LA GELADA DEL 56. Tandemoor

Dos anys abans, al 54, com al 46, va nevar. A Almassora, la gelada del 56, però, no conegué la neu.
El pont de Ferro (fotografia de Rodolfo Agut)

Aquests dies ens ha vengut al cap un fet sobre el qual algunes associacions culturals hi estan treballant i, tot i que no el vam viure directament, n’hem sentit a parlar. Ens referim a l’any de la gelada, esdevingut fa 60 anys. Es tracta del 1956. Aquest fet meteorològic si fou ben singular en les localitats costaneres, com les nostres, en alguns casos va ser determinant per a l’evolució i transformació econòmica d’alguns sectors, com el canvi del primari al secundari.

El febrer de 1956 s’arribà a unes temperatures excepcionals i volem mostrar alguns testimonis d’aquesta excepcionalitat termostàtica. Ens hem centrat en poblacions com: Alcanar, Almassora, Atzeneta, Ulldecona, Vilafamés, Vistabella… Hi han participat diversos col·laboradors com Joaquim Virgili, Elvira Safont, José Barberà, Melcior Rovira o Josep Joan Miralles, però en vindran més perquè ens agradaria eixamplar el mapa adjunt.
En la veu d’algunes persones que en tenen el record volem aportar unes pinzellades blanques i gèlides, si és el cas, de què suposà per a ells i els pobles respectius i com fou viscut. També ens ha paregut interessant adjuntar la veu escrita des de l’Empordà, de Josep Pla, com en el seu dietari recull les impressions d’aquest mes. Una de les darreres edicions de l’obra del gran memorialista, La vida lenta, centrada en els anys 1956, 1957 i 1964 ens serveix també de galeria per visionar un seguit de diorames sensitius condensats a la vora del foc, resistint la fred i donant-nos notícia del país: de Palafrugell, de València, de la Llibreria Catalònia, de Vicens Vives… Tot un reguitzell de notícies condensades en les notes de l’escriptor que ve a complementar el testimoni directe dels nostres convilatans.

Amb aquesta aportació continuem un apartat de col·laboracions conjuntes amb la nova signatura Tandemoor (Jesús Bernat Agut & Àngela Buj Alfara) que ja havíem encetat temps enrere.

ALCANAR I ULLDECONA
p { margin-bottom: 0.25cm; direction: ltr; line-height: 120%; text-align: left; orphans: 2; widows: 2; }

Hem volgut saber quins records i transcendència va tindre la gelada del 1956, en pobles com Alcanar i Ulldecona, algunes anècdotes que recorden persones que la van viure i també en quina mesura va influir en l’economia local. En el cas d’Ulldecona, ans de la gelada hi havia una indústria de pinzells i el treball de la pedra es dedicava principalment, pels picapedrers, a fer rodes de molí.

Podríem dir que el fenomen meteorològic que comentem fou un dels desencadenants ―amb la gelada de les oliveres, garrofers…, de la puixança de la indústria del moble i de la industrialització del treball de la pedra, de la pedra d’Ulldecona. Aquesta pedra és extreta de la serra de Godall i es pot trobar en llocs i edificis tan emblemàtics com la Pedrera o la Sagrada Família. També encara més lluny, des del Montsià, ha arribat la pedra d’Ulldecona a Nova York, concretament a la Universitat Helend and Martin Kimmel; a l’Orient Mitjà; a París, i altres indrets del món. Però tornem a la quotidianitat dels nostres convilatans d’Alcanar i Ulldecona i situem-nos ara fa 60 anys amb algunes anècdotes, de persones nascudes entre el 1933 i el 1946, que ens han explicat:

Alcanar

Estàvem collint taronges a les Marjales i les taronges mos caïen de les mans, no les podíem agafar, mos caïen de tant que pesaven, del gel que tenien dins.

D’esta del 56 no me’n recordo molt, domés me’n recordo que vam anar al cine i quan vam sortir estava tot nevat, jo tenia 15 anys. Me’n recordo d’una que era més joveneta, com si siguessa ara, vam pujar del prat, perquè natros mos quedàvem igual d’hivern que d’istiu, i pujàvem de les Cases per la carretera de l’Àngol i per les vores tot de munts de neu. I vam arribar a casa, que teníem una casa al carrer del Loreto, número 15, al costat de la biblioteca, i mon pare va pujar al terrat i en una pala tirava la neu al verger, que tot eren mandariners.

Jo estava fent la mili a Marruecos, i es vea la serra del Gurugú tot nevat, però a baix fea calor, i ma mare m’escrivia i em dia a les cartes que havia gelat.

Sé que un home en lo carro, a Ulldecona, va arribar gelat a casa. A Ulldecona va fer més fred que aquí. Venia lo güelo i el fill. Lo fill estava una mica tarat, no estava bé i no se’n va enterar. Lo matxo sabia el camí i va fer cap a casa i l’home va arribar gelat, mort.

Va afectar l’arbreria. Tots los arbres estaven clavillats. Lo fenàs dels montes, totes les auliveres, garrofers, tarongers.

Anàvem en lo llandero, que se rebentaven les canyeries, que eren de plom. Jo era obrer, l’ajuntament buscava un paleta i aquell any se van rebentar les tuberies. Va fer molt de fred, va gelar els tarongers i mos donaven nyenya barata arrancar-los.

Per al Gurugú, veieu El Gurugú, toponímia transportada

Ulldecona

Me’n recordo que ma güela me dia que no estengués la roba al terrat que l’estengués a l’engorfa, que es trencava. Això passava més vegades, pero allavons més, si tocaves la roba de tan gelada se trencava.

Hi va haver un mort, un home en una finca, a la plana, se va morir de fred.

Anàvem en lo carro tots tapats en manta, només se veen los ulls, a la Miliana mos vam parar i vam anar a una taverna a acalentar-mos a beure alguna cosa.Als carrers eren les voreres fetes de la pedra de la torre octogonal del castell que la van desfer pa fer les voreres dels carrers, i hi havia un xiquet que ho fregava en una atra pedra grossa i del fred i del gel fea un soroll molt agut que no l’hai sentit mai més però allò me se va quedar gravat allò tan agut, me fea una esgarrifança.

Rosa Virgili Guàrdia (1940), Ulldecona.
Va durar aquell fred, no és com ara un dia, va durar, que a vegades la pasta baixava, que és domés un dia, és que allò me penso que va durar lo menos una setmana i quan ja es tornava a calmar lo bon temps, ne va vindre una atra als quinze dies de la primera. Lo dia de la Candelera, pot ser que comencés lo dia antes, lo dia 1. És possible que escomencés lo dia 1 pero pa recordar-mo’n, sempre, sempre diem la gelada de la Candelera. Ai, pos casi va durar tot lo mes. Pero havia fet un temps com ha fet enguany, que no havia fet fred en tot l’hivern. No havia fet fred tampoc, tot estava florit. Principalment, lo que es va gelar més van ser els garrofers, potser els ametlers. De garrofers se n’arrancaven molts. I a la taronja i tot això sí que va afectar.

Se gelava tot, se gelava. Tu saps lo que és, lo que sofrien, lo que se sofria. Sempre l’aigua al foc, sempre aigua al foc, i quan no ja tenien que, que no estava lo butano, que això és lo millor que pot… Procuraven los pagesos tindre llenya i que no s’acabés mai la fogata de casa, però als pisos tamé es patia, brasers, que un pis no és tan gelat com una casa. Me’n recordo que vaig anar al cine de nit i al sortir pa arribar a casa, que el mal que feen los peus, tots plens de prinyons al gelar-se, que tot de fred i allí no t’acalentaves, sempre hi havia calentor, aigua calenta aquells dies i bosses, bosses d’aigua i i al llit. Los rics tenien una cosa que ficaven de brases i portava una tapadora. Això ho tenien domés los rics, acalentaven lo llit. Una paella, tenia la forma d’una paella, en tapa. Bosses d’aigua calenta pa poguer-ho aguantar. Les bosses d’aigua tothom les tenia. I aquells dies pos… la bossa d’aigua calenta pa poder-te… i sempre aigua calenta. Pero pa rentar i repassar la roba era lo fotut.

“I ara me’n recordo de l’anècdota que me solia explicar son pare de Marisín Campos Calduch, que la gelada lo va agarrar treballant al bosc per allà dalt, i a mitan març va vindre al poble i va vore la malesa que el fred havia fet als garrofers. Quan va tornar als boscos els va dir als companys de treball (tots de l’Empordà o de per allí) los va dir que estava molt trist perquè el fred havia matat tots els garrofers. Aquella gent no havien vist mai un garrofer i només coneixien el fruit, la garrofa, i pensaven que allò ho produïa una hortalissa del tipus de la favera, i per consolar-lo li dien “vinga, va, no te preocupes que a la primavera en sembrareu de nou i tornareu a tindre collita.” Joaquim Virgili Guàrdia (1946)

També és d’interès la crònica que sobre Vall-de-roures, al Matarranya, en publicà fa uns anys Lluís Rajadell:
http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/articles/lluis-rajadell-i-el-seu-llibre-1956-lany-de-la-gelada-dia-112-a-llibreria-serret

Màrius Pont, del Centre d’Estudis Planers

https://terresdecruilla.wordpress.com/, de Santa Bàrbara, ens en dóna una explicació més contextual i social. Podeu escoltar l’entrevista sencera a http://canalte.xiptv.cat/maiors/capitol/maiors-10-02-2016I un fragment a:
https://www.youtube.com/watch?v=1-e74WnaDwc

Què és lo que va ser i què és lo que va suposar i per què los que t’hai nomenat abans, tots estos centres d’estudis i entitats que mos aixopluguem en lo grup Terres de Cruïlla (https://terresdecruilla.wordpress.com/), per què hem volgut posar el focus? Fixa’t, la gent encara diu avui en dia, la gent gran “Això va passar l’any de la gelada o això va ser abans de la gelada”. Clar, quan hi ha un fet que marca tant, que fins i tot les coses passen abans o després d’aquell any, vol dir que aquella cosa, aquell factor, aquell fet ha tingut molta repercussió en la vida de la gent. […]De gelades sempre n’havia hagut, inclús tenim documents que mos parlen de que l’Ebre al seu pas per Tortosa se gelava. L’últim que està recollit me penso que és de l’any 1881. Per tant, no és que no n’haigue hagut abans, però clar, d’estes ja no en tenim tanta memòria, no, no, la gent ja no viu los que ho van viure i esta última va tindre repercussions, ara voràs per què, més intenses que no pas les possibles gelades que poguéssem tindre documentades d’abans.[…]

Lo registre més baix que hi ha hagut en tot lo segle XX, i el que portem de XXI no cal dir-ho, per exemple aquí a Tortosa, Observatori de l’Ebre se va arribar a casi menys 7 graus. I algú dirà, menys 7 és tan problemàtic? Clar això és l’Observatori, però també tenim dades de que dalt pujant cap al Coll de l’Alba la temperatura encara era molt més baixa. Insistixo, temperatures molt baixes, molts de dies i més a més lo que al principi va ser lo que es diu “una gelada negra”. És a dir, quan gela i fa rosada, la capa de gel, recordem que l’aigua se fa gel a 0 graus […] per tant, quan la gelada és haumida hi ha haumitat a l’ambient i fa rosada l’arbre diguéssem queda protegit, perquè el fred està fora però lo gel encara que pareixque mentida lo resguarda una mica. I quan neva, quan neva no és tan problemàtic com quan fa una gelada d’estes seques, seques. Per tant, lo gran problema va ser que els primers dies va ser temperatures baixíssimes, no cal dir que com més…, si parlem del Matarranya, de la Terra Alta, dels Ports de Morella, vull dir de la part del Mas, com més mô n’anem del Mas cap amunt, més evidentment que molts de dies les màximes no arribaven ni a 0, allò va acabar matant a garrofers, auliveres.[…]

Si a molts llocs l’aulivera era pràcticament monocultiu i allò es gela, encara algunes se van poder refer, o alguns tarongers o el que sigue, clar que no hi hague auliva, i sobretot era auliva als llocs ant estem parlant, una aulivera no es refà a l’any següent, ni als 2, ni als 3, ni als 4, què vol dir? Que arriba la gana, que allí no es pot viure. En què va repercutir? Que en part que el camps se va transformar, se va haver de replantar, se van arrancar auliveres, garrofers, etc., etc., molta gent va haver de marxar. Per tant, tenim casos molt flagrants de Terra Alta, no sé Arnes, del Matarranya, Vall-de-roures, també d’aquí de les nostres terres, de la part dels Ports de Morella -insistixo-, la Tinença de Benifassà, pobles…, Cinctorres, Forcall. Ho dic perquè potser al que és la Plana, sí que va haver gent que va haver de marxar, però a n’estos llocs que la cosa anava difícil, a n’estos llocs més de montanya va ser el cop definitiu a la població. Vull dir que allavons hi ha una davallada intensa de població i per tant, és lo que et dia abans, no sé a les altres gelades, però a les altres gelades la pagesia es va quedar al lloc, però aquí va implicar realment un cop no només econòmic sinó també més social a la gent.

ALMASSORA

El NODO ens mostra Algemesí, però ens podem fer una idea d’allò que va passar a tants termes farcits de tarongers. Per a les dades d’aquells dies a la Plana i les conseqüències generals resulta ben aclaridor l’enllaç següent:

http://vilmeteo.es/febrer-de-1956/

Al nostre poble, Pepe Brisach ens ha contat dos anècdotes ben interessants:

La gelada del 56 va ser seca, no va nevar, com l’altra del 54 o la del 46. El mal va estar repartit, als fondos va gelar més. A vora riu i les partides que volten el poble no va fer tan de mal; de Collantes avall i el camí els Clots… els tarongers es van tallar a cara de terra. Després van rebrotar de bord i els van empeltar.

Recorde que un dels dies més gelats pujava cap al pla de Museros en el carro carregat amb mil quilos d’amoníac i les rodes de ferro no trencaven el gel de les bassetes que hi havia al camí. Regàvem de motor i s’estava més bé descalç, amb els peus dins l’aigua, que estaria a deu o dotze graus, que a fora.

Un mes després, Blas i jo anàvem en el carro replegant les taronges seques de terra i les portàvem a vendre per al ganado.

Un altre almassorí ens recorda que el fet que no arrencàrem els arbres va fer que mantinguérem classes antigues com la blanca o la cadena i que no férem el salt qualitatiu d’altres pobles, com Nules, que van plantar classes noves, més adients a l’exportació. Hem sabut, després, que també al nostre poble es van renovar algunes plantacions. A la carretera Nova, una finqueta, que havia estat plantada de la varietat fina al 1952, es va gelar i va estar substituïda per nàvel, no tan habitual aleshores.

Ben interessants són els articles periodístics de José Galí Sancho que ens ha facilitat Manolo Renau:

Gelada
Publicat al diari Mediterràneo per José Galí Sancho el 22 de febrer de 1956

No hi ha a Almassora major tema d’actualitat. No pot haver-lo. Trigarà a ser desplaçat perquè és el cas que encara no volent parlar més ni pensar més en la gelada; a ella s’ha de tornar el pensament, paraula i obra, amb una obsessionant fixesa impossible d’espantar. És que Almassora, malauradament, no compta amb altres mitjans de subsistència que la taronja. Això és molt i greu. Gairebé impossible de comprendre pels que no ho estan vivint. Tampoc nosaltres podem sostreure’ns a això. Fem almenys història i deixem constància escrita que la primera passada, la primera onada de fred, va començar el dia 2, dijous, dia de la Candelària. Va acabar el dia 6, dilluns. Durant totes aquestes nits va estar el termòmetre baixant dels tres als quatre i una mica més, graus sota zero. La segona onada és la que ens va clavar el cop de gràcia, va començar el divendres dia 10. Aquesta nit i la de dissabte va baixar la temperatura dels set als vuit i fins i tot als nou graus sota zero. Després de la primera envestida, segurament perquè el fred era molt sec amb vent i sense aiguatge; quedaren bastants zones del nostre terme municipal amb pocs o gairebé cap dany. De la segona ratxa siberiana no es va lliurar ni l’apuntador, tot i que el fred també era sec i sense aiguatge. Durant la primera onada no va cessar el treball al camp ni en els magatzems.

El diumenge dia 5 es va suspendre el del camp, incomprensiblement. Perquè bé s’ajornés l’exportació o bé també que s’imposés una rigorosíssima inspecció a les fronteres. Però l’haver perdut voluntàriament 6 preciosíssims dies de posar fora de perill certa part de collita, o d’haver destinat el fruit per al mercat interior, és cosa difícil d’entendre. Perquè conformes en què ningú esperava la segona i més rigorosa edició de fred. Però és que potser ens ve de noves que en això de la taronja ningú va saber mai, ni ningú sabrà mai el que a de succeir el dia següent? … Doncs mentre el carro puga rodar, no siguem nosaltres mateixos qui el parem. Al bullici i animació dels nostres camps, dels nostres carrers, a l‘alegria de viure reflectida en tots els rostres durant els últims dies de gener; ha passat a la solitud i desolació i les cares llargues d’ara que encongeix l’ànim del més optimista. Perquè seguim vivint en un interminable malson del qual segurament no despertarem fins a la primavera que ve. Vulga Déu que la realitat no siga tan amarga com els pressentiments, i que els intensos freds que encara ens tenen aterrits no tinga la història del que hem relatat.

Aquesta vegada no!

Publicat al diari Mediterràneo per José Galí Sancho el 21 de març de 1956

No, no. Aquesta vegada, almenys, no es podrà dir que l’home és l’únic ésser de la creació (que finor!) que sol estropessar dues vegades amb la mateixa pedra. Almenys els llauradors, els tarongaires estan tots sense tocar unes alicates per tallar la més insignificant branqueta dels seus, ara, moribunds arbres. Fan bé perquè l’experiència d’aquelles presses en la primera gelada del 46, va demostrar que mentre s’arrencaven i tallaven arbres sans es va veure que després van resultar morts. Tots romanen ara a l’espera. És així que no hi haurà una altra vegada regla sense excepció perquè per aquesta vegada no serà l’home l’únic animal que donarà la morrada en el mateix clar obstacle.

ATZENETA

A les Bodegues, de la veïna Benafigos

En 1956 va afectar més en les partides més altes: Mora, Ribasals i Bovalar.Les gelades ja van començar el dia de la candelera (2 de febrer) El terme d’Atzeneta disfrutava fins a 1956 de moltes oliveres mil·lenaris, però les gelades, primer la de 1946 i després la de 1956 van fer que moltes van desaparéixer. Hui inclús tenim zones on hi ha oliveres mil·lenaris de la classe morruda en les partides de les Mores, al Molí Bertran, Ribassals i Malcasaes. José Barberà

Dades
de l’observatori d’Atzeneta d’Aemet Nº8492

Observador
d’aquell any Joaquim Monfort Beltran

Dia	Tmàx	Tmin	Pluja	Dia	Tmàx	Tmin	Pluja	Dia	Tmàx	Tmin	Pluja
1	10	5		11	1	-8		21	9	-1
2	3	-2		12	3	-7		22	9	-4
3	3	-6		13	7	-5		23	9	-1	11’6 (neu)
4	9	-7		14	11	-1		24	8	3	67’2
5	7	-7		15	9	0		25	9	6	30’7
6	12	-4		16	6	-2		26	12	2
7	15	0		17	8	-6		27	14	1
8	10	4		18	9	-2		28	13	0
9	9	-2		19	8	-2		29	16	-1
10	0	-2		20	9	-4

T mitja
febrer 1956 : 3’4ºC (récord)

T mitja
màx febrer 1956 : 8’6 ºC (récord)

Tmitja mín
febrer 1956: -1’9 ºC (récord)

Pluja
total febrer 1956: 109’5 litres

El mes de febrer de 1956 és històric per ser el mes
més fred del segle XX i el que portem del segle XXI a l’Europa
occidental. Atzeneta no és una excepció, i aquell febrer continua
tenint el rècord de temperatures mitjanes més baixes (tant la
temperatura mitjana mensual, com la temperatura mitja de les mínimes
i màximes) de tota la série històrica que comença el 1943. No
obstant, no es va batre cap rècord de temperatura mínima absoluta,
ja que al no encalmar el vent, no va haver inversió tèrmica i la
temperatura no va poder baixar del tot al Pla, que és on està
l’observatori.

La causa d’aquest fred històric van ser tres onades de
fred siberià seguides en un mes (dies 2 i 3, dies 10, 11 i 12, i
dies 19 i 20). Aquesta recurrència és extraordinària ja que la
probabilitat de tenir una onada de fred siberiana sol ser d’una cada
15 o 20 anys.

A finals de Gener de 1956 hi havia molt fred acumulat al
Pol Nord que anava viatjant cap a les planes de Rússia. El potent
anticicló format sobre Escandinàvia va ser clau per bombejar aquest
fred cap a Europa Occidental. La primera onada de fred després
de recórrer el continent va arribar al nostre poble entre el dia
2 i 3 de Febrer. A continuació estan els mapes de superfície i
de temperatura a a 1500m del dia 3 de febrer, on s’aprecia l’entrada
de vent del NE (gregal) del centre del continent i que la temperatura
mitjana a sobre el nostre poble a 1500m era de -15ºC. Melcior Rovira

VILAFAMÉS

p { margin-bottom: 0.21cm; }

Sóc filla d’algun
ullastre de la Balaguera, d’algun olivó que es va empassar un tord
com els que ara saltironegen entre el meu brancam.

Vaig nàixer en terra
tova i bona i em vaig arrelar amb força a una heretat d’un tal Mussa
que vivia a l’Alqueria Grossa. Encara essent un arbrissó que el vent
vinclava, vaig fer les primeres solades que un temps més tard,
arbre esponerós, plegava la família dels Marçà que ni parlaven
ni vestien igual que la mainada dels Mussa però reien, ploraven i
m’estimaven de la mateixa manera.

Els meus cimals
oferien bon aixopluc i millor ombra. Al seu recer presumien els uns
de com treballava, de com era, sens dubte, la millor olivera de
l’Alou, que era com dir la millor olivera del món. Hi discutien que
si allà a prop del Bovalar, que si als Vilarets, que si a l’Estepar,
però l’amo es creixia perquè jo havia fet tantes barcelles i que a
l’almàssera, de la pasta de les meues olives, s’omplien tots els
esportins d’una parada de premsa.

En oir-lo, m’estovava
en sentir-me tan preuada i encara m’esforçava més a fer grans
solades. I els vailets que es gronxaven a les meues branques es feien
hòmens i les sagales dones i jo, encara més ufana i llustrosa
estirant-me cap a llevant i ponent com el córrer del sol.

Sempre però, no és
igual. Els hòmens que tant m’adoben són criatures cruels i sovint
he sentit el perill del foc, l’olor del fum i la salabror de la por
dels soldats que es protegien en les covarxes de la meua soca. Tan
arrelada com estic i he aprés que hi ha boques esdentegades que
escupen focs i grans ocells metàl·lics que deixen caure artefactes
que asclen tot allò que troben, animal o vegetal i veig el pànic a
la mort i no el goig de la vida sota els meus cimals.

Amb tot, la mort, de
vegades és silenci. Silenci blanc de rosada negra. El gebre que en
fa vidres de fulles i branquillons, que clevilla les branques, que
les obri per desposseir-nos de la saba i oferir-nos a la mort. I un
dia i un altre del fred que ens sacrifica, de la neu que ens
turmenta, vencedor de les fogueres de Sant Antoni camí de
Carnestoltes. Havíem espolsat les olives, què podíem fer ? Les
solades no s’hi plegaven però, vilatans i masovers restaven a casa
acovardits mentre el fred ens feia empetitir i desitjar tornar a ser
pinyol d’oliva. Encara si alguna família s’atrevia a aparellar
l’animal i venir a plegar, encenia una foguera i mentre els majors
pessigaven les olives ertes i eixutes, els infants anaven i tornaven
portant-los pedres que escalfaven per evitar la congelació dels
dits, fins i tot a les butxaques i als pits se’n ficaven per tindre
un poc de calentor. Es gelava l’aigua dels canterets, fins i tot dins
de casa es gelava l’aigua als cànters; i el pa s’enduria com cudols
i no es podia pastar la farina i els nens ploraven perles gelades que
esgarrapaven les cares. L’oli es feia greix a les gerres mentre al
carrer, la neu caiguda era gel i els animals no podien eixir a
pasturar, les gallines no ponien i els queviures anaven amainant
mentre creixia la fam i el dia.

Una dona embarassada
li deia al fill no nat que esperara, que esperara al caliu del seu
ventre, que fora la font no era més que canellons, no piulaven els
ocells i la terra sembrada escopia les llavors.

El dia que l’infant
volgué nàixer, uns rajos tímids van començar a escalfar la terra,
era tard, però. La gelada ens havia cremat, les nostres fulles
verdes acerades queien a terra mortes i aquells hòmens bragats de
fer front a la vida ploraven davant la devastació mentre ens
serraven aquells braços que sostenien el cel, els nostres cimals,
càrrega ara de carros i carros de llenya mentre a força de dinamita
ens desentranyaven de la nostra terra enlairant les nostres
magnífiques rabasses deixant les arrels al sol.

Quan em va tocar a mi,
algú va endevinar un lluc, un brot indefens i tendre entre les
arrugues de soca retorçuda, entre la corfa llaurada i grisa i van
guardar serres, destrals i dinamita. Ja no vaig ser foc i flama
mentre agraïda al sol vaig fer córrer la saba per cimals,
branques, branquillons i fulles gaudint de cada raig de sol que
madura un bon cafís d’olives per a d’aquells que em cuiden. Josep Joan Miralles

VISTABELLA

“A Vistabella el fred és un amic del que de vegades també t’acabes afartant però que forme part imprescindible de la teua vida, per això recordem freds intensos i gelades tant sovintejades que diràs que no poden ser notícia. Arribar als -17ºC no passa cada any, però a 1200 metres d’altura resulta més habitual del que molts imaginen, però l’hivern de 1956 a Vistabella es va arribar als -19ºC. I això ja són figues d’una altra panera.

Els majors de vuitanta anys recorden una gelada tant forta que tots van córrer a tapar les pataques de sembrar, expliquen que les arraulien en pirigallo (pipirigall, un ferratge per als animals) a les falses de les cases, ben tapadetes, però el fred no va tindre compassió. Després de gelar tots els pixadors baix dels llits (aleshores no hi havia aigua corrent a les cases, ni lavabos), va badar moltes olles plenes de perol en oli de la matança del bacó i va acabar matant totes les pataques de sembrar. I a Vistabella les pataques eren paraula major: l’única moneda per bescanviar.” Elvira Safont

Quan vam pensar en preguntar a la gent de Vistabella sobre
la gelada no esperàvem que el fred d’aquell any també es recordara, perquè és
un fenòmen amb qui solen conviure gran part de l’any. Heus ací, però, que en l’imaginari
col·lectiu del poble també ha quedat aquell febrer de 1956.

foto de Joaquim Virgili Guàrdia

Raimundet i la germana, Rosa del Mas del Carrascal, avesats
com estaven al fred i la neu, encara ho recordaven com un fet extraordinari: Es van gelar les pataques dins la bodega, els
camins del Pla es van omplir de badons… la terra s’obrie de tant de fred. A tots els masos hi havia cànters d’aigua
trencats pel gel que s’unflava… Encara m’en recorde que venia un matxo amb
carratells d’aigua i a mesura que se n’eixia l’aigua es gelava i feia caramells
que penjaven

Rosa ja tenia vint-i un anys i anava a Carnistoltes al mas de Monfort amb unes amigues. Sa mare els va dir
d’anar corrent o no anar, perquè el fred les gelaria. No podien perdre la festa
i van anar. Son tio, que vivia al mas de Monfort, va dir que es quedaren fins
l’endemà i que amb el solet ja tornarien però van preferir tornar eixa nit i ho
van fer corrent corrent perquè el fred era molt fort.

foto de Joaquim Virgili Guàrdia

Encarna del Mas de Rosca, ben menudeta aleshores, també ens
va afegir quatre anècdotes substancioses. El germà, que ja tenia deu anyets,
havia anat a un mas de Mosquerola a la matança del porc i va tornar plorant pel
fred intens; son pare no va deixar d’apretar el matxo perquè arribaren prompte
al mas.

El tio …. estava fent llenya
allà pel pou de Leandro. I, tot i ser un lloc arrecerat, tenia una foguera
encesa i, després de pegar quatre estralades, havia d’afegir unes ascles i
posar les mans prop del foc per retornar-les; després feia una poca més de
llenya i tornava al foc. L’home va aguantar mig matí però els matxos li van
fugir cap al mas.

Al mas de…, un cossi ple d’aigua va esclatar per la
força del gel i uns dies després passava l’auela Gafetera per curar el cossi. L’auela
Gafetera venia d’Ulldecona i passava per tots els masos per a curar cànters,
gerres i cossis que s’haguéren trencat. Els posava unes gafes i amb un
pinzellet repassava les juntes amb una pintura. Eixe any va tindre molta feina!

ANECDOTARI D’ALTRES POBLES Esperem que ens en envieu més, dels vostres pobles.

Ens han contat que a Vilanova, a més de portar malea per als forns, un home, Paco Saura, de tantes oliveres i garroferes que van haver d’arrancar, va muntar una serreria i feia tacos de fusta per a les fàbriques, cada vegada més nombroses.

A Morella, durant la gelada van morir 3 o 4 persones. Com el gel i la neu gelada no els permetia eixir de casa i portar-los al fossar, aconsellats pel metge, van traure els cossos al gelat balcó fins que van poder dur-los al cementeri.

I heus ací que amb l’auela Gafetera lliguem Vistabella amb Ulldecona, així com l’anècdota de Joaquim Virgili lligava Ulldecona amb l’Empordà i, per tant, amb Pla. Ja només ens quedaria rebre algun regal de les Illes.

JOSEP PLA

Pla, Josep (2014), La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), Barcelona: Edicions Destino, p. 16-28.

31 gener Aquests
últims dies, la temperatura ha estat
excel·lent. Avui les coses s’han invertit. Trons i llamps al matí, però no
ha arribat a ploure. A la tarda, vaig un moment a Palafrugell i torno a sopar a
casa. Temps fred, cel verdós,
violaci, gèlid. Carta del meu germà
dient que arribarà a Barcelona el dia 9. Treballo en el Barcelona. No surt res de bo. Passada la nit llegint. Il Borghese. Bonal marxa a Suïssa.

1
febrer La tramuntana s’ha entaulat a la
matinada. Descens rapidíssim de la
temperatura. Dia clar i fredíssim.
Carta de Vergés dient que la seva impressió és que l’article del cotó no
passarà. Cada dia tinc ganes d’emigrar. En dies així, les ganes es fan
fortíssimes. Bonal ha marxat a Suïssa al matí. Sento bufar la tramuntana a la
xemeneia. Passo el dia al llit; al vespre, escric a la vora del foc.

2
febrer A la nit, baixa brusca de la temperatura. Es rebenten les canyeries exteriors
de la casa i ens quedem sense aigua. Tramuntana infernal. Ens quedem sense
llum. A la cuina, arribem a menys 1 grau
i a la sala, a més 4. Inhabitable. Impossible sortir de la vora del foc. No hi
ha correu. Dia totalment perdut. No em moc de la llar en tot el dia. ¿Quants
dies estarem sense aigua? La tramuntana em fa venir boig.

3
febrer La tramuntana decau a la matinada però la fred persisteix, seca i punxant. Ha
fet un dia clar, assolellat, amb un cel de cristall, glaçat. He anat a Palafrugell. He tingut fred. Mai m’havia passat. Em faig vell ―aquesta és la realitat.
Impressió tètrica de Palafrugell, sense ningú al carrer, sense llum, amb la
tramuntana. Hem arribat a -8. Ha fet
molt de mal. Torno a les vuit del vespre, pel cementiri. De molt mal anar. A
les onze del matí, la tramuntana cau.

4
febrer Continua
la fred i la tramuntana fortíssima, sota d’un
cel claríssim i assolellat. No m’he mogut del foc en tot el dia. Treballat
sobre el Barcelona. A tres passos del
foc, la vida és impossible. Es confirma el trasllat a Lleida del governador
Mazo Mendo, que ha realitzat durant vuit anys una política de pressió
espanyolista. Ve Pagès, de Palamós, notari, que era governador de Lleida.
Potser la pressió no serà tan forta… Ja veurem. A la nit, llegeixo la major
part de l’assaig de Montaigne sobre Raimon Sibiuda (Raymond de Sebonde). Hi ha
moltes puerilitats, però el paper es llegeix com el primer dia. A la matinada,
la tramuntana cedeix.

5
febrer Dia
fred però sense vent, assolellat, clar.
Mercè, tornant del mercat, em diu que una petita capsa de bròquil s’ha pagat a
cinc pessetes. Aquesta fred ha fet un mal terrible. Jaume (el masover) està
desesperat. Les vaques, amb el bon temps, ja menjaven verd. Les herbes han
quedat rostides i la retracció de la llet ha estat immediata. La censura ha
tret l’article del cotó, com ens pensàvem. Passo la tarda a la vora del foc
treballant més o menys ―menys que més.
Anat a Palafrugell a darrera hora. S’ha
arribat, aquests dies a -10. No hi
ha record d‘una cosa semblant. Corre
la notícia que s’ha gelat la taronja de València.

6
febrer Aniversari de l’alliberació de
Palafrugell. Han fet un arc davant l’Església. A la commemoració hi ha assistit
150 persones ―totes obligades pel seu
càrrec. El governador ha fet un discurs amarg ―queixant-se de la falta de gent.
Ha fet tramuntana tot el dia ―a la nit, fortíssima. No m’he mogut de la vora del foc. Treballat més o menys en
el Barcelona sense resultats
apreciables.

7
febrer La
temperatura ha millorat una mica però el vent del nord,
que ha durat tot el dia, s’ha entaulat sobre el provençal d’una manera molt
desagradable. Vist Bonal arribat de Suïssa
on ha tingut temperatures de -20 graus. Aquestes freds han deixat a tothom
idiotitzat perquè no hi ha record d’unes temperatures semblants. El meu germà
aplaça vuit dies el viatge a Barcelona.

8
febrer Tenim el temps canviat. Ha fet un dia
sense vent, plàcid, nebulós, amb una mica d’aire del sud. El termòmetre baixa. Ara tindrem la fred humida i la migranya. Llegides les poesies de Ricard
Permanyer ―una d’elles dedicada. Jaume Bofill i Ferro sosté que és un poeta. No
ho sé pas… Sopo amb Quintà a Palafrugell. Tords exquisits. El fred els ha
portat. Tertúlia fins a la una, amb Martinell, Medir i Caselles, de Barcelona.
Petit piscolabis amb formatge francès ―Pont l’évêque― i vi.

9
febrer Dijous Gras. Em llevo tard. Sopar a
Palafrugell amb Sagrera, Bonal, Castelló, Salvi Català, Caselles, Paco Matas,
Medir, Quintà, Martinell, Paco Jonama. Llobarro magnífic i una llebre en
estofat. Formatge. Bon vi de Rioja. Sagrera ha estat molt simpàtic, una mica
llampat. A les dues del vespre, ha nevat
una mica. S’entaulen les provences fortíssimes. Retorn a casa a les tres,
molt desagradable.

A la Costa Brava

10
febrer Visita, a les quatre de la tarda, del
Dr. Pascual, que arriba enravenat. Satisfacció de veure’l. Xicot admirable. Em
parla d’una criatura que ha salvat de la congelació. Se’n va d’una revolada. Dia molt fred amb forta tramuntana. Fa
vuit dies que dura la broma. És una cosa més forta que jo, psicològica: quan
sento bufar la tramuntana, jo no em llevaria del llit. Passada la tarda a la
vora del foc. Mercè em fa companyia a la vora del foc.

11
febrer Dia opac i gris, potser el més fred d’aquesta tongada. He posat
el termòmetre a la cuina i ha marcat -2.
Tot s’ha glaçat ―i encara estem sense aigua. M’he llevat a les sis de la
tarda. És l’única solució. Tornat a reemprendre la fascinadora Història de la literatura italiana de De
Sanctis. Llegir és l’única cosa que m’agrada ―però em fatiga, sobretot si
m’exalta. La fred d’aquests dies m’ha donat la sensació d’un envelliment
accentuat. Treballo sobre el Barcelona,
desenganyat. Carta de l’Adi, sempre tan amable. Mercè va a Palafrugell a
comprar. No hi ha res a l’armari. Sopo a Palafrugell. Vist Mossèn Tapiola. Els
diaris porten la detenció de Dionisio Ridruejo. Torno molt tard ―a les quatre. Molta fred.

12
febrer Carnaval. Em llevo tard i no em moc de
la vora del foc en tot el dia. Ha fet un dia
molt fred ―però sense vent. Mercè tampoc ha sortit. Ens hem fet companyia
mútuament. Treballat en el Barcelona,
que ha avançat una mica. Rebut el 22 volum que ha publicat la Selecta. Quina
vergonya, tants de llibres! És un llibre que no està pas bé ―que no té maduresa.
Llegit De Sanctis gairebé tota la nit: el Concili de Trento, els jesuïtes, Fra
Paolo Sarpi, la Crusca. Apassionant i clar. ¿Quan tindrem un De Sanctis en el
nostre país? Menéndez Pelayo, al seu costat, és un trabucaire.

13
febrer Dilluns de Carnaval. Efecte que fa el
poble amb la fred: ni una ànima pels
carrers. Bonal, que sent la ràdio, em diu que hi ha anunciada la tercera onada de fred. La gent pateix
enormement. A Miquel, li han portat aquests dies una gran quantitat de tords,
que la gent agafa. Pobres ocells! No han pogut passar el mar. S’han acostat a
la costa. Han fet tard. Sopo a la vila. L’efecte de la detenció de Riduejo ha
estat gran.

14
febrer A les quatre de la tarda, es posa a nevar sota un cel blanc i glacial, en una atmosfera
immòbil. Disgust de la Mercè que volia anar al ball. No vol malmenar-se l’abric
nou i els guants. Ara només faltava aquesta nevada. A les cinc, la nevada sembla cedir. Vaig a Palafrugell a
sopar. Es posa a nevar fort i arribo a
la vila blanc. Anem amb els amics al ball del Mercantil, desanimat. Retorn
a les tres, amb la neu glaçada.

15
febrer Dimecres de cendra. Dia clar,
assolellat, aire de tramuntana: molt
fred. La neu, però, s’ha anat fonent i al capvespre en quedava poca. No
m’he mogut de la vora del foc ―una mica fatigat del xampanys nacional d’ahir.
Mercè m’ha fet companyia. Treballat sobre el Barcelona. A la una, al llit. Avorriment excessiu i poc sa. La
nevada ha fet bé a la terra, però aquesta
fred comença d’ésser massa llarga.

16
febrer Bonal em va a buscar a la tarda, amb el
cotxe i vaig a Palafrugell. La neu s’ha
fos i torna a fer fred. El poble, solitari, desert, sense llum, és
impressionant. Vist Sagrera. Torno a les vuit a casa. Treballo una mica en el Barcelona ―res. Insomni al llit, potser
per excés de fumar. Continuo la lectura del Johnson
de Boswell. Els diaris porten la notícia de la sortida de dos ministres. La
política s’anima una mica.

17
febrer A les deu del matí, comença de nevar, fort, però a la una, la tramuntana col·lapsa. Més fred. Horrible. Visita a la tarda de Pascual, Bonal i Quintà. Les ràdios
estrangeres anuncien una depuració de la Falange. Visita de Josep Ensesa per
parlar de la Revista de S’Agaró.
Em parla de la immoralitat de l’Estat, que ha arribat al màxim. Estem sense
llum tota la tarda i nit. Arriba el New
Yorker. Dia perdut. No he fet res.

18
febrer Dia desagradable que passo a la vora del
foc tractant de fer alguna cosa sense aconseguir-ho. Vaig a sopar a
Palafrugell. Quintà porta un camembert ―excel·lent, però fa massa fred. La falta d’electricitat em deprimeix d’una manera
inexplicable. Tertúlia amb Paco, Caselles i Martinell. Quintà m’acompanya molt
tard ―a les tres passades. Molta fred. La carretera glaçada. Trobo el llit glacial. Llegeixo fins matí. El
New Yorker i la Vida de Johnson per Boswell. Les ràdios anuncien la tramuntana de
demà. La notícia em fa prendre la decisió de no llevar-me. Carta del Sr.
Salvador Vilarrasa, de València, amb un pedido de llibres per la casa de
València. Agradable. Quintà, que ha parlat amb Vicens Vives, diu que la cosa va
madurant.

19
febrer Tot el dia al llit, llegint i
dormitejant. Desmoralitzat. El meu germà deu haver arribat a Barcelona, amb
l’avió de Lisboa, per l’operació de Pi Figueras. Les operacions sempres fan
posar la pell de gallina. Espero l’entrada de la tramuntana durant tot el dia,
però no s’entaula. Cau aigua glaçada.
Mercè se’n va a la tarda i, com que no torna per sopar, em passo el dia sense
menjar. Estat molt agradable ―gairebé paradisíac. La lectura em fatiga. Sento
el rellotge de la sala. La nit va passant.

20
febrer Treballo tota la tarda a la vora del
foc. L’article del plebiscit de Malta. Vaig a Palafrugell. Sopo amb Quintà.
Porta un Pont-l’évêque ―excel·lent. A la tarda, ha fet fred ―però al vespre el temps s’endolceix. Entre el garbí,
que bufa tota la nit. Després dels dies de cel clar, ara tindrem el temps opac.
Arribo a casa tard. Quintà m’ha portat els dos volums de les Cartes de Madame de Sévigné ―de La
Pléiade. Llegeixo la Madame. Com és escrit.

21
febrer No em moc del llit. Em llevo a les sis
de la tarda. Ha passat la tarda plovent
i nevant. Sento l’aigua que cau dels teulats. Agradable. Quintà arriba de
Palamós amb un taxi. M’estalvio d’anar a la vila. El temps no és pas tan fred. Aquest
febrer haurà arruïnat el país. Els danys són enormes. Vaig al llit aviat
per anar a Barcelona al matí. Insomni total. El problema del dormir és enorme.

22
febrer A un quart de deu, sortida per
Barcelona, amb Bonal i Quintà. Gran
nevada a la Selva. El país és bonic. Dinem al Madrid-Barcelona ―bones
faves. Anem a la clínica. Pere té un magnífic aspecte. Tota la tarda a la
clínica. Arriben la meva mare, Maria, Rosa, Paco, Roseta. L’operació de Pi
Figueras ha anat molt bé. Un hidrocel. Sopo amb Quintà, malament, al
Madrid-Barcelona. La temperatura millora.
L’habitació, excessivament escalfada, de casa la Maria, no em deixa dormir.

23
febrer Em llevo tard. Un taxi em porta a la
Llibreria Catalònia. Cruzet. Dinar a l’Hotel Colón (davant de la catedral) amb
Cruzet i Recasens (Paco). Interessantíssims. Em porten (el cotxe de Recasens) a
la clínica de Pi. Visita de Josep Ensesa. Sopo, amb Quintà, a casa de Vicens
Vives. Report polític. Impressionant efecte. La cosa està molt malament.
Insomni produït per l’efecte del report. Fa quaranta-vuit hores que no dormo.
Gran fatiga. Situació terrible.

24
febrer Em llevo a dos quarts d’una. Dinar a
casa els Srs. Ortínez amb Domingo Valls. Vent que fa rebufar la llar. Report
polític que fa una certa impressió. Domingo Valls m’acompanya a la clínica.
Report al meu germà. Passo un parell d’hores amb ell, sense ningú. Plou. Temperatura molt agradable. Sopar al Glacier amb Pi i senyora.
Vicens Vives i senyora, Sra. Millet, Quintà, Report polític. Arribo a casa a un
quart de dues.

25
febrer Em llevo a les dues de la tarda. Visita
de Vergés. El rebo al llit. Conversació agradable. Em parla de Vicens amb grans
elogis. Dino a casa la Maria. La mamà està bé. A les cinc, amb un taxi, recullo
a Quintà al Nouvel i anem a l’estació de França. L’exprés. Feia temps que no
havia viatjat en tren. A Flaçà, Bonal ens espera amb el cotxe i ens porta a
Palafrugell. Sopar a Can Miquel. Una mica de gana. Fa fresca. Conversa amb Martinell. Arribo a casa a les dues i el
cansanci de Barcelona no em deixa dormir. Faig mala cara. Llegeixo papers.
Sempre tants papers! No puc dormir fins molt tard, al matí. Pere està bé, però
envellit. Aquest és el fet.

26
febrer Passat tot el dia al llit. Mercè va a ballar
a Palamós amb el xarnec i no torna fins a les onze de la nit. Dieta total fins
aquesta hora. He corregit les proves d’Aigua
salada. Pesadíssim. La fatiga ha fet que no em fes gaire càrrec del llibre.
De tota manera, la dormida m’ha alliberat de l’enorme fatiga de Barcelona. Em
vaig trobatn bé, però sento que em faig vell. La lentitud de recuperació
augmenta.

27
febrer M’he llevat a la una, fatigat d’estar al
llit. Treballat a la tarda en un suplement a la notícia de Keynes. Vaig a
Palafrugell a les vuit. Sopo a Can Miquel. No tinc gana. Massa alcohol. Dos
cafès. A les dotze, torno a casa. Llegeixo el llibre sobre França del
periodista suís Lüthy. Ple d’informació i d’un enorme interès. Encara hi ha
gent, en aquest ofici, que treballa seriosament. Insomni.

28
febrer M’he llevat a la una. Treballat en
l’acabament de l’article de Keynes, a la vora del foc. Ha fet un dia nebulós i gris, amb ventet de
garbí. Deu graus a la sala. Els
camps agafen una mica de color ―poc. Forta ha sigut la tempesta. Vaig a Palafrugell, però torno aviat. Sopo a casa.
Bunyols de confiteria. Havent sopat, tinc un atac de mandra. Trobo que Mercè és
mengívola. Res a fer. M’adormo i, a la matinada, insomni.

29
febrer Em llevo tard. A primera hora de la
tarda, s’entaula la tramuntana, fins al vespre que gira a ponent. El temps millora. Treballo per la Revista de S’Agaró. El tren petit. Avui
és l’últim dia d’aquest tren. Vaig a Palafrugell. Bonal. 100.000 pts a
9,60.Sopo a Can Miquel. Poca gana. Tertúlia fins a quarts d’una. Mercè ha anat
al cine. La preocupació per les coses de l’Àfrica, viva.