Moltes paraules apreses a terres del Maestrat mai no les havia sentides a la Plana. En aquest cas, però, ha estat l’almassorí Pepe Qualet, llaurador il·lustre i millor persona, qui m’ho ha fet saber. La paraula venia al cas perquè havíem acabat de replegar l’ametla d’uns bancals d’Atzeneta l’endemà de Sant Miquel, 29 de setembre. Heus ací que el meu cosí em va fer saber que allà pel secà d’Almassora (pla de Museros i el Boverot) en passar el dia de Sant Miquel ja es podia ‘espigolar’, que tot allò que no havia estat collit, batollat o quedava per terra podia arreplegar-ho qualsevol…, sobretot garrofes i ametles. Coneixia d’altres significats del mot però no aquest, que sembla ser transparent a terres de secà o àmbits rurals en general. Ben interessant resulta la data de Sant Miquel com a remat de l’any agrícola. L’estudiós Daniel Climent Giner tindrà, sens dubte, coses a dir-nos.
Vam preguntar en un mas veí per aquest ‘costum’ que potser replegara el “dret consuetudinari valencià”, ves a saber! I l’home ens diu que sí, que en passar Sant Miquel ja solien tindre tots la fruita de temporada collida, no fora que algú li pegara per espigolar. Regirant per la xarxa, però, veiem que era un costum precedit de la petició a l’amo de les terres per poder ‘espigolar’ allò que havia quedat per terra després de la collita.
No cal dir que el DCVB ens havia de dir coses. I tant! Si ho llegiu esplaiet veureu, si no ho sabíeu ja, que la primera accepció es refereix a les espigues de blat (sentit etimològic). En la segona veiem el significat de ‘tria del blat’ que ens portarà al sentit après de ‘seleccionar’. L’accepció tercera és aquella que veiem relacionada amb aquest ‘espigolar’ lligat a Sant Miquel i l’exemple “espigolar ametlles”, tan adient al nostre cas. A més, hem sabut que a Cinctorres (Ferran Guardiola ens ho ha contat) hom diu també ‘rebuscar’, com ho fan en castellà, segons que observem al DCVB.
1. ESPIGOLAR v. tr.
|| 1. Collir d’en terra les espigues que han caigut als segadors durant la segada; cast. espigar. La cobdícia dels qui ab appellido de spigolar roban lo ageno, Const. Cat., a. 1588. Que ningú puga espigolar que las garbas no sien fora, doc. a. 1759 (arx. parr. de Bellmunt). La teva terra segada | no espigolaràs, Alcover Poem. Bíbl. 85. La filleta darrera ja espigola els sementers, Salvà Poes. 63.
|| 2. Tallar les espigues millors abans de segar, per poder fer farina i pa els qui han acabat el gra de l’any anterior (Eiv.).
|| 3. Collir els fruits que han quedat en el camp després de la collita general (or., occ., val., bal.); cast. rebuscar. «Espigolar ametlles»; «Espigolar olives» (avellanes, garroves, raïms, etc.). Qui gos espigolar oliues, Ordinacions de Valls, a. 1312. Se fa tant gran abús de espigolar olives y garroves, doc. a. 1607 (Hist. Sóller, i, 146). El blat està eixarcolat | i l’oliva espigolada, Colom Juven. 33.
|| 4. fig. Arreplegar allò que altres han deixat o triar allò que està barrejat entre altres coses; cast. espigar. «He repassat els diaris per espigolar les notícies de la guerra». En rònecs pergamins ha espigolat, Atlàntida, concl. Me dexavan espigolar en ses converses, Cases A., Poes. xiii.
Refr.—a) «Qui no pot segar, espigola»: vol dir que el qui no fa una feina, en pot fer un altra que doni també profit.—b) «El dimoni tot l’any espigola, i els darrers dies fa ses segades» (Men.).
Fon.: əspiɣulá (pir-or., or., men., eiv.); aspiɣolá (occ., Maestr.); espiɣoláɾ (val.); əspiɣolá (mall.).
Etim.: del llatí spicŭlare, mat. sign. || 1, derivat de spicŭla, ‘espiga’.
|| 1. Collir d’en terra les espigues que han caigut als segadors durant la segada; cast. espigar. La cobdícia dels qui ab appellido de spigolar roban lo ageno, Const. Cat., a. 1588. Que ningú puga espigolar que las garbas no sien fora, doc. a. 1759 (arx. parr. de Bellmunt). La teva terra segada | no espigolaràs, Alcover Poem. Bíbl. 85. La filleta darrera ja espigola els sementers, Salvà Poes. 63.
|| 2. Tallar les espigues millors abans de segar, per poder fer farina i pa els qui han acabat el gra de l’any anterior (Eiv.).
|| 3. Collir els fruits que han quedat en el camp després de la collita general (or., occ., val., bal.); cast. rebuscar. «Espigolar ametlles»; «Espigolar olives» (avellanes, garroves, raïms, etc.). Qui gos espigolar oliues, Ordinacions de Valls, a. 1312. Se fa tant gran abús de espigolar olives y garroves, doc. a. 1607 (Hist. Sóller, i, 146). El blat està eixarcolat | i l’oliva espigolada, Colom Juven. 33.
|| 4. fig. Arreplegar allò que altres han deixat o triar allò que està barrejat entre altres coses; cast. espigar. «He repassat els diaris per espigolar les notícies de la guerra». En rònecs pergamins ha espigolat, Atlàntida, concl. Me dexavan espigolar en ses converses, Cases A., Poes. xiii.
Refr.—a) «Qui no pot segar, espigola»: vol dir que el qui no fa una feina, en pot fer un altra que doni també profit.—b) «El dimoni tot l’any espigola, i els darrers dies fa ses segades» (Men.).
Fon.: əspiɣulá (pir-or., or., men., eiv.); aspiɣolá (occ., Maestr.); espiɣoláɾ (val.); əspiɣolá (mall.).
Etim.: del llatí spicŭlare, mat. sign. || 1, derivat de spicŭla, ‘espiga’.
2. ESPIGOLAR m.
|| 1. Lloc on es fa molt d’espígol (Valls.).
|| 2. topon. Partida de terra del districte d’Albaida (Val.).
Etim.: derivat de espígol.
|| 1. Lloc on es fa molt d’espígol (Valls.).
|| 2. topon. Partida de terra del districte d’Albaida (Val.).
Etim.: derivat de espígol.
Ben interessants són els diversos refranys i dites que, a més dels del DCVB, hom pot trobar a la xarxa. La dialectòloga i amiga Àngela Buj Alfara ens fa saber que a Alcanar “Qui no pot segar, espigola” té també un sentit de conformitat.
Hem compartit l’entrada amb els dialectaires del facebook. N’hem rebut moltes aportacions i hem vist que el mot espigolar és viu o sentit encara a molts pobles. Hi ha, a més, d’altres variants dialectals per expressar el mateix o semblant significat:
ESPIGOLAR a Albocàsser, Alcanar, el Baix Llobregat (c), Benifaió, Cabanes, Canet d’en Berenguer, Carlet, Catalunya Nord (c), Gandia, Girona, l’Horta (c), Palma, la Rectoria (c), la Segarra (c), el Segrià (c), Ses Salines, Tortosa, Tavernes de la Valldigna, Traiguera, la Vall d’Albaida (c), la Vall d’Uixò i Valls.
ESPIGAR: l’Alguer “i se feva als camps de froment després de la messera”
REPUSSAR: Arbeca,
PELLUCAR: Palma
ESPELLUCAR: Bolulla, Benimagrell, Sella, la Vall d’Albaida (c), la Vila Joiosa
REBUSCAR: Cinctorres, Vilanova d’Alcolea
I sembla que arreu es manté la frase “Qui no pot segar, espigola”… o qui no pot collir, qui no pot sembrar…
Una explicació ben viscuda ens la dona el conegut Antoni Porcar, de Castelló:
Qui no cull, espigola; es diu a Castelló. Recorde quan era xiquet i anava a plegar garrofes amb mon pare, a un garroferalet que teniem a la Parreta, del terme de Benicàssim. Marge mitger amb el nostre, hi havia una vinya de raïm moscatell, que ja l’havien collit. Quan esmorzavem ens passejàvem per la vinya per espigolar panses i bagotets de raïm dolcíssim. Mon pare em deia que després de collir estava permés espigolar.
També hi ha dos aportacions més de cançonetes o dites diferents sobre espigolar:
Feineta d’espigular feinega de collir espigues cada manat que lligues pensa que es un tros de pa (Joana Triay)
I una de Bunyol que ens aporta Angels Moran.
“el que vea higos después de San Miguel, para él”
COL·LABORACIÓ LITERÀRIA
I encara avui, l’amiga Mariona Ràfols, catalana d’Estellencs, ens fa arribar un afegit necessari, un retall literari que ens en parla.
COL·LABORACIÓ LITERÀRIA
I encara avui, l’amiga Mariona Ràfols, catalana d’Estellencs, ens fa arribar un afegit necessari, un retall literari que ens en parla.
Deixem la segona definició d’espigolar, lligada al col·lectiu botànic, per a una altra ocasió. Ara ens quedem amb aquestes perdiuetes retratades aquest matí. Potser elles espigolen pels bancals alguna serva; de les ametles ja s’encarrega el porc senglar.
