Davall de la nostra servera està soterrat Merlí (que no el busquen a Camelot, ni a la Bretanya, ni per la gran ni per la petita). Ens acompanya des de l’ombra de l’arbre que mñés s’estima la fresca i que més tard floreix.
La parra feréstega, encara no domesticada, s’arrapa a la paret i s’enfila cap al cel. Quan l’estiu arriba ja som a un college anglés.
Quant tarda, el lledoner!
La sàlvia, presumida, la flor ensenya, desvergonyida.
A les puntes més amunteres trau les fulles el til·ler, i encara tardarà dos mesos a amostrar-nos les flors.
El ginebre sempre viu, i la florida se li amaga. Està trist… enyora la savina.
I els rosers fan enveja, tots els colors han robat. I un miracle.
El clavell de l’aie -viu sense terra- cada dia creix i…
al seu si, pardalet ha fet niu. Quin goig!
