Les ombres són així.
Per un instant, per un moment que el clic reté, s’agermanen i prenen una sola direcció.
I entren a València per les Torres de Quart…
Homes i dones, que es creuen i ben drets s’allunyen,
s’agermanen gitats pel terra en ombres que dibuixa el sol d’un capvespre
I el sol fa castells i muixerangues a la porta de ponent
Sol d’horabaixa que pinta el terra de pell daurada
Sense sol no hi ha ombra ni sòl daurat
però els cossos pinten el pas
Hi ha passos solemnes, lleugers, festius, sensuals…
I la fotografia, malgrat retenir-ne el pas, no pot aturar el moviment que s’hi endevina
Les Torres de Quart, amb la pell ferida a canonades, s’acomboia amb el pas d’aquells que deixa entrar o eixir…
Alguns resolen passar l’estona asseguts al banc
amb aparells mòbils i gossos estàtics.
Precioses fotogràfies i boniques reflexions. Les Torres de Quart, veient passar el temps….tant de temps, entre les nostres mans…
Bon pas, Emilio!
Me encanta !!Besicos!!
Company, segurament l’escrit i les fotos que més m’han agradat. Enhorabona