Tot i la persistència mensual d’aquest fenòmen, no em canse d’admirar la lluna els dies que dibuixa el seu riu d’argent. No pretenc allò de fer una bona foto de qualitat que ens mostre els detalls, els cràters i tot allò que desdibuixa la nostra lluna; són fotos d’un mòbil qualsevol. Ací, la lluna és només, i és molt, un ‘flexo’ d’aquells que, d’adolescents, ens il·luminava davant la llibreta de deures, els problemes de matemàtiques i les dolces traduccions de francés.
I bé sabeu que els núvols no destorben, sinó que participen en el joc de “conillet amagadet” a què ens té avesats aquest disc blanc. I la mar, bé que xala en fer arribar el riuet fins a l’arena o el cudol, platja sovint ataronjada o amb tocs de canyella que inventen els fanals.
I, de tant en tant, hi ha una silueta llunyana que humanitza tan bell paisatge.
Podeu fer grans les imatges de la galeria