Carrer i església (4) Fanalet-mossén (carrers 43)

Plaça del Monestir, Vilabertran. (Fot. Ventura Castellvell)

Amb la coautoria d’Eugeni Perea, que ens aporta les definicions i comentaris inicials de cada mot, continuem amb les entrades dedicades a carrers que tenen el seu especificatiu lèxic relacionat amb l’església. Recordem que no tractem ara l’hagiotoponímia (allò dels sants). A la primera entrada vam exposar els carrers trobats entre abadessa i cartoixa; la segona recollia els vials localitzats entre catedral i ermita; en la tercera vam recollir les variants viàries i lèxiques d’església i un mapa amb la localització dels topònims urbans exposats fins ara. En aquesta quarta entrada trobarem diversos carrers i places relacionats amb el lèxic religiós comprès entre fanalet i mossén. L’amic Ventura Castellvell, col·laborador habitual, ens ha tramès algunes de les imatges.

Fanal. Caixa que té una o més cares de vidre, dins la qual es posa un llum a l’abric del vent. A Lleida existeix un devoció popular coneguda amb el nom “dels Fanalets de Sant Jaume”, tradició que hom justifica per la visita que en els primers temps del cristianisme hi va fer sant Jaume. En haver-se punxat en un peu, de manera miraculosa fou acompanyat per àngels o lleidatans, segons les distintes versions, amb fanalets fins un alberg on fou atès i guarit. En el lloc del prodigi s’hi bastí una capella, documentada el 1449, que desaparegué, alçant-ne una de nova el 1950. La tradició jacobea a Lleida es documenta d’ençà de 1361 i la processó dels fanalets apareix recollida per primera vegada el 1609.

Fra. Forma abreviada del mot frare, que s’anteposa al nom dels religiosos de les ordes monàstiques i també a determinats eclesiàstics. El mot apareix en diversos topònims i en malnoms o sobrenoms d’arreu dels Països Catalans. A Barcelona i Puigcerdà, per exemple, existeix el carrer de Fra Eloi de Bianya, caputxí.

Frare. Nom donat a un membre de certs ordes religiosos, especialment els mendicants. La nominació, seguida d’un antropònim, no solament apareix en toponímia sinó també en sobrenoms i malnoms. De carrers i places amb aquesta referència en trobem a Castelló, Borriana, la Jana, Palma, Santa Bàrbara… En la nomenclatura urbana també apareixen els cal o can Frare.

Plaça de Fra Eloi de Bianya, Barcelona. Joan Ayats i Plantalech (la Vall de Bianya, 1875 – Barcelona, 1936). Frare llec de la comunitat caputxina de Sarrià, on feia de porter. Fou detingut per elements incontrolats el 28 de juliol de 1936, fou torturat i morí d’un xoc traumàtic a l’Hospital Clínic. El procés per beatificar-lo ja s’ha iniciat.(Nomenclàtor dels carrers, Barcelona).

Carrer del Frare, Castelló de la Plana. Trobem aquest carrer al Serradal. El Frare (flare) és un malnom ben estés per terres del Maestrat i la Plana: potser en aquest cas s’hi referesca.

Carrer dels Frares, Borriana. Recorre la banda de ponent del convent-col·legi dels Carmelites, els Flares.

Carrer dels Frares, la Jana. Entre l’església i l’ermita de Santa Anna. Curiosament, al Maps ens apareix com a C. los Flares, que ens parla tant de la fonètica (dissimil·lació de vibrants) com de l’article masculí ‘lo’. Hi havia un convent de franciscans.

Carrer dels Frares, Palma. Bibiloni, 2012: “Carrer de Ciutat Vella (…) pren el nom dels frares mercedaris que ocupen el convent immediat”, situat a la plaça de la Mercè.

Carrer L’Hostal dels Frares. Santa Bàrbara. Hi observem l’absència de la preposició i la majúscula de l’article: Carrer de l’Hostals dels Frares. Avui hi ha una casa rural amb el nom d’Hostal dels Frares però en desconeixem l’origen.

Costa des Frares, Alaior. Com veiem a les imatges, referit als frares del convent de Sant Diego.

Carrer d’es Frares, Maó. Del convent de Sant Francesc, avui Museu de Menorca. Observeu els diferents criteris per a la contracció (des / d’es)

Infern. Regió dels morts, en contraposició amb la del cel, propi de la majoria de religions. L’onomàstica recull infinitat de noms relacionats amb aquest imaginari, en al·lusió sempre a geografies pregones, esquerpes o de difícil pas o accés: barranc de l’Infern, afluent de la Noguera Pallaresa, a l’entorn de Collegats; coma de l’Infern, a la Vall del Conflent; pas de l’Infern, congost que forma el riu d’Alcoi dins el terme d’Orxo (Comtat); coma de l’Infern, microtopònim d’Illa de Ter (Rosselló); cova de s’Infern (Cap de Creus); font de l’Infern (Bigues i Riells); turó de l’Infern (Cabrils); cala Infern (Costa Brava). En toponímia urbana trobem el carrer de l’Infern (Barcelona) i a Perpìnyà, Rue de l’Enfer, carer de l’Infern. Vicenç Carbonell Virella (SdO), ha publicat diversos articles que apleguen aquest nom arreu dels Països Catalans.

Jueu. Individu que professa el judaisme. L’onomàstica sol recollir aquest terme en plural i en referència al call o jueria, carrerons o porta d’accés al barri –Barcelona, Montblanc, Sarral, Reus, València…–, però a vegades al personatge que en els passos de la setmana santa assota Crist lligat a la columna, com en el cas de Riudoms (Camp de Tarragona), on és conegut com el “Jueuet de la canya verda”. A Catalunya també troben can Jeu, deformació de Camp Jueu.

Mesquita. Edifici destinat a la reunió de la comunitat musulmana i, sobretot, a l’oració. L’hagiotopònim sol fer referència a edificis de l’antiga ocupació àrab o del rastre històric deixat al país, no a l’existència d’actuals. A Lleida, com a exemple, trobem el carrer de la Mesquita.

Carrer de l’Infern / Rue de l’Enfer. Perpinyà.

Carrer dels Jueus. Palma. En realitat estem davant d’un nom fictici; el nom oficial és carrer de Sant Bartomeu. En aquest barri, però, hi ha un seguit de carrers amb aquest taulellet menut que ens recorda la ubicació del call jueu. Vam dedicar una entrada als diversos calls del nostre domini.

Carrer de la Mesquita. Lleida.

Miracle. L’onomàstica acostuma recollir aquest hagiònim en referència a una advocació mariana o la realització d’algun prodigi o miracle esdevingut per intercessió del cel. A Tarragona existí una basílica dedicada a la Mare de Deu del Miracle, construïda al bell mig de l’amfiteatre romà, vora una platja també coneguda amb aquest nom. De carrers amb aquest apel·latiu en trobem a Balaguer, Barcelona, Sabadell, València…

Misericòrdia. Profunda pietat o compassió que empeny a perdonar, a socórrer. L’onomàstica recull el terme en relació a l’advocació religiosa de la Mare de Déu posada sota el nom d’aquesta disposició del cor, sovint en referència o vinculació a la casa d’acollida de nens orfes, asil, hospital, etc., posats a l’empara de l’Església. Carrers amb aquest nom en trobem a Reus, Tarragona, Tortosa, Vic…

Carrer del Miracle, València

Baixada de la Misericòrdia, Tarragona

Carrer de la Misericòrdia, Vic

Misser. A vegades escrit també micer. Tractament donat a personatges de molta autoritat i sobretot relacionades amb l’exercici del dret. Carrer dels Missers (l’Arboç del Penedès); Misser Nogués, Misser Sitges, misser Pons d’Icart (Tarragona); Misser Ferrer (Barcelona); Misser Rabassa, Misser Mascó (València)…

Missera. Feminització del tractament micer. A Cornudella de Montsant, Priorat, s’hi documenta el carrer de la Missera, que hom relaciona amb el verb misserejar, com si s’expressés la idea de tafanera en lloc de donar-li el de mi senyora, segons els autors del recull de noms de lloc de la vila prioratina.

Missió. El topònim al·ludeix a les missions evangelitzadores endegades per predicadors especialitzats, sobretot d’ençà del segle XIX i fins els anys setanta del segle XX, i tant pot fer referència a edificis, carrers, places o creus commemoratives. Les missions d’època contemporània, les que recull l’onomàstica, no es poden desvincular de l’acció catequista del pare Antoni Maria Claret i Clarà, que les promou i fomenta d’ençà de 1840. A Cambrils existeix la Creu de la Missió, alçada per la campanya de propagació de la fe de l’any 1926 i a La Seu d’Urgell, l’església de la Missió, dels Missioners Diocesans.

Carrer dels Missers, l’Arboç

Carrer de la Missera, Cornudella de Montsants

Passatge de la Missío, la Seu d’Urgell

Monestir. Edifici d’una comunitat de monjos o monges. Poden estar regits per un abat o abadessa, prior o priora, general, mare o pare superior, etc., segons sigui la seva regla de vida i ser de clausura o no. El genèric del topònims acostuma a anar lligat a un edifici concret, de Poblet, de Santes Creus, de Pedralbes, de Bon repòs, de Vilabertran, de Valldigna…

Baixada del Monestir, Pedralbes, Barcelona

Carrer del Monestir, Pedralbes, Barcelona

Plaça del Monestir, Pedralbes, Barcelona

Carrer del Monestir de Poblet, Cambrils

I la plaça del Monestir, Vilabertran (foto portada)

Monja, monjo. Persona que ha fet la professió de viure de manera permanent en un establiment religiós, d’acord a una regla de vida, posat sota l’obediència d’un superior i amb vots de celibat perpetuo i renuncia als béns temporals. D’exemples d’aquest topònim en trobem a Alforja, Lleida, Palma, Reus, Sant Mateu, Peralada, Santpedor, Valdemossa…

Mossèn. Durant la baixa edat mitjana, tractament anteposat a personatges de distinció social elevada, des de nobles a cavallers o religiosos i, amb posterioritat, d’ús reservat als clergues. El títol sol anar seguit del nom del prevere a qui es dedica l’indret.