El vaig conèixer a les darreries del segle passat. Navegava amb la rabera pel Pla on guardava les seues ovelles. Alt com un pi i templat, em semblava un cavaller texà com el d’aquelles pel·lícules que havíem vist de menuts. Ximo tenia una grapat de coses per a contar-me i un feix de noms de lloc que em dictaria cada vegada que hi anava. Si arribava promptet guaitava a la Solaneta i li deixava un caixó de taronges, que Maria em roblia de pataques. Després, baixàvem cap al Pla o pels masos de la vora i, com tants altres informants de Vistabella, de Xodos, Atzeneta o Benafigos, m’omplia el mapa de noms, perquè tot està batejat!
Un dia ens vam allunyar del Pla i dels Bustals perquè havíem d’anar al Morrillargo, on hi havia trinxeres i una bella vista sobre el riu Sec i algunes partides del terme de Mosquerola; encara tenia bones cames, Ximo. Anys després el saludava sovint si passava pel Pla… Si feia temps que no ens havia vist m’ho retreia. L’altre dia li ho deia a Maria, Que aquest home ja no se’n recordarà, de matros! I bé que es folgava de contar-me coses! Recorde una reflexió carregada de gràcia i coneixement. Segons que em deia, tenia un pis a Castelló on no li caldria patejar tant i podria cuidar-se les cames. Ell, però, no hi voldria anar: En un piso estàs com els pardalets en una gàbia. Camines i… pio-pio-pio, paret! pio-pio-pio, paret! I somreia mentre esguardava la immensitat del Pla sense parets.
Ja fa uns anys que va deixar el Pla, el meu John Wayne. Encara vaig xerrar una estona amb ell, quan era al llit… i bé que es va alegrar de recordar les passejades pel Pla. Ara se n’ha anat, m’han dit.
I pense que, si fa no fa, des del replanell de Sant Antoni també podrà esguardar el Pla Avall, el seu passeig, la rabera, la gosseta…
Quin encert tan gran vas tindre en replegar eixos topònims! Penso tota la saviesa que no hauríem salvat i se m’estora la pell. Cada vegada que falta un dels informants tinc present que heretem el seu món perquè el vas resumir sobre 1300 pàgines de paper que jo consulto tant sovint. Gratitud infinita.
Jesús, mai he sabut escriure en valenciá; pero de vore com escrius tú, a la meua edat vaig a intentar aprendre. Me toques l’anima ,perque conec sobre lo que escrius i em commou.
Paco, només pel que has escrit hui ja paga la pena dedicar moltes hores a aquest blog. Moltes gràcies i endavant!