La lluna d’octubre, que ja ens va tindre embadocats a primers de mes, ha tornat. Tenia pensat, us ho promet, passar d’ella. Al cap i a la fi és tossuda i reiterativa; si fa no fa sempre és igual. Heus ací, però, que només cal guaitar per adonar-se que, com la mar, mai és la mateixa. Té infinitud de dies per assemblar-se, però ara una palmera, ara unes canyes, un nuvolet o la brisa que l’acarona… la fa sempre distinta.
A més de Venus, si és Venus aquell llumí que té dalt, a la boia lluminosa que hi ha davant l’escullera i vora el riuet d’argent, li ha pegat per tancar-li l’ullet a la lluna… I no me n’he pogut estar, d’anar a per la càmera i fer-ne unes quantes.
