Guardamar. Etnobotànica i entusiasme climentí

Guardamar del Segura, al sud d’aquest riu i extrem meridional de la nostra llengua, acollia les X Jornades d’Etnobotànica en Llengua Catalana. Durant tres dies hem xalat d’allò més amb els dictats de la natura que ens han portat desenes d’estudiosos d’arreu del nostre país, sovint contagiats per l’entusiasme de Daniel Climent Giner.

Des d’Imatgies només volem aportar un relat gràfic d’eixos dies (1,2 i 3 de juliol) i sumar una flameta d’il·lusió que, de ben segur, es mantindrà fins l’Alguer 2024.

Podeu ampliar cadascuna de les miniatures de la galeria fotogràfica.

Vam encetar la vesprada de divendres amb un recorregut per alguns espais emblemàtics i històrics de Guardamar. Comptàvem amb la col·laboració de l’ajuntament de Guardamar i l’organització, magníficament gestionada pel guardamarenc Josep Candela , professor de biologia a la Universitat d’Alacant i director de l’Institut d’Estudis Guardamarencs i de l’anuari Baluard i per Airy Gras, de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona (des dels Estats Units on està fent un postgrau).

La plaça que mostrem a les imatges honora les quatre ciutats extremeres de la llengua catalana… Ja sabeu allò: “De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó… o a l’Alguer, tot passant per Maó”. L’ escriptor i experimentat guia local Joan Carles Martí  i Francesc Aracil de l’A.C. la Gola ens va fer quatre cèntims, i alguna perra més, sobre el quadribarrat monument.

 I el jove guia Miguel Garcia ens va mostrar l’interessant i extens poblat fenici voltat de dunes ben consolidades i…

…la Ràbita, mena de convent guerrer andalusí i topònim ben extés a tota la península, que també ens va impressionar per la seua extensió, la reconstrucció del conjunt i la conservació d’alguns elements arquitèctonics originals.

Al saló de l’Escola de Música vam encetar les Jornades amb la Mostra de l’artesania del filet, a càrrec de Rosario Antón i Antonio Texar. Les habilitats manuals per elaborar cordell a partir de l’albardí (Lygeum spartum), espart bord o almasset, es van completar amb la mostra d’alguns objectes que també Josep Candela havia realitzat.

A l’acte de presentació de les Jornades van tindre la paraula representants de l’ajuntament, de les entitats culturals de Guardamar i Joan Vallès, del Laboratori de Botànica de la Universitat de Barcelona, ben present a tots els actes i impulsor, junt a Joan Muntané i el mateix Daniel Climent, de les Jornades d’Etnobotànica en Llengua Catalana.

Etnobotànica i etnociències. Reptes de futur va ser la ponència de Daniel Climent. La formació humanística del bioquímic, especialitzat en etnobotànica, didàctica i cultura religiosa, va omplir la sala d’exemples i preguntes, de raonaments i entusiasme, de futur…, perquè hi ha molt per fer… i moltes ganes de preguntar! “les preguntes com a pedres que cauen en un llac i s’espandeixen en ones concèntriques fins a rebotar en els marges de tantes ciències” . I si, més o menys, era així la frase, ens va fer veure la similitud metòdica de l’etnobotànica amb la toponímia; totes dues necessitades de moltes ciències per a la seua comprensió; ambdues basades en un extens treball de camp; les dues guardades en el saber popular de tants masovers i dones; les dos amb les presses de saber-se prop de l’extinció d’un món rural amarat de tanta riquesa cultural. Tant la toponímia com l’etnobotànica sovint són qüestionades per les disciplines més clàssiques i assentades en l’establishment universitari. I cal, aleshores, tornar a la metàfora de Daniel i proclamar que si les qüestions etnobotàniques o toponímiques troben respostes en les ciències que els són auxiliars, també, en arribar als marges, les ones de la pedra mullen les vores del llac i nodreixen de coneixements les diverses ciències. L’intercanvi és mutu i necessari per ambdues bandes. L’osmosi entre les ciències i la toponímia, entres tantes disciplines i l’etnobotànica són una mostra més de la necessària interdisciplinarietat per abordar qualsevol estudi… Res no és mesquí ens deia Salvat.

I el dissabte s’encetava amb la presentació dels continguts d’un nou llibre d’Antoni Belda, Daniel Climent i Toni Conca, Plantes valencianes: descripció i usos tradicionals, a càrrerc d’un entusiasta Antoni Belda. A continuació, Maria Orriols presentà Estudi etnobotànic del las comarca del Berguedà, treball elaborat conjuntament amb Airy Gras i Joan Vallès.

Toni Conca ens portà cap al Maestrat i els Ports amb Una primera aproximació a l’etnomicologia de les comarques nord-occidentals del País València. Entre les diapositives vam poder veure Maria Agut, ànima de l’estudi i tractament culinari dels bolets a Atzeneta del Maestrat. Toni ens mostrà també la riquesa lèxica que tenen els bolets arreu del país.

Les joves de la Universitat de Barcelona (encara hi ha futur a l’estonobotànica!) ens van oferir una altra comunicació amb la presentació de Canòlich Álvarez i un títol ben explícit: Etnobotànica d’Andorra: usos medicinals i patrimoni cultural immaterial

Fuencisla Cáceres s’encarregà de presentar-nos Etnobotànica i transtorns gastrointestinals, metabòlics i nutricionals: una metanàlisi als Països Catalans que, amb la presentació de Judit Català sobre Etnobotànica i malalties ginecològiques: una metanàlisi als Països Catalans, completava el panorama dels usos medicinals de tantes plantes del nostre entorn. I alguns dels usos no medicinals, com els jocs, els vam poder descobrir en la presentació d’Ester Sala de la comunicació Estudi etnobotànic del Pla de l’Estany. Els usos no medicinals ni alimentaris.

Amb posat i entusiasme climentí ens parlà Marc Talavera a Etnobotànica pirinenca. Varietats tradicionals de la Cerdanya i els dos Pallars, un element per dinamitzar el territori local… i per aconseguir una veritable arca de Noè de les espècies hortofrutícoles del territori mentre reviscolem espais que pateixen pel despoblament.

Un canvi de vent ens portà cap al riu i les fustes. Anton Pujol ens parlà dels Mestres d’aixa a les terres de l’Ebre en els segles XIX i XX i vam saber de navegació de ribera i de llaüts i totes aquelles feines que calia per poder navegar i creuar lo Riu… i la diversitat i tipologia de les embarcacions.

I una forta gregalada ens arrimà a terres alacantines on Daniel Climent, amb l’entusiasme de qui ens confessa les bondats de la seua barca, ens parlà d’Etnobotànica marinera. La cultura de les barques de fusta al migjorn valencià. I, una vegada més, la riquesa botànica es va vestir de fusta per mostrar-nos que cada part de l’embarcació té tirada cap a un tipus d’arbre perquè la duresa, flexibilitat, elasticitat… i tants trets de la física demanen fustes diverses del món botànic. I també ens parlà de les fibres per a calafatejar les barques o per a fer les arts de pesca.

Josep Candela feu una defensa de la relativització necessària i d’allò de “…els roïns no sempre són dolents” en parlar-nos de Les plantes maleïdes de la repoblació. Quin ús tenen o se n’ha fet? Cultura popular, esbarjo i jocs de xicalla. Si bé el divendres ens havia mostrat ja el jo-jo gegantí, ara només tingué temps per centrar-se en la defensa dels eucaliptus, pins, piteres i altres espècies ‘maleïdes’ que, de vegades, es guanyen l’adjectiu de necessàries i un nou DNI d’autòctones (relativitzeu, si voleu, el meu entusiasme de narrador).

Tot i el títol, Botànica lúdica, divertida i entretinguda a la Vall d’Albaida, Daniel Durà només tingué temps per recordar-nos algunes parts del llibre Els noms dels éssers naturals. Recerques etnobiològiques a la Vall d’Albaida, una obra ben il·lustrada, amena i desitjable que, a les definicions i textos descriptius, afegeix una bona dosi d’etnologia.

 

 

Joan Muntané, autor de nombrosos llibres d’etnobotànica pirinenca, ens mostrà Algunes referències etnobotàniques i remeieres del  Tresor de la llengua de mossèn Griera.

Ignasi Soriano ens plantejà una realitat acadèmica a Etnobotànica i aprenentatge basat en problemes al Grau de Biologia de la UB.  I, com cada any, toca llençar-se a la piscina.

De la propera Illa Plana ens arribava la comunicació d’Enric Pellín Usos de les plantes en els costums de pesca de l’Illa de Nova Tabarca.

Vicent Bataller, arquitecte i lingüista especialitzat en temes de natura, ens va convidar a fer un repàs de les variants lèxiques d’alguns fitònims de la Costera, part de la Ribera i la Vall d’Albaida, amb especial atenció a l’ortiga dins la comunicació Les implicacions etnològiques dels noms de l’ortiga (Urtica sp.).

Per la seua banda, Carles Riera, va repassar diversos Aspectes lingüístics a propòsit de fitònims del parlar de l’Alta Segarra. Notes etnobotàniques.

I un servidor, Jesús Bernat, també va gosar participar a la festa etnobotànica amb Els arbres batejats entre Penyagolosa i el riu de Montlleó, on va poder explicar la importància del topònim com a notari del paisatge, present i pretèrit, i la importància del bateig dels arbres peculiars (no sempre monumentals). Joan Pérez va tindre a bé enregistrar aquest vídeo

Els noms del gitam o timó reial van estar comentats per Segundo Ríos, director del Jardí Botànic de Torretes (Ibi), dins Els noms del “Dictamnus” a la península Ibèrica.

Lluís Borrell ens parlà de la Girona que l’enamora amb del “beat” i el “brodat” a Temps de flors. Botànica patrimonial gironina

Des del camp de Túria venia Manuel Sànchez per oferir-nos unes Notes sobre elements etnobotànics al Patrimoni de Llíria, ben extens entre íbers, romans, àrabs i cristians.

Una curiosa comunicació de Jacint Altimiras ens parlà de Zoobotànica i zoomicologia popular a l’Alt Urgell amb noms d’animals que batejaven plantes i bolets.

Les begudes alcohòliques tradicionals i els seus usos medicinals foren comentades per Vanessa Martínez-Francés dins Etnobotànica de vins i licors a l’est peninsular i les Illes Balears. Ens recordava el treball de Daniel Climent Sobre les begudes embriagants.

Guillem Figueras i Natacha Filippi ens van explicar els projectes de la cooperativa Corremarges a la comunicació L’etnobotànica a la pràctica: espais vius de memòria i pràctiques transformadores pel present. 

La recuperació del tramús Lupinus mariae-josephae tingué en la toponímia un clar aliat, tal i com ens contava el biòleg Emili Laguna a Conservació d’espècies amenaçades lligada al coneixement etnobotànic: el cas de la tramussera valenciana.

Raquel Gonzàlez ens presentà un estudi sobre les varietats vitícoles a les Pitiusses, Estudi etnobotànic i caracterització de les races de vinya (Vitis vitifera) a Eivissa i Formentera.

Una àmplia informació sobre moltes pàgines web per accedir a l’univers botànic i etnobotànic va ser allò que ens oferí Joan Vicent Pérez a El paper de les Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (NTIC) en la divulgació i intercanvi de coneixements botànics i etnobotànics.

Carles Martín, coautor amb Daniel Climent de la secció Natura culta i sagrada de la revista Saó, ens mostrà interessantíssimes il·lustracions sobre l’obra de fixació del camp dunar de Guardamar com un dels exemples dins El ‘paradigma tecnològic’ de la fixació forestal de dunes i la seua influència en la configuració dels paisatges vegetals litorals (i la seua etnobotànica).

Pere Fraga ens parla de les funcions dels jardins botànics i sobre l’evolució d’un exemple de Blanes i algun de Maó a Els valors etnobotànics de la col·lecció de plantes del Jardí Botànic Marimurtra.

I només amb la pausa obligatòria que demana l’esgotament de les bateries, Daniel Climent ho enregistrava tot. I, si calia, Val més una llapissera curta que una memòria llarga, ho anotava a la llibreteta.

Sí, ja fa quaranta anys que va nàixer el primer fill de Daniel i també aquest fill etnobotànic que trobaríem en tantes cases de valencians (del nord i del sud) afeccionats a les plantes o també als que trobaven maneres d’estimar un país: Les nostres plantes. I el 40è aniversari d’aital obra mereixia un homenatge que, acomboiat per Anna Dèlia Gisbert va repassar el moment inicial amb la reacció de tants amics que van dir la seua (també l’enyorat Joan Pellicer) i fragments d’aquell Canal-9 amb un jove i sempre entusiasta Daniel. I després, des del públic, molts participants de les Jornades van elogiar la tasca i el taranà, que un dels participants va resumir amb el mot “contacte” com a lligam de tantes coses i persones. Vergonyós, vaig callar… encara no em creia amb el dret de dir la meua, però, així li ho vaig confessar l’endemà, crec que després de tants anys i tantes coses fetes pren més força la paraula ENTUSIASME perquè recolza eixes ganes de Daniel i l’optimista consciència de saber que ens resta tant per fer.

A més dels molts altres escrits de Climent Giner aquest és el Llibre de Daniel, sense lleons ni sàtrapes. Per molts anys més!

 

Tancava el dissabte la projecció del documental Etnobotànica i Cultura Popular a Banyeres de Mariola. Lluís Doménech “Casporrí”

I diumenge, amb el voluntariós i infatigable Josep Candela, vam visitar el Parc Natural de les Salines de la Mata i Torrevella… I diríeu que Josep Maria de Segarra o Llach hi tenien accions en aquestes Vinyes verdes vora el mar, quiet i salat.

I vam saber dels eucaliptus i les seues varietats a Guardamar, i de la séquia per on entra aigua de la mar i de l’albardinar veí.

I a la conversa dels amics no cal posar paraules; hi ha prou amb les imatges.

I, abans de dinar, encara vam tindre temps de visitar una altre monument a la llengua; el del II Congrès Internacional de la Llengua Catalana del 1986, vuitanta anys després del primer.

I un altre retaule de manisetes ens recordava l’obra de l’enginyer Don Francisco Mira y Botella; la consolidació i fixació de les dunes que van impedir que l’arena, sorreta-sorreta, ofegara bíblícament els camps i cases de Guardamar.

I mentre féiem les fotos de comiat, un paó blau (ací tocaria dir Pavo cristatus) festejava amb un veí de la bassa i ens avisava que ja era hora de dinar (amb els nous amics de Pedreguer).

I no acabaríem bé si no recordarem el vinarosenc Enric Forner que ens va aportar una exposició fotogràfica sobre les orquídies i ens va regalar un exemplar de NEMUS

En resum, han estat unes jornades ben profitoses, amenes, formatives, ben variades pels diferents pdv que demana una disciplina tan polièdrica com l’Etnobotànica… i que han acomplit el desig climentí d’emportar-nos, a més d’alguna resposta, un fum de preguntes que seguisquen demanant ‘curiositat i estudi’.

El nostre agraïment a tota l’organització i als moderadors dels deu minuts

I d’ací dos anys, tots a l’Alguer!

Ara sí, acabem amb la cançó

i mireu qui en fa de directó

Serra de Mariola