. Junts descobriran que el temps i la distància poden canviar-ho tot.”
La polisèmia d’aquest film parteix ja del mateix títol. Les distàncies són d’espai (Barcelona-Berlín) i són de temps (han passat dos anys), però també personals. L’espai i el temps, elements tan literaris, marquen les distàncies d’ací i allà, d’abans i ara… i són factors que també fan canviar les persones. Més riquesa significativa veurem a l’hora d’interpretar les accions dels personatges principals; qualsevol espectador trobarà ‘distàncies’ amb el seu veí de butaca; entre d’altres coses perquè aquests personatges, tan ben construïts i interpretats, no són transparents i guarden fets i relacions que cadascú de nosaltres interpretem.
Versió Original. Hi ha un aspecte que ens interessa ben especialment des d’un punt de vista sociològic, sociolingüísticament diríem (ja teniu un altre exemple amb les cinc vocals… i de vuit síl·labes!). Diverses vegades hem parlat dels avantatges de les versions originals i d’alguns films en què el doblatge suposa un retall cultural, com ara L’auberge espagnol (“Una casa de locos” era el títol de distribució ací). En aquest mateix blog n’hem dedicat algunes entrades en què denunciàvem el doblatge de films on la pluralitat lingüística era un valor afegit i significatiu per a la comprensió de la trama (vegeu els enllaços finals).
A Les distàncies els personatges són plurilingües (alguns trilingües: català, alemany i espanyol) i les converses mantenen la naturalitat que trobarien lluny de la ficció. Sembla que tots cinc són barcelonins, quatre catalano-parlants (bilingües actius) i un dels personatges femenins parla castellà i comprén el català (bilingüe passiu). Mentre la conversa entre els amics es fa en català, en dirigir-se a ella cadascú li parla com ho veiem en la realitat d’uns amics barcelonins: hi ha qui li parla en castellà i torna al català en parlar amb els altres, i hi ha qui manté el català de la conversa, sabedor que és ben comprés. Aquest matís, tan enriquidor de la realitat que ens conta el film (amb fragments en alemany subtitolats) desapareix, dissortadament, en el film doblat a l’espanyol, tal i com podem vore al tràiler oficial, on tothom esdevé monolingüe.
Amb tot, un bon film… que cal vore en VO.
Sobre la importància de les llengües al cinema ja en parlàvem a
Sobre la importància de les llengües al cinema ja en parlàvem a
