Sorita, a l’extrem septentrional del País Valencià i porta d’Aragó, té a llevant una processó de molinets que guaiten per Torremiró. Als seus peus corre el Bergantes que arriba al Guadalope, riu que voreja Alcanyís i s’engrava a l’Ebre allà per Casp. Aquest riu va ser motor industrial de fàbriques de filats i molins bataners. Avui hi resten algunes hortes i molts poca gent (menys d’un centenar) d’aquells 1270 habitants de 1910. Als que venim de la Plana ens costa recordar que avall és cap a dins i amunt cap a la mar; el riu mana!
Aquest agost hi ha tot un programa de visites guiades als pobles dels Ports i nosaltres ens vam apuntar al recorregut que van fer per Sorita, guiats pels mots i el bon quefer de Mònica Segura.
Recordeu que podeu ampliar les imatges menudes de les galeries
El castell dels Peralta, una de les primeres parades on se’ns va recordar la disputa de Jaume I i Blasc d’Alagó per saber qui era qui als Ports. Després dels Peralta, al segle XIV passaria a mans del senyoriu dels Fernàndez d’Herèdia que més tard ho vendrien als jurats de Morella, tot formant part de la capital de la comarca. La colla de visitants vam recórrer els carrers a recer dels seus magnífica ràfels.
Dels noms dels carrers hauríem d’esmentar quatre cosetes. Amb bona cal·ligrafia trobem retolats els carrers llargs, però no aquells carrerons que els creuen i uneixen la part alta amb la baixa. De ben segur també tenen nom com ara el carreró de l’Albarder que puja vora la presó des de la plaça.
Poble arrenglerat en una costera conté, a més del Raval o la Raval (no ho podem saber amb eixe carrer Arrabal), un carrer de Dalt, un del Mig i un de Baix; veieu carrers i situació i carrers i situació (2), amb exemples correctes i d’altres com aquest Dalt esdevingut D’Alt que ens fa pensar en algun cognom desconegut. També el carrer de Baix esdevé només carrer Baix, traducció de la Calle Baja, com l’exemple de la imatge de Calle Alta que hauria de ser, cas de ser traduït, ‘de Arriba’.
Si bé la costa de la Ferreria la guardem per a una propera entrada de carrers i oficis, el Portalet, ací carrer Portalet, ens recorda alguns exemples dels carrers de Traiguera i del Matarranya.
Més suc tenia aquest desaparegut portal de Sant Roc; hi resta, però, la capelleta amb els sant i el gos. Sobre aquest portal que solia protegir el poble contra la pesta veieu l’entradeta Sant Roc i els portals.
I si el gos romania enlairat a la capelleta, els gats es mostraven ran mateix del carrer o engabiats per la finestra d’una casa.
L’ajuntament, ca la vila o la sala… a la plaça, com el mercat a la plaça… Sorprén la grandiositat del ràfel i l’arc, amb el ganxo de carnisseria, davant l’antic hostal. I la porta de la presó, amb més forrellat que fusta, com tantes d’altres presons. Marxem en acabant cap avall tot passant davant la font que ens parla de 1960 i la vinguda de l’aigua potable al poble (també el dipòsit és del mateix any).
Recordeu que podeu ampliar les imatges menudes de les galeries
Dins l’església de l’Assumpció, Mònica ens recorda que abans n’hi havia una altra -potser gòtica- que en quedar-se menuda es va substituir per aquesta immensitat inacabada que guarda al seu altar, tot custiodant l’Assumpció, les imatges dels sants de la Pedra, patrons dels llauradors valencians, abans que sant Isidre espanyolitzara els bancals i els horts. Veieu, en aquest sentit, l’entrada de Gabriel Bibiloni Sant Isidre.
Hi resten dos bancs de fusta que hom creu de la primera església. Pel que fa als sants de la Pedra, tothom sabia que eren Abdon i Senén…NIn i Non, però ningú no atinava qui era qui. Ens han fet saber que eren germans i que Abdon és el menut (sense barba) i Senén el major (amb barba).
I a la façana d’aquesta església que tant va costar de fer ens vam fer la foto de grup.
A la plaça de l’Església, en un racó hi ha el jou o arbre d’una campana que, com tantes d’altres als Ports, diu que pesa cent arroves, vora 1300 Kg.
I en un cantó del carrer de Baix, amb posat adient i interpretatiu, Mònica ens va parlar de la casa on al 1937 va morir Rita la Cantaora, personatge del qual haviem sentit dir molt però que no situàvem a Sorita, on va arribar com a refugiada de guerra. El carreró que puja ara esglaonat era antigament només una costera. I després ens va parlar de la importància de Sorita a l’època carlina i com el Tigre del Maestrat tenia retirada a vindre a la Casa Morelló (fragment al vídeo).
La Balma i el riu Bergantes des del Portalet
Acabada la volta guiada vam guaitar a la Balma, ermitori únic per la seua fesomia, per les vistes de la vall del Riu… amb les revoltes de la carretera i la voltassa del Bergantes. A la penombra d’aquesta balma hi ha l’església amb la mare de déu de la Balma i sostres fumats que abans ho eren més. Ja no hi ha els exvots que esglaiaven alguns turistes, però hi resta el record d’aquella sucrereta d’Hortells i el dimoni de la Balma d’aquella Bolangera de dimonis de Sànchez Gozalbo.
I sí, ja teníem més fam que una revolta de riu!
