La varietat d’imatges que presenta avui la Marjal a Castelló de la Plana fa que siga difícil destriar-ne una per a la portada. Aquesta ens mostra boga dins la séquia, flors exòtiques per retindre les solsides i oliveres dins la marjal. En d’altres trobarem tarongers, o hortalisses arrenglerades damunt cavallons i ingenioses galeres de tomacars; les solsides s’ornaran amb feixos de ramulla i branques o, amb voluntat recicladora, amb restes de persianes plàstiques.
No fa massa dies, dins el 49è Col·loqui de la Societat d’Onomàstica vam presentar una comunicació –Toponímia de la costa de restinga entre Almenara i Alcanar- que, evidentment, incloïa la marjal de Castelló de la Plana. Si insistisc en el ‘de la Plana’ és perquè aquest especificatiu té a veure, creiem i així ens ho comentava el professor Joan Mateu, amb el lluent o plana d’aigua, que tradicionalment ha donat nom al camí de la Plana.
En la imatge de dalt podem comparar la Marjaleria al 1956 (vol americà) i la realitat de 2022, amb el sembrat de cases i casetes i amb el desmesurat creixement del Port i la zona industrial. Cal indicar que el terme “Marjaleria” s’escau més a la realitat actual, quan les edificacions sense planejament urbanístic han desfigurat la marjal rural. Destaquem el fragment de la foto de 1956 on observem el dibuix de les marjals estretes, entre séquies, que explica la transformació del ‘prat’ (ramader) en ‘marjal’ (agrícola). També hi veiem el ‘serradal’ que entenem com equivalent de ‘restinga’ o cordó litoral que (ací, amb molta i secular amplària) separa la mar de la zona d’aiguamolls. Encara afegiríem la imatge d’un llaurador amb la xarcullera, potser relacionada amb el mot ‘palafanga‘, que trobem com a topònim en alguns termes de la Plana Baixa.
Podeu ampliar les imatges menudes de les galeries
Entendreu, doncs, el gran interés que em mereixia l’activitat “Aproximació a la marjal de Castelló de la Plana” que organitzava Escola Valenciana i que tenia com a guia Miquel Gómez, bon coneixedor del patrimoni i paisatge castellonencs. En el recorregut des del Parc del Meridià, al camí de la Donació, fins l’ullal de la Comare vam poder observar el pas d’espais més eixuts (per l’acció antròpica) a séquies més ufanoses que ens mostraven la feinada secular dels llauradors que, tot acceptant la donació i els seus condicionants, havien confegit llargues i estretes marjals. Un dels participants ens va convidar a entrar en una marjal i es va deixar retratar amb la xarcullera, que tantes vegades haurà arromangat el fang de les solsides.
I d’animalets, què us he de dir? Amb les séquies eixutes encara trobàvem les petjades o parelles de camallongues. Després, amb més aigua ja vam poder veure famílies senceres de coll-verd, garcetes i les depredadores tortugues de Florida que dins l’aigua, ací i allà, guaitaven el cap o, al recer reciclat d’un marge, es mostraven senceres.
El nostre interés, però, se centrava a conèixer eixa tipologia estreta que demanava la marjal, en aquesta ocasió vorejada per séquies mitgeres que s’engravaven en una de comuna.
Alguna, amb tarongers, se’ns mostrava amb un paradoxal sistema de reg per degoteig i les séquies eixutes per l’acció antròpica, consistent a drenar l’aigua de la marjal. En la imatge central observem un sistema de contenció del marge amb un entramat de branques i ramulla. A la imatge de la dreta les séquies mitgeres aboquen a una séquia mare que anirà cap a la mar.
I només ens resta donar les gràcies a tan interessant iniciativa i saludar els companys d’excursió. Gràcies Miquel! (foto de Maria Nebot)
Molt bona informació trobareu a la Guia didàctica d’Escola Valenciana sobre la Marjal i als llibrets de la Colla Rebombori de 2000 i 2016
Bons reportatge i anàlisi, sí senyor.
Enveja de no haver pogut estar-hi amb vosaltres.