INCENDIES I EDIPO RE. Dos films sobre Èdip Rei

Dos films ben distints, dues maneres de veure la tragèdia de Sòfocles. Si l’obra de Pasolini recorda el text grec, tot i les seues pinzellades personals o les seues anades i vingudes en el temps, Incendies ens fa comprendre que la crudesa de la tragèdia grega és fàcilment superable dins la bestiesa humana de qualsevol guerra ‘moderna’. El designi dels déus esdevé, ara, atzar o fatalitat, però el resultat és ben semblant. L’alumnat de Literatura Universal, després d’haver llegit l’obra i visualitzar els dos films, ens mostra els semblants i les diferències entre el text de Sòfocles i les cintes.

TÍTOL ORIGINAL: Incendies   ANY: 2010     PAÍS: Canadà

DIRECTOR: Denis Villeneuve

GUIÓ: Valérie Beaugrand-Champagne, Denis Villeneuve

MÚSICA: Grégoire Hetzel  FOTOGRAFÍA: André Turpin

REPARTIMENT: Lubna Azabal (Nawal Marwan), Mélissa Désormeaux-Poulin (Jeanne Marwan), Maxim Gaudette (Simon Marwan), Rémy Girard (Jean Lebel), Abdelghafour Elaaziz (Abou Tarek), Allen Altman (Maddad), Mohamed Majd (Chamseddine), Nabil Sawalha (Fahim), Baya Belal (Maika), Bader Alami (Nicolas), Karim Babin (Guàrdia de Chamseddine), Yousef Shweihat (Sharif)

PRODUCTORA: PHI Films    GÈNERE: Drama/Intriga/Thriller

SINOPSIS: Jeanne i Simon Marwan són dos bessons la mare dels quals, que porta molt de temps sense parlar, ha mort. En l’acte d’obertura del testament, el notari els dóna dos cartes que han de ser entregades a un pare a qui creien mort i a un germà l’existència del qual desconeixien. Ambdós emprendran un viatge al Líban per a localitzar-los i trobar respostes a la seua existència. Basada en una obra de teatre de Wajdi Mouawad.

SEMBLANCES QUE HI HA ENTRE INCENDIES I L’OBRA DE SÒFOCLES

En la història d’Èdip, tenim una família que, a causa d’una profecia, abandonen el seu fill amb els peus nugats, amb els peus inflats (èdip). En la pel·lícula, Marwan té un fill amb un musulmà i, quan aquest naix, el marquen els peus amb tres punts, fent una referència als peus d’Èdip. Ambdós personatges són abandonats, però després, en són rescatats, Èdip per un pastor que el donarà a uns reis que el crien com a un fill, i Nihad és rescatat de l’orfenat i és entrenat des de menut per a ser un soldat, un franctirador; així tenim a dos personatges que han sigut criats sense saber qui són en realitat, però en un futur retrobaran el seu passat.

Les dos històries comencen amb una mort: en Èdip, la mort de Laios; i en Incendies, la mort de Marwan, la mare. Mentre que en la pel·lícula són els altres dos fills de Marwan els qui van esbrinant la història, interrogant a gent que va conèixer a la seua mare; Èdip és qui esbrina el seu propi passat, interrogant ell mateix a pastors que van treballar per a Laios.
Prompte, en la pel·lícula descobreixen que Marwan va ser violada per un torturador i que ells dos, els fills d’ella, van nàixer d’aquella tortura. Aleshores, comença un altre paral·lelisme amb l’obra de Sòfocles, quan els fills descobreixen que el seu germà desaparegut i el torturador de Marwan és la mateixa persona, és a dir, és també el seu pare; en Èdip veiem com ell mateix, a partir de la història del fill suposadament mort de la seua dona, i amb les històries dels pastors, esbrina que ell és el fill abandonat de Iocasta i Laios, és a dir, és el fill i marit de sa mare, amb qui va tindre fills.
Al final d’Èdip, Iocasta amb aquesta notícia se suïcida i després Èdip es punxa els ulls, quedant-se cec. En Incendies, Nihal troba la veritat a partir de dos cartes de Marwal, una per al fill, i altra per al pare. La pel·lícula acaba així, però es pot intuir que el futur no li és amable, podent arribar fins i tot a suïcidar-se, o continuar amb la seua vida, però sempre amb el pensament del que va fer a la seua pròpia mare i amb les paraules de la carta al seu pensament. Ainhoa Vidal

Incendies va ser una pel·lícula feta l’any 2010 pel director Denis Villenueve. En el seu film trobem unes característiques molt importants que s’assemblen a l’obra de Sòfocles, anomenada Èdip rei i que ens portaran a raonar fets molt puntuals en el seu transcurs.
Una de les grans semblances que podem trobar entre aquests són, per exemple, la cerca de la veritat. Dins de l’obra de Sòfocles, Èdip intenta buscar qui va ser l’assassí de Laios. En la pel·lícula, és Jeanne qui intenta buscar al seu germà i fill de la seua mare Marwan, cerca que els portarà a una terrible tragèdia que mai hauran imaginat. Per això, tant en la film com en l’obra, apareix la frase ”de vegades és millor no saber tota la veritat”. És una frase que té una gran importància, ja que Èdip, a l’hora de parlar amb l’oracle, sent la necessitat de saber que és el que va passar en un futur amb eixe assassí. Aquest oracle, en un principi, no ho vol confessar i fica una excusa utilitzant l’oració esmentada. En la pel·lícula es desenvoluparà una acció molt semblant, en la qual Jeanne, la filla de Nawall Marwan intentarà buscar més informació sobre la seua mare que va estar empresonada. Jeanne recurrirà a un un funcionari de la presó que manifestarà i tornarà a aconsellar-li que no busque la veritat, que és dolenta.
En el principi de l’obra, els pares d’Èdip, com que no l’accepten com a fill, l’abandonen en un bosc i com a símbol significatiu, li lligaran una corda, per a saber la seua identificació. Posteriorment per aquest fet, l’anomenaran ”el dels peus unflats”. El mateix passa a Incendies, on Nawall Marwan, cristiana, en tenir relacions amb un musulmà, causa la mort del seu amant, a mans dels seus germans. La seua àvia, després que Narwan parisca, l’ajudarà a escapar del país i marcarà el nét amb tres punts en el peu, per a que quan arribe el moment de buscar-lo Nawall estiga assabentada qui és el seu fill.
Jeanne sempre tindrà eixa necessitat de cercar el seu germà desaparegut i mai es rendirà. El mateix passa amb l’obra de Sòfocles, on Èdip no es rendeix mai per trobar l’assassí de Laios. 

Un altre aspecte important, és el de l’exili. En un principi Èdip conta a Iocasta com va arribar a Tebas. A partir d’aquest moment, serà el principi que portarà a la tragèdia i a un final dramàtic. Una cosa molt pareguda passa amb Nawall Marwan, que quan es creia que tots la coneixien, a l’hora de la veritat ningú sabia res d’ella mateixa, sobretot del seu avantpassat. Només amb la seua mort, tots s’assabentaran de la gran veritat.
Finalment, caldrà destacar que son dos històries en què els personatges els porten a reflexionar sobre ells mateixos, ja que constantment s’està investigant s’obre els seus orígens, es cerca quina és realment la veritat, com s’aconsegueix solucionar la qüestió de matemàtiques sorgida en la pel·lícula, etc. Tots aquestos, són els aspectes importants de la reflexió d’una com a pel·lícula i l’altra com a text dramàtic.  Patricia Palacios

Les semblances entre Incendies i l’Èdip Rei, són innegables. La recerca de la veritat i de la identitat són els temes principals de les dues històries, però en Incendies la història canvia i s’ajusta a la societat d’avui en dia, les guerres, les diferents religions i els seus conflictes. A Incendies, l’autor canadenc s’inspira en la tragèdia de Sòfocles, on el destí està escrit per l’oracle, però en Incendies per l’atzar i la fatalitat.
A Incendies a Nihad, fill de Nawall, la seua àvia li tatua uns puntets abans d’entregar-lo a l’orfenat per a poder reconèixer-lo en un futur, i en la tragèdia grega Èdip té els peus unflats. També trobem que en les dues històries l’incest i el crim estan presents. En Èdip, el protagonista manté relacions amb la seua mare i assassina al seu pare, sense saber el seu origen; en Incendies Abou Tarek o Nihad viola  la seua mare i la deixa embarassada, també sense saber la veritat.

Un dels elements significatius de les dues històries és l’enigma que amaga la realitat. A Èdip, l’oracle amaga la resposta de qui es Èdip, i a Incendies, el problema matemàtic de “1 més 1 no sempre es dos”, acaba sent la clau de la vida dels germans, ja que s’adonen que el seu pare és en realitat també el seu germà. Alba Milian

 Entre ambdues obres hi ha una gran varietat de paral·lelismes. Principalment, podem observar el paral·lelisme entre Èdip i Jeanne i Simon Marwan, en què els tres buscaven la veritat sobre la seua família. Conta pràcticament la mateixa història en els dos casos, però en Incendies, està adaptada a l’època d’ara, a l’actualitat, perquè el lector puga comprendre millor la tragèdia, perquè en el segle XXI és poc probable que ens creguem el que ens diga un oracle.

Un segon paral·lelisme molt important és l’incest en les dues històries. En Èdip rei podem veure com ell sense saber-ho, havent se’n anat de la seua ciutat a una altra per a no poder matar el seu pare com va dir l’oracle es casa amb Iocasta, sa mare biològica, i tenen fills. I en Incendies, podem veure com Nawal Marwan, és tancada a la presó i li porten al torturador que la viola diverses vegades i la deixa embarassada. Finalment, veurem en la pel·lícula que el torturador era Abu Tarek, el seu fill i ara pare dels seus fills. 

Un altre paral·lelisme podia ser, el paregut en les anomalies que tenien als peus Èdip, els dels peus unflats, perquè quan el seu pare el va voler portar al riu per a abandonar-ho perquè no el matara, li va lligar els peus perquè es morguera i no li puga fer mal al pare, i Abu Tarek, porta tres puntets al taló que els va fer la seua àvia quan va nàixer per a poder reconeixer-lo en el futur si el trobava la seua mare. 

Un altre xicotet paral·lelisme és el que relaciona Jeanne Marwan amb Èdip, el fet que cap dels dos va abandonar la recerca i la investigació de la veritat fins que ho va comprendre tot. A més quan Jeanne va anar a la ciutat natal de Nawal per a saber la veritat, un home que va treballar a la presó on va estar Nawal, li va dir que no sempre havia de saber tota la veritat. D’aquesta manera tampoc li va voler dir a Èdip, el pastor que el va entregar en comptes d’abandonar-lo, tota la veritat sobre el seu pare. 

Després, els problemes matemàtics, als que es fa referència en diverses ocasions, tenen un paral·lelisme amb l’enigma de la Esfinge en el mite d’ Èdip, aparentment irresoluble, però que amaga tota la veritat.
Finalment, l’últim paral·lelisme és el de l’exili en què Èdip va anar a una altra ciutat on ningú el coneixia per començar una nova vida, i de la mateixa manera Nawal Marwan tampoc era coneguda per ningú, ni pels seus fills, ni pels pares ni per ningú, només ella sabia la seua història. Hristiyana Davidova

TÍTOL: Edipo Re
ANY: 1967  DURACIÓ 104 minuts
DIRECTOR: Pier Paolo Pasolini
GUIÓ: Pier Paolo Pasolini (basat en Èdip Rei de Sòfocles)
FOTOGRAFÍA: Giuseppe Ruzzolini
REPART: Silvana Mangano (Giocasta), Franco Citti (Edipo), Alida Valli (Merope), Carmelo Bene (Creonte), Julian Beck (Tiresia), Luciano Bartoli (Laio), Ahmed Belhachmi (Polibo), Pier Paolo Pasolini (Gran Sacerdot), Giandomenico Davoli (Pastor), Ninetto Davoli (Anghelos), Francesco Leonetti (Servent de Laio)
PRODUCTORA: Cooproducció Itàlia-Marroc; Arco Film; Somafis
GÈNERE: Drama, Antiga Grècia
PREMIS: Festival de Venecia: Nominada al Lleó d’Oro (1967)
Italian National Syndicate of Film Journalist: millor prodictor Alfredo Bini (1968)
Kinema Junpo Awards: millor pel·lícula de llenguatge original (1970)

SINOPSIS: Èdip, fill de Laios i Iocasta, reis de Tebes, es abandonat de xicotet, al conèixer peruna profecia que serà l’assassí de son pare. Però el xiquet és rescatat i adoptat pel rei de Corint. Sense conèixer els seus orígens, retorna a Tebes quan ja és adult i es troba amb Laios. Després d’una discusió el mata, sense sabre que és el seu pare.Després es casa, en Tebes, amb la viuda del rei, es a dir, la seua mare.

 

Pasolini també va fer la seua pròpia adaptació de la obra de Sòfocles en l’any 1967; però no hi es una versió 100% adaptada al text. La pel·lícula comença en els anys 20 del segle passat, durant el naixement d’un xiquet, que després serà abandonat pel seu pare, perquè aquest, te cels del xiquet (el qual també “pareix” que sent cels del pare). Aleshores, hi ha un salt en el temps i els personatges viuen en l’època de la Grècia clàssica, on es desenvolupa l’Èdip de Sòfocles. Des d’ací la pel·lícula transcorre igual que en el mite; tret de la història de l’Esfinx, ja que en el mite li pregunta a Èdip un enigma i se’n va quan Èdip el resol, i en la pel·lícula Èdip l’espenta a un precipici.
Al final hi ha un altre salt en el temps fins als anys 60, tornant el personatges de l’època grega al present. Hi trobem que Èdip és el xiquet que va nàixer al principi, ara cec, hi passa pel mateix lloc on va nàixer. Ainhoa Vidal

En el mite d’Èdip rei i la pel·lícula de Passolini, Edipo Re, la relació és molt directa, ja que descriu molt bé tot el mite, i explica totes les situacions, de manera que, tot el que es conta al mite d’Èdip apareix a la pel·lícula. A més, però, l’estructura és ben diferent, perquè a la pel·lícula conta la història des del principi, des que va nàixer fins al final del mite i la història, en el mite en canvi, només s’explica com va nàixer i com el van abandonar però és un flashback, no és la continuïtat de la vida d’Èdip, és a dir no es produeix a mesura que es va contant. Una altra diferència, podria ser el per què el pare d’Èdip vol desfer-se d’ell i matar-lo. En el mite és clar que l’oracle li diu al pare, que el seu fill el matarà i per això aquest l’abandona. Però, en la pel·lícula, l’oracle li diu que serà reemplaçat pel seu fill, que la muller el voldrà més al fill que al seu home.

Una diferència molt gran, seria l’escena de l’esfinx, ja que, en el mite fou una escena que mostrava intel·ligència i valentia per part d’Èdip, d’aquesta forma, aquest aconsegueix derrotar l’esfinx, contestant correctament a la seua pregunta, la que ningú pot resoldre correctament. En la pel·lícula, en canvi, no es mostra aquesta actitud madura i intel·ligent, perquè l’únic que fa Èdip per derrotar l’esfingx és espentar-la cap al barranc. 

Una semblança, però, seria el que l’oracle li va dir a Èdip quan va anar a veure’l, en la pel·lícula l’oracle li diu que matarà el seu pare i farà l’amor amb la seua mare, igual que en el mite. De primer Èdip no s’ho creu però a mesura que ho va pensant, comença a creure-s’ho i per això decideix no tornar a sa casa, per no poder fer-li mal al pare o a la mare, però no sap que el seu pare no és aquell que pensa sinó que és un altre, i que sense voler, el va matar per incident, al seu pare vertader, i es va començar a complir la profecia, tant en la pel·lícula com en el mite.

Una altra, podria ser la més important, la de l’incest que apareix tot sovint, en les dues històries, en el mite i en el film, ja que, Èdip està destinat a fer l’amor amb la seua mare i no va a poder canviar el seu destí, el que li han donat el déus, uns éssers superiors. D’aquesta manera, apareix l’incest entre mare i fill, d’una manera molt continuada i violenta, perquè el tema de l’incest és un tema que ens pareix cada vegada més tabú i en aquest mite el tracta de forma contínua.
Finalment, en la meua opinió és un mite ple de sentiments, que ens vol donar a conéixer que si alguna cosa esta escrita en el nostre destí, ocorrerà tard o prompte. Però que si alguna cosa del nostre destí no ens agrada, hem de fer tot el possible per a aconseguir el que vulguem que passe, perquè ara no hi ha déu que et diga que passarà amb la teua vida, només tu pots dir i elegir qui seràs tu i que serà de la teua vida i del teu destí. Hristiyana Davidova

En primer lloc, en la pel.lícula de Pasolini, podem veure escenes representades que en el llibre s’expressen amb la paraula o el record.
També podem veure que la pel.lícula segueix una estructura linial, mentre que en l’obra de Sòfocles, els successos passen i es recorda el passat al llarg de la història.
La ubicació espacial i temporal tampoc coincideix en algunes escenes amb la de la tragèdia primitiva, i la seqüència d’escenes es veu alterada en la pel·lícula. A més la pel·lícula intenta contemporitzar un poc el mite. En la narració, la història comença amb l’epidèmia a Tebes, i el rei Èdip vol trobar la causa de tots els mals que hi ocorren pels déus. A partir d’açò comença a desenvolupar-se la història, i tanmateix la del propi Èdip. que va recorda’n a la llarga el seu passat. Pel contrari la pel·lícula comença amb el naixement d’Èdip i els fets ocorren en ordre i cronològicament, que després empalma amb la època contemporània.
Un altra diferència que hi trobem és que a la narració, el desig de Laios de desfer-se del seu fill, es causa de la predicció de l’oracle que li anuncia que el matarà i que tindrà fills amb la seua dona. En la pel·lícula, el desig del pare de desfer-se d’Èdip no es per ninguna predicció, sinó per por que té que el seu fill li robe l’amor de la seua esposa.
També podem vore una gran diferència quan en la pel·lícula Èdip venç l’esfinx amb la força i en la narració la venç amb la intel·ligencia.
Les semblances entre la narració i la pel·lícula son també clares. En la pel·lícula moltes escenes comencen a tindre la forma del mite, per exemple amb el símbol dels peus unflats,” fill de la fortuna”. Alba Millan
 

Dins de l’obra de Sófocles podem trobar algunes diferències molt importants amb la pel·lícula de Pasolini. Una d’elles és que en aquesta última, els fets es desenvolupen de manera linial, mentre que en l’obra es desenvolupen una sèrie de flash-backs o un retorn als records. Per exemple, en l’obra no s’explica com va ser Èdip, rei de Corint, encara que en la pel·lícula sí. 

Una altra característica important és la de l’esfinx. En el llibre podem dir que Èdip s’enfronta a l’esfinx mitjançant una endevinalla que ha de resoldre per a poder sobreviure. L’esfinx li preguntarà quin es aquell animal que naix amb quatre potes, creix amb dos i mor amb tres. En aquest moment, Èdip haurà de respondre correctament per a que no perille la seua vida. A diferència d’aquest esdeveniment, en el film Èdip mata l’esfinx amb la seua espassa sense cap por i sense haver d’endevinar res.
També podem trobar en el llibre que l’abandonament d’Èdip es deu a l’advertència que fa l’oracle als seus pares, perquè sabien que un futur el seu fill aniria a matar al seu propi pare. En la pel·lícula la causa del seu abandonament és la gelosia, característica del seu pare, al veure que la mare d’Èdip passava molt més temps amb aquest que no amb ell.
Finalment, en el moment que Èdip coneix la veritat, aquest deu vagar pel mon cec i pobre. Però el Èdip de Pasolini, acabarà en els carrers de Bolonia dels anys setanta, és a dir, fa un canvi important en l’eix cronològic. Quan ens trobàvem en els anys 20 en Tebes (Grècia) ara ens trobarem en Bolonia dels anys setanta. Per tant podem parlar d’un espai dualista. Patricia Palacios