Aquella cançó que va popularitzar Joan Baez i que podeu sentir tot seguit, Donna Donna, dona per a molt. I és que aquesta dona ha esta molts anys donant-ho tot al poble de Burjassot… i el poble d’Estellés ha volgut retre-li un merescut i grandíssim homenatge, del qual ací només puc esbossar-ne uns fragments. Amparo Pastor i Maria Sisamón van conduir l’espectacle i les pauses amb apunts biogràfics de l’homenatjada.
Cor Trobat, un dels fruits dels molts anys de treball d’Esther Bernat a Burjassot, dirigit per Edgar Carrion i amb Nuria Tena al piano i Sergio Huerta al baix, va encetar el recital amb Volver, volver. El retorn a aquesta casa ho demanava.
Veieu-ne un fragment i fixeu-vos, a la fi del vídeo, la gentada que omplia de gom a gom el saló d’actes de la Casa de la Cultura.
I, entre d’altres, hi van participar el pianista Lluís Vallés, Leslie Atkinson i Blanca Ruiz, Nuria Tena amb Carles Durà, la guitarrista Concha Ballester, els saxos sopranos Pilar Serrano i Alicia Sargsyan…
Recordeu que podeu ampliar les imatges menudes de les galeries
Amanda Nicolàs ens va acomboiar amb la cançó que havia aprés de ben menuda, quan va començar d’alumna d’Esther amb tres anys. I encara se’n recorda! Over de rainbow
Toni Pérez, acompanyat al piano per Nuria Tena, va inundar el pati de butaques amb la seua veu potent i la dolçor de dos cançons. Al vídeo podeu escoltar Amor, vida de mi vida.
I una actriu amb veu angelical o una cantant de teatrals moviments, Elma Sambeat, ens va regalar Youkali, que podeu veure al vídeo de baix (fragment amb l’acompanyament de Lluís Vallés).
I
I la sorpresa tingué ritme de dansa. Ángel Ramírez, ballador que ha ajudat en la rehabilitació del Parquinson d’Esther, l’acomboià amb un peça de bolero que va deixar palés el fet que a la vora de la música sempre hi ha hagut l’altra passió d’Esther: el ball.
Cada actuació de cada músic o intèrpret afegia uns mots finals d’agraïment i, sobretot, estima envers la mestra de tants anys. Hi hagué algú, com Toni Pérez, que no s’estigué d’arrimar-se al faristol i fer-li un breu discurs.
D’altres, com ara el seu fill emocionat o un alcalde ben agraït (Rafael Garcia), van ressaltar-ne la figura humana… I la mateixa Esther Bernat tancava amb un discurs d’agraïment a tanta gent de Burjassot que sempre estimarà.
Després del to emocionat i transcendent dels diversos parlaments va tindre la inteligència i la gràcia de tancar amb una anècdota de quan era monja. A Madrid, en una pastisseria va tindre a bé demanar “pilotes de frare” traduïdes…
Petit homenatge en blanc i negre
Amb tanta emoció sobre l’escenari vaig estar a punt de llançar-me, pujar i dir quatre mots sobre la meua germana… però vist el nivell d’estima que els seus alumnes i la societat de Burjassot li mostraven vaig optar pel silenci, element fonamental de la música. Ara sí que puc anotar tres moments musicals de la meua infantesa en què recorde aquella germana, ye-yé a estones i clàssica a ratets.
El primer record va lligat a les festes de Sant Roc, a vora mar, quan el Maso assolia la barra d’una sala de festes improvisada en un solar veí de la villa de Fonfria, al camí de la Mar. Jo era un monyicot de sis anys i Ester ja en tenia deu, si no ho recorde malament. Mon pare em va prometre cinc duros si ballava amb la meua germana dalt de l’escenari. I amb les cames tremolant tots dos ens vam marcar un Twist Again de Chubby Checker que valia cinquanta pessetes… O era la Yenka? Ruïnes de la memòria!
El segon record musical és aquest de la fotografia. Los Cimarrones, amb Pasqual Ventura, Gilberto Albella, Pepe Falomir i els meus dos germans: Ximo i Esther. Potser fora al saló de bodes de Palmito, davant les monges que ja la cridaven. Esther, a més de bona veu, tenia taules amb només tretze anys; el pentinat li afegia raons per a cantar No tengo edad…
El darrer record és de 1967. Pel carrer d’Amunt, ple de braseros fumejant, algunes dones caminen apressades perquè fan tard a missa de set. En una de les cases hi ha un matrimoni assegut a la taula camilla amb la copa encesa i un rosari entre les mans. Resen, amb les cames calentes i l’esquena freda…, ella coberta amb una toqueta de llana. De la tauleta estant, entre sants i Ora pro nobis, senten les notes d’un piano que acarona la neboda. La seua Esther assaja Las Czardas de Monti al quartet de l’entrada.
Es nota l’amor que li tens a la teva germana.
És un orgull vore i compartir aquest homenatge.
Es un montaje preciós, carinyós, meravellós, emotiu, inoblidable, inigualable, genial, de cor, tendre …
Jesus :
gràcies , gràcies ,mil gràcies per fer-nos particeps d’aquest homenatge a la DONA QUE HA DONAT, DONA I DONARÀ …la nostra Esther Bernat ,la filla de Fina i de Ximo el Maso.
La veritat és que “les coses arriben al cor , quan eixen del cor” ; supose que les fotos i els videos no fan justicia al moment viscut en Burjassot, però l’AMOR i el carinyo amb que ho ens ho has explicat desde IMATGIES ens transporta en diferit a vivenciar eixos moments de felicitat i agraïment sempre etern a la a Esther Bernat Agut.
Quin llegat més bonic ple de recoeneixement i afecte, quant bona música i bones persones posant emeoció i sentiment en cada nota.
Esther em va explicar en una ocasió que la música és como el MAR (Melodia Armona i Ritme) “Ones que venen i van , quan unes arriben les altres no estan…”
Fins la propera cruïlla de camins més ellá de la MAR (Salva Sánchez admirador de tot allò que fà aroma a MASO, MASET i bugalou) 😉
Molt emotiu, molt bo.
És realment “graciós” que el meu germà, al que no no més me’l estime molt sino que l’admire profundament em faga este regal.
Ell si és un professional com la copa d’un pi i mos sopren cadascuna de les vegades que ha escrit un llibre. Per a mí mag de les lletres. GRÀCIES, GERMÀ!