Dissabte es va celebrar la Jornada sobre els camins tradicionals de muntanya, un recurs patrimonial i ecoturístic a Sant Joan de Penyagolosa, tan adient al món de l’excursionisme com a cruïlla de camins i cultures.
Va estar organitzada per la Federació d’Esports de Muntanya i Escalada de la Comunitat Valenciana (Carlos Ferrís n’és el president) i una conselleria que ha aconseguit tindre un nom més llarg encara; imaginem que equival a aquella d’Agricultura i Medi Ambient (el seu representant en la Jornada va ser el director del Parc Natural de Penyagolosa).
La primera ponència, Els camins tradicionals de muntanya, a càrrec de Rafael López-Monné, geògraf i coautor del Llibre dels camins, va repassar el món del camí, des d’un punt de vista històric i vital, amb nombrosos exemples del seu treball de camp i del coneixement profund de la serra de Cardó. A més de la tipologia dels camins va dedicar una segona part al seu tractament ecoturístic (l’exemple integrador del Cinqué Llac) i als principals reptes que cal abordar per tal d’aconseguir una xarxa sostenible de camins i caminants. Tal i com veiem en la imatge adjunta, el primer repte era la realització de bons inventaris municipals de camins, aspecte que convindria recordar a les nostres administracions locals.
Una de les aportacions que ens va semblar més interessant estava referida a la necessària i correcta retolació dels camins, assumpte que, com sabeu, hem tractat en diverses entrades d’Imatgies. Fixeu-vos en la presència del nom popular del camí, el topònim CAMÍ DEL MAS DELS ARCS. També en la presència del poble on ens situem CAMINS DE VILAMAJOR. A l’enllaç següent trobareu tot el que cal sobre senyalització
http://empresa.gencat.cat/web/.content/20_-_turisme/coneixement_i_planificacio/senyalitzacio/arxius/ManualSenyalitzacioCamins-MobilitatNoMotoritzada.pdf
La segona intervenció, Titularitat i defensa dels camins tradicionals de muntanya. Dictamen pericial i inventari, ens l’aportà Xavier Campillo, l’altre coautor del Llibre de camins i tot un expert en arxius i ‘jutjats’; pel seu coneixement exhaustiu de la legalitat dels camins i pels encàrrecs que, a través de Camí general, rep de diverses administracions i particulars. En destacà, per damunt de tot, la necessitat de catalogació i inventariat dels camins de titularitat pública, l’ús i abandonament d’aquests béns col·lectius i l’aprofundiment en l’estudi dels nostres camins, tot un repte per a estudiosos i administració.
No hi hagué temps, sembla, per a la tercera ponència i el dinar, veritable taula de diàleg, ens va fer conèixer-nos una mica més. Després, a la vesprada, Los senderos y vías pecuarias como recurso ecoturístico en la CV y Europa fou la proposta d’Antonio Vidal, un jove estudiós i esportista que apuntà el coneixement del assagadors de la Mesta, no tant del nostre país. Ens parlà, també, dels models europeus en països on les proves esportives lligades als camins tenen tradició centenària i on les infraestructures permeten somiar i… desdejunar ben de matí.
La taula redona, mancada també d’alguna pota, va permetre l’exposició d’unes aportacions ben diferents. Totes dues, però, van suggerir debat i diàleg. D’una banda, el professor de la UJI, Juan Antonio García-Esparza, responsable del projecte i estudi sobre Els camins de Penyagolosa, va exposar el potencial d’eixos 10 camins ancestrals, com el conegut camí dels Pelegrins, que tenen a Sant Joan de Penyagolosa com a punt d’arribada. El projecte es mostra, a hores d’ara, en espanyol, francès i anglès, amb el títol de Penyagolosa, país vernáculo de necesidad y fe, aspectes discutits pels participants en el debat, tant per raons lingüístiques com per l’aspecte religiós; qüestió aquesta darrera que García-Esparza va poder aclarir pel sentit de les romeries. Més controvertida, però, va resultar l’absència de participació del mateix Parc de Penyagolosa en aquest projecte.
La nostra intervenció, d’una altra banda, volia plantejar diverses qüestions que podem veure en les imatges adjuntes. Primerament, informar que la cartografia antiga recull molts dels camins que hom podria reivindicar i valorar. Fins i tot, la cartografia de l’IGN de 1931 (fragment horitzontal) mantenia camins que els mapes posteriors ja no recullen. No cal dir que oferíem l’odonímia de tots aquells camins recollits en el treball de camp.
La resta de la intervenció va ser més de denúncia i reivindicació. D’una banda, la defectuosa retolació de molts topònims del terme que ens acollia, Vistabella del Maestrat. I, si alguns dels exemples, com ara el mas de Clèric, esdevingut Clèrig per l’antiga ortografia Clèrich (com Calduch o Albuixech), han tingut una iniciativa privada, n’hi ha d’altres amb responsabilitat oficial. Una tautologia trobem al coll del Vidre, on apareix el rètol Port del Collao per a un espai on mai s’ha conegut com a ‘port’ i on la redundància denota el desconeixement. Encara més greu resulta el cas de l’espai d’acampada conegut com Vela-1, que tenia com a origen la lloma de Belart, pronunciat [belá] en l’actualitat, però que, amb l’oblit accentual, esdevé mala nit sense t, ciri espanyol o llençol de vaixell.
També els miradors dels camins mereixen un toc d’atenció per la inversió pública que suposa i per la poca cura que hi ha a l’hora de confeccionar-ne els cartells o de situar-los. Mostràvem alguns exemples, com el cas de Sant Cristòfol de Benassal on Vistabella es retola com a Benafigos (poble que no s’albira per tindre Culla davant) o l’abandonament d’una preciosa miranda situada a Sant Joan Nepomucé (la Serratella) on hi ha faristols sense cartell o d’altres tan mal situats que els pins tapen qualsevol possibilitat de veure allò que ens prometen les imatges. El cas més costós i inútil correspon als Ports on la situació d’un cartell es troba a uns cinc quilòmetres d’on havia de ser i, el que és més greu, tot mirant l’Aragó, a ponent, i parlant de llevant, tal i com ja explicàvem a Els ports, destí turístic.
|
Fotografia de Javier Barona |
Per últim, una necessària reivindicació sobre la qual caldrà tornar. Davant els projectes sense base històrica que ja fa anys que patim com camins del Mio Cid, de Santiago o el darrer embolat d’un suposat Territorio Templario en pobles com Atzeneta o Vistabella, cal reivindicar, estimar i valorar la Setena de Culla i els cinc-cents anys de compatir infraestructures pecuàries, amb assegadors, mallades, assesters, fonts i abeuradors (vegeu la portada) que omplin un territori de camins reals amb un patrimoni riquíssim i amb una veritat històrica innegable; les seues Visures són un altre tresor i exemple de cura del territori. És ací on trobem una xarxa de camins que ompliria de sentit qualsevol projecte ecoturístic que hom poguera plantejar.
Amb tot, la Jornada va permetre una pluja d’idees necessària per encetar algun camí que combine subsistència del territori i la seua gent amb la valoració d’un patrimoni de camins tradicionals.
Amics, si tingués menys de setanta anys, m'apuntaria, simplement per preguntar-me una vegada més on està la veritat? Com a humans estem obligats a participar en la qüestió o de la qüestió. Gràcies per provocare-me les ganes.
Jesús, moltes gràcies pels teus enviaments i una abraçada ben forta.
Alvar Monferrer
Caram, quina jornada més interessant. Si ho arribe a saber… Bo, en tot cas, si publiqueu res aviseu. i sí, gràcies pel teu esforç i la informació que ens fas arribar. Una abraçada, Xesco