No fa massa setmanes que Amat Bellés ens explicava la seua darrera obra, una taula dedicada a Sant Blai. Aquesta magnífica pintura del borrianenc de la Pobla o poblatí de Borriana, Raboseta del Pla, penja en un mur de l’església del Salvador, una altra meravella de l’arquitectura gòtica. El detallisme a què Amat ja ens té avesats omple cadascun dels racons de la taula. Bocabadats ens té el brodat de la capa pluvial o els taulellets del terra.
I és tanta la riquesa religiosa i etnogràfica que guarda aquesta taula que és millor veure el vídeo amb les explicacions precises de l’autor i els detalls que no podem apreciar nítidament en aquesta foto, Taula de Sant Blai.
El títol d’aquesta entrada ens parla, a més, d’un porrat antic. El carrer Sant Blai d’Almassora davalla des del carrer Major fins el Darremur Vell. I si diem que davalla és perquè tot i tindre un mínim pendent, quan plou l’aigua busca el Darremur on abans hi havia el Vall. A la casa cantonera vivia ma tia Sunsión, la mare de Pepe Qualet i Assumpta. Va nàixer al 1903 i va viure quasi cent dos anys. De ben major encara em guardava uns caramalets beneïts el dia de Sant Blai per si hi guaitava a saludar-la. De vegades, passava unes hores amb ella, encisat pels trets del seu parlar, ben antic i gens castellanitzat, i els records d’una dona que havia viscut tot el segle XX. En una ocasió em va contar que al porrat, a més de cacaus, tramussos i faves, el barral de vi i caramels beneïts, hi havia hagut uns costums que ja s’havien perdut. El dia abans els xiquets corrien amb un cresol encès (a vore qui arribava primer a l’altre cantó sense que se li apagara el cresol que penjava del pantaló) i feien carreres de sacs.
I més antigament, ho recordava com un somni, feien una foguera al cantó de dalt i, en acabant, escampaven les sendres per tot el carrer, que seria de terra, i un home amb el matxo o l’haca passava un forcat mentre repartia madalenetes als xiquets (costum ben estesa a Europa i encara amb mostres als Ports). I, des del capdamunt del carrer, l’aiguader (foto de Rodolfo Beltran) abocava vinga el cànter d’aigua que regallava pel solc com si regara aquella sembrada de sendra.
Sembla, si fa no fa, una invocació sobre la fertilitat de la terra. I sempre he pensat que en aquell porrat s’hi aplegaven celebracions religioses amb ancestrals costums pagans.
Sant Blai Gloriós, cura’m la gola i emporta’t la tos!
Ferran Guardiola ens ha afegit unes informacions relacionades amb aquest ritu de llaurar i sembrar (la sembra, a la Santantonada del Forcall). I de la mateixa manera que comentàvem el repartiment de madalenetes a la morralla del carrer, també a Cinctorres donaven aquests pastissos de la imatge “La pasta porta llavoretes de matafaluga i amb dos quadrets de xocolata…lo millor del món!. Al Forcall fan la sembra, igualet, que a Almassora: sembren també clementines!!! i llepolies.”
