El retorn al mite de la infantesa, el joc de la narració i la memòria, la història d’un poble…, d’un temps i un país… Molt més, la darrera novel·la de Xavi Constant (Bellús 1957), sobre qui ja vam gosar dir unes notes del seu primer llibre, és això i molt més.
El professor Rius, protagonista de les dues anteriors novel·les, és ací, com el lector, un oient; això sí, un oient interlocutor que suposem a Hamburg entrevistant Neumann, aquest “home nou” i músic que ha canviat la Vall d’Albaida pels viatges “concert-ats”. La seua gran obra musical, Suite Aurora, té la inspiració al poble de la seua infantesa, en el seu carrer, al bar Europa, en els seus veïns i les seues cabòriers, en don Vicent Rangel, en Mino i Tadeu… i en C., que demana una nova novel·la d’aquest sòlid autor.
Adherits al nucli bàsic que tracta d’explicar l’origen de la seua excelsa composició hi ha molts subtemes, com ara el retorn a la infantesa com a nodriment narratiu; l’èpica dels pobles i la rivalitat dels seus equips de futbol; els ‘guapos’, personatges fílmics i també de tradició popular; el paper de l’església en la societat tardofranquista; la gran importànica de les bandes de música als pobles valencians; la fugida d’adolescent i l’altra, més definitiva…
Podem afirmar que la Vall d’Albaida i Rafalgani (fantòpolis possible de Benigànim, on sí que hi ha el carrer de l’Aurora), com la València de Mira, la Mequinensa de Jesús Montcada o aquel Giancaldo de Cinema Paradiso, ja tenen la seua novel·la. Aquesta darrera referència a Giuseppe Tornatore és ben clara en el retorn del músic al seu poble per soterrar Mino, com Toto -cineasta d’èxit mundial- torna al soterrat d’Alfredo, el pare que no va tindre.
La riquesa del llenguatge amb expressions ben nostres, el dibuix perfecte dels personatges i la narració dels costums i accions ‘mediterranis’ construeixen una obra que trascendeix el poble, la comarca i el país per fer-la atractiva a qualsevol lector d’aquest planeta. Fins i tot, la ironia que amara cada pàgina es basteix d’elements que ens fan pensar en el Woody Allen de la Vall d’Albaida per la quantitat de psicòlegs i psiquiatres que analitzen el cervell, quan no el cor, d’aquest gran músic.
I tot plegat, amb aquest farciment que relata la riquesa cultural del nostre poble aconsegeuiex una lectura àgil que ens fa recomanar-vos la novel·la.
Potser per saciar el deler del lector que acaba de travessar un desert sexual (desert no és ací cap postre), l’autor ens afegeix un conte, Visita a Zabeth Leclerc, que ens retorna a Gabriel Rius i l’aconsellable costum de burlar-se d’u mateix.
Sí, estem d’acord amb Quelet, el fill de Quelo el Sabater: “Les manifestacions artístiques no són una autobiografia i, no obstant això, revelen vivències, pors, ferides interiors, desitjos, fantasies, prioritats” (p.222) I aquest fragment, com molts altres del llibre, obren un calaix més; el del metallenguatge: les reflexions sobre la creació artística -ara literària, ara musical- que se succeixen a Suite Aurora. La música, llenguatge que coneix bé Xavi Constant, és un element bàsic del llibre (recordem el disc de la Deutsche Grammophon que orna la portada). Fins i tot es deixa sentir a la p.20 i en servirà com a reflexió sobre l’aprenentatge, el mestratge i les relacions, de vegades terapèutiques, entre les peces musicals i l’esperit.
