Ho confesse, estava equivocat, de totes totes. Aquestos dies, setmanes, mesos de retalls, tothom, i tota dona, es pregunta perquè no han estat els assessors els primers en gaudir de la dieta. La gent, eixe col.lectiu tan sofrit, no entén que un polític que entra en un servei públic on hi ha tècnics, funcionaris que coneixen el tema sobre el que ha de decidir el regidor o el diputat, també necessite una altra figura per assessorar-lo, o, el que es més greu, moltes figures. Bo, més que greu és car, perquè realment no es tractava de trobar gent que millorara la funció publica sinó pagar favors polítics. I resulta que tenien raó, que fan falta assessors, però ens fan falta a tots, almenys si hem de fer algun tràmit burocràtic.
Vull passar-li el cotxe a la filla i, com que viu en un barri antic i només poden aparcar els veïns empadronats, em cal canviar-lo de nom. Uns amics, que m’assessoren, em fan saber que per canviar-lo cal anar amb tota la documentació (us estalvie dues ratlles) i acudir a la delegació de la Conselleria d,Hisenda, després a Tràfic. Acudisc amb tota la paperassa, doncs, a l’esmentada delegació autonòmica. Clique l’opció vehículos en una maquineta castellano-parlant que, en breu, m’atorga un numeret. En una pantalla se’ns va informant, en espanyol, de la tanda i la tauleta on cal acudir:”CE cuarenta y ocho, mesa seis“. Un ressort involuntari em fa guaitar fora, al carrer, per si el rètol era del Ministerio de Hacienda i no de l’autonòmica conselleria. Torne a la cadira alleugerit, no havia errat el lloc. Amb tot, però, pense que és una oportunitat perduda, tanta gent presentant-se a les proves de la Junta Qualificadora i no tenim l’oportunitat de sentir d,una administració autonòmica “quaranta-vuit” i, com el 48 eix a la pantalla, tots aprendríem alguna cosa mentre esperem.
CE cincuenta y tres, em toca. Quan encete la petició ja em diu: modelo 620 y contrato, lo pide a mi compañero y vuelve. El seu company me,ls dóna amb l,afegit once céntimos. Com que no estava assessorat li done els cinquanta euros que portava i l,home es passa maleint la diferència mentre em dóna les tornes. I ara sóc jo qui torna a la taula-mesa i escolte que tinc dos opcions, contrato de compraventa… No, que li dic, que és la meua filla i li,l done, no li,l venc. En tal caso, necesita una acta notarial de la donación. A vore, tornem a començar, em costarà més l’espart que l’escurà, el cotxe té més de deu anys i vull donar-lo a la meua filla, que viu a Palma… En tal caso, tiene que realizar las gestiones en Mallorca, donde tenga que ir el vehículo, y más si se trata de otra autonomía…
Me,n vaig sense haver solventat res, tot preguntant-me si allò que deien senyes d’identitat d’una autonomia consistia a augmentar la burocràcia. Me,n vaig convençut que sí, que, vist el monstre burocràtic que patim, fan falta els assessors; ara bé, fóra bo que cadascú es pagara els seus.
Jesús Bernat, mestre (Publicat a Levante-Castelló 21-08-2012)
Jo faig anar a una assessoria i no em van posar tantes pegues. I d'anar al notari res de res. Un firma del propietari com que el canvia i avant. El tràmit el vaig fer fa uns cinc anys, no sé si deu haver canviat la llei, que eixa és una altra…
Parla-ho amb un "assessor" dels de veres, d'assessoria legal-fiscal, i no amb un dels altres, que eixos no saben res més que mamar.
Ens ho podem imaginar. Sembla que tornem a la burocràcia de la Dictadura.