Se n’ha anat i ja ens falta. José Brisach Segarra, Pepe Qualet, ha faltat. Ha estat un bon home, un home bo i savi; d’una saviesa ancestral, d’eixa que ve de ben antic. Pepe ha estat un dels darrers llauradors d’un món ja perdut… Amb son pare, el tio Pepe Qualet, encara va segar blat i va arrabassar al secà, fet de garroferes i terra seca, per deixar unes filades ben rectes de tarongers, files i fraus per on havia de córrer l’aigua d’un pou. Portava el carro amb l’haca i coneixia l’entoldà, la falç canemera i la llegona de formigar. També s’estimava el reg i l’horta… i va saber adaptar-se al món d’una l’agricultura moderna, feta de negocis d’herbicides, constants ‘polvoritzades’… i de taronges mal pagades. Però, les matinades i la suor del treball diari han fet saber a tots el que era la faena ben feta. Més d’una vegada hem sentit dir: Fa goig vore els horts de Qualet!
A aquesta saviesa rural hauríem d’afegir una ben entesa civilitat urbana. En el treball i coneixement del camp tenia molt de masover, però Qualet ha estat també ciutadà d’Almassora i ha participat en quefers vilatans com la Caixa Rural o el Consell Escolar de l’Institut… (encara recorde una font de figues al bell mig d’una reunió docent). I és que l’ensenyament, aprendre de lletra i números… i treure’s una carrera, era un deler que volia per als seus. Com n’estava de pagat de fills, nets i nebots ben estudiosos!
Per a mi ha estat molt més que un cosí. En coses de la terra, si li demanaves un consell no es quedava en les sàvies paraules sinó que acudia al tros per muntar-te el ‘goteo’ o fer-ne una polvoritzada… I content com n’estava que haguera plantat oliveres a la muntanya, més d’una vegada havia pujat per transportar una marraixa o arbrets de qualsevol viver. I tu, innocentment, li portaves un plat de figues blanquetes, una marraixeta d’oli o mig poalet de cireres… I sempre te n’anaves amb poal i mig.
Als ‘enterros’ del meu poble molta gent es queda fora fumant o xarrant. No sé quanta gent hi havia per fora diumenge passat, però l’església estava plena de gent que, com la de fora, l’estimava.
En un bar de vora mar, on Pepe es permetia -amb la faena ja feta- guaitar algun dissabte o diumenge, hi ha una taula que, de ben segur, l’enyorarà. El cel, però, ha guanyat un llaurador!
Gràcies, Jesús, per escriure amb el cor en lletres que la Ment enten i que apropa cadascuna de les teves histories al mon dels que te lleguim
Pepe, el nostre cosí, estarà amb un somriure perquè has dibuixa’t en detall la seua ànima
( y de paso disculpa las faltas de ortografía)
Una falç de formigar? No ho veig…
Molt bonic el text.
Ara, ja que tu hi entens, creus que ‘fer falta’, ‘fa falta’, és expressió pròpia de nostra llengua?
Bon dia, Romà. Ens cal, és clar! Però hi ha el joc de mots amb Ha faltat, expressió ben nostra.
Amb tot, tens raó; només amb ‘falta’ hi ha prou. Gràcies
M’he permés d’altres expressions locals.
Entès, entès, lligona, paraula nova pe a mi. Gràcies
FORMIGAR v. tr.
Fer formigades; femar la terra amb formigades (Cast., Val., Ribera del Xúquer). Ni formigant suá may Sentet com al manifestar lo seu voler a Tomaseta, Guinot Capolls 19.
Fon.: foɾmiɣáɾ (val.).
La lligona o llegona que empraven per aital feina era molt gran.
Molt emotiu el teu homenatge. Gràcies Jesús
Llegir articles com aquest emociona, i més quan coneixes de primera mà el que és la vida i la feina del llaurador.
Merci per aquest senzill però intens homenatge a Pepe Qualet.