Ja podeu imaginar que el títol d’aquesta entradeta, no del llibre de Jose MIguel Segura, dona per a senyar-se… i persignar-se. Només pretenc, agosarat com sóc, parlar-vos d’un llibre de ressenyes i, més concretament, de la seua introducció. La faena de ressenyar llibres hauria de ser més agraïda; i no ho dic per mi que, si no vaig errat, a banda de ressenyes de toponímia, només ho he provat quatre vegades (Suite aurora, Primeros fríos, la Sega i el Diccionari elemental de teatre). Tenim ben prop la tasca continuada de Josep Manuel San Abdon a la revista Saó o al seu blog Converses i lectures i de Carme Pinyana, autora del llibre De lectures i digestions o de ressenyes aparegudes a Descriu.
Sí, ho sé, també el titol del llibre mereix un comentari. Geometría del desconcierto és, com a poc, paradoxal. Potser, però, la paradoxa, l’aparent antítesí i el contrapunt són raons necessàries a l’hora d’entendre aquest panorama que ens regala el segle XXI. El recull de centenars de ressenyes aparegudes al periòdic Mediterráneo ha obligat el nostre crític a garbellar i triar per deixar-nos més de dues-centes cinquanta mostres del seu quefer setmanal. Pel que fa a aquesta segona part del llibre, veiem com les ressenyes creixen en extensió i contingut a mesura que passen els anys (Enseñanzas de la edad en diria Valverde); de ben segur-a per la confiança guanyada al suplement “Quaderns” i pel guany que dona l’ofici ben fet. Qualsevol lector que, com jo, haja perdut el tren de la literatura dels darrers quinze anys pot trobar en aquest recull una bona ‘guia de lectura’.
M’ha interessat molt més, però, la primera part; una delícia. “Una introducción… o dos” és una corda de dos caps ben trenada. D’una banda, en els capítols parells, hi ha el xiquet-adolescent-jove que creix amb la lectura, i d’una altra, als capítols senars, hi ha l’home, el crític literari, el teòric que reflexiona sobre literatura. Les fibres que conformen cada corda s’ajunten al remat, quan ja el jove és un expert lector. Sí, lector, perquè, com Borges, José Miguel Segura xala del molt que ha llegit. Hi trobareu reflexions sobre l’ofici de la ressenya, ben aclaridores d’allò que cal fer o sobre el que cal obviar; i no hi manca la ironia: “El crítico literario debería evitar a toda costa escribir de un libro que no se ha leído, al que apenas le ha echado un vistazo en diagonal o del que se han leído solamente las solapas, la contraportada y la faja publicitaria [.] El carácter bienintencionado del autor le ha llevado a guiarse por una ley no escrita según la cual es plausible ayudar a quien comienza, disimulando sus defectos si es posible y hasta simulando méritos potenciales aunque no los hubiere, dándole un bienintencionado empujón para que continúe aprendiendo y mejorando en las siguientes obras“.
Els capítols 13 i 15, com a mostra, conformen una lliçó sobre la novel·la negra clàssica i les derivacions que n’han aparegut en les darreres dècades. El 17 se centra en la dualitat novel·la històrica i història novel·lada. I tot açò i molts més, que hauríeu de llegir, té l’enriquiment de cites constants d’autors clàssics… I, a l’ombra de molins de vent, una subtil parella de dubtes i certeses que Cervantes li va deixar en la butxaca de l’aprenentatge.
