“On va la corda va el poal”, dites d’adés i d’ara

Àlex Martínez ens ha fet un regal a tots els que estimem la nostra llengua. El “recull d’expressions col·loquials, dites, frases fetes, embarbussaments i altres divertiments de Castelló i altres llocs”, que replega On va la corda va el poal, ben bé mereix ser un llibre llegit. I ho és, sobretot, perquè és interactiu. La seua lectura no demana passivitat sinó la resposta constant del lector en dir: “Aquesta la dic, aquesta l’he sentida, aquesta no…, li falta aquella que diu…”. Sí, ja ens ho comenta al pròleg “No estan tots els que són, ni són tots els que estan. Aquest llibre més que un llibre és una col·lecció inacabada de frases que el lector farà seues i completarà amb els seus cromos i també el farà seu i únic”. No es tracta de cap estudi sinó d’un llistat, amb dialectalismes, modismes, barbarismes…, ben vius tots i advertits al seu pròleg.

El verb fer és dins la nostra llengua d’una riquesa bestial. Només amb aquest mot anota 103 expressions col·loquials i tan conegudes i diverses com ara: fer calaix, fer cara de pet, fer comboi, fer dentetes, fer el cap roig, fer el quadro, fer la mà, fer nosa, fer porra, fer una becadeta o fer-se mala sang. I, com nosaltres també volem posar cullerada en aquest llarg llistat del verb fer, recordem fer olla, expressió poc sentida que respon a les activitats fetes en conlloga i la possibilitat que un de la parella laboral vaja més apressa que l’altre “Afanya’t que et faré olla“.  El llistat deixa un interlineat ample, a més d’uns fulls finals, perquè hi pugueu fer aquests afegits o practiqueu l’exercici de la definició.

Molta bona faena, Àlex! Enhorabona! Amb les aportacions de lectors i lectores potser el llibre arribe a una segona edició revisada, corregida i ampliada!

I en la solapa he pogut saber que l’Àlex va ser membre d’aquell grup musical de Castelló, Adesiara.