Toponímia costanera d’Almassora. “De l’alqueria a la villa” i la ponència del matí.

Dissabte per la vesprada vam tancar les IV Jornades Culturals d’Almassora, enguany dedicades a la mar, amb una volteta toponímica: De l’alqueria a la villa. El mateix títol ja ens parla de dos espais i dues èpoques. Volíem, doncs, recórrer unes carreteretes de terra farcides d’alqueries i pouets per, després de visitar les goles del Millars, tornar al món costaner de les villes i l’asfalt del passeig del Muro… I la mar, sorreta, sabia que pel matí havíem parlat d’ella.

Els guarismes del mapa es corresponen amb els paràgrafs d’aquesta narració.

1- Un grapat de gent amb el barret ben cofiat eixim des de la placeta on es fa el mercadet d’estiu. Només cal recordar el propòsit, el recorregut i l’advertiment ferm que està prohibida la frase “Maestro, cuánto falta?”.

2- La urbanització nova respecta la toponímia dels indrets soterrats per l’asfalt, com ara la carretera de la Murgonada o la séquia coneguda com el braç dels Cutxos. El carrer del Quadro, on fem una paradeta, ens recorda que som a l’antic quadro de la Garcia; arrossars i antigues marjals. També té aquest propòsit el bateig del carrer de l’Arròs o el del Cànem, fer saber al veïnat que en aquest terme abans dels tarongers hom havia cultivat el cereal o el cànem que, ben amerat en basses primer, s’amania després al lloc conegut com la Picadora, cosina del castellonenc Hort dels Corders. I, com que ens acompanyen distingides autoritats del nostre poble, aprofitem per suggerir la possibilitat futura d’un codi QR adherit a les plaques dels carrers que informe al vianant interessat sobre el motiu de cada nom. Potser si el veïnat coneguera el significat de roll com a braç d’una séquia no s’estranyaria de viure al carrer del Roll de la Malafa; topònim que ja apareixia en un plànol de 1789.

3- Unes germanes, emocionades pel recorregut de la seua infantesa, ens expliquen l’ús ben profitós que feia el veïnat del pouet que trobem vora el carrer del Pla de la Torre, on abans hi havia un braç de la carretera de la Murgonada.

4- I més avant, en un dels solars, trobem els marges rectes i soterrats d’una séquia que ja no rega: el braç dels Cutxos. I recordem que el carrer ha esdevingut curro perquè li manca el braç; el cartell resa carrer dels Cutxos, i sembla una invitació als gossos. Cutxos, possiblement un malnom d’alguna família, no necessita explicacions canines, tot i que els mapes castellanitzats parlen de la Acequia de los Perros.

5- I retrobem l’agraïda ombra dels tarongers i el bon caminar de la terra de la carretera de Capa, malnom que bateja dues alqueries de la mateixa carretereta. Hi  ha alqueries i casetes, parrals ornats i bons pouets, ara aboïts. També hi ha alguna tanca de xiprers i en recordem la funció protectora del salitre que du el gregal. Les tanques també tenien nom i esmentem aquella del Marjalet que donava nom al camí, la tanca d’Aiximeno (com aixarop i Aixativa). Les figueres de les alquerietes s’han vist substituïdes per moreres i, si de tanques en queden ben poques, hi ha un productiu bosquet de paulònies.

6- Al del Pujo (que no apitxava com el Putxolet) volíem haver parat, però ha desaparegut la placeta on Maltés tirava coets. Ho hem pogut fer una miqueta després.

7- Vora la séquia del Pla de la Torre recordem Mos quedem!, no ara pel nom de l’associació de veïns que va reivindicar cosetes uns quants anys sinó pel crit dels colonitzadors estivals, aquells que anaven només a passar l’estiu. I clar, la tasca de canviar de casa amb el carro o camionet ple de cadires de boga i matalaps, i atifells i plantes i tantes coses… ben bé mereixia un crit colonitzador que, de vegades, s’acompanyava de coets per certificar que ja eren veïns de la mar.

8 i 9- I, després de vorejar un tram del camí de la Mar, voltem cap a migdia per la carretereta del Bosc que ens du al Fondo. I el sentit del nom es fa transparent quan davallem i ens quedem un metre més avall que els horts veïns. Estem dins un antic braç del riu Millars que arribava a la mar amb el nom de la gola de Caponet (o gola de Pepito), actualment els Deu Mandaments.

10- I després del Fondo, tot seguint la carretera que creua la partida del Bosc, pugem a l’alter de les Raboses, que ara dona nom al tram del camí. La toponímia, notari del paisatge, ens parla de la presència d’aquest cànid, guineu o guilla (Vulpes vulpes) que ja conviu amb el porc senglar, cada vegada més habitual.

11- Eixim al passeig de Vora Riu que pertany al paratge natural. Un dels cartells explicita allò que hem comentat al matí amb l’ajut de les imatges aèries. El riu arriba a la mar com un ventall que alterna les goles d’eixida amb els alters dels sediments acumulats. Després del pla de la Torre hem davallat al Fondo per pujar a l’alter de les Raboses; ara, dins la gola Nord, tornarem a pujar a un nou alter.

12- I creuem l’alter entre plantacions que des dels anys quaranta han anat colonitzant aquestes elevacions que, tot i allò de “Vora el riu no et faces el niu”, s’estalviaven de les riuades.

13- Davallem i creuem la gola Fonda per pujar al darrer alter.

14- I ací cal aturar-se i comentar aquella imatge aèria del matí, perquè som damunt el cavalló que separa el llit del tren de l’aigua -quan hi ha- de la resta de les Goles, ja sense aportacions directes. I rememorem aquella riuada del 89 que va trencar aquest cavalló, uns centenars de metres més amunt, i es va endur mar endins el bar de Trenco, situat a la gola Nord. Caminem per damunt el cavalló mentre ataüllem l’amplària del riu, encara magnífica, en arribar a la gola Sud. Canyars enormes i una tanca de xiprers a la banda de Borriana.

15- Aquest alter, farcit de construccions, conté també la sénia de les Acàcies. Si bé va començar com un molí de sang i cadufos de fang, més tard un motor trau l’aigua per regar els hortets de la vora.

16- I arribem al mirador de la Gola, punt des d’on observem, si venim quan s’amaga el sol o ben dematinet, moltes espècies d’aus que corren entre el senill i la boga o omplen de blanc algun xop desfullat. Bon lloc per fer-se una foto i comprovar que en som un grapat.

17 i 18- Eixim vora mar i ens sorprenem pel canvi paisatgístic que ha sofert aquesta platja de cudols i grava de gegantina granulometria. Abans del Glòria, en acabar-se el camí arribàvem a vora mar i caminàvem damunt un cordó de grava mitjaneta fins l’eixida del riu. Ara, hi ha una setantena de metres fins arribar a la mar i s’hi ha creat una llacuna d’aigua dolça amb filtracions de la salada de la mar (veieu el mapeta de dalt). Com que s’hi camina malament girem cap al nord però hi ha la promesa d’una imatge que ens parle de la bellesa de la gola amb Penyagolosa (senya ben alta) allà al fons. I caminem tot comprovant els esglaons de grava que manifesten les diverses marors i les corbelles de la voreta de la mar que dibuixen les onades.

 

19-22 I ja damunt del Muro tornen les villes que van dir adéu a les alqueries i passem vora els Deu Mandaments (que, religiosament, ens recorden els Dotze Apòstols i la Novena de Sant Ramon) damunt mateix del que abans seria l’eixida de la gola de Caponet. I comprovem la llargària de les noves esculleres i l’absència d’aquelles, com la del Quarter, que van estar saquejades i transportades… i ara, enyorades!

Arribem al camí de la Mar, on encara aboca una séquia entre quatre roques i la por perquè qualsevol maror no l’ompliga de grava. I parlem del panyet de Sant Joan i aquell almacén de Serra, heroi de l’exportació primerenca de taronges per aquest grau d’Almassora que ens recorda Sarpotes, el sinyo Batiste el Mariner. I encara ens resta la Torre, potser situada al de la Volanta, que bateja tot el pla i la platja. I tot ho diem dalt del muret que proclama “Et demanem…”. I riem perquè se’ns acut allò de Pedid y se os darà!

Després ens acomiadem i abracem i, pels somriures, deduïm que ho hem passat bé

Al matí ja havíem comentat un grapat de coses al Sindicat. Si us fa: TOPONÍMIA COSTANERA D’ALMASSORA

I hem d’agrair les imatges que ens ha enviat Gerardo Clausell i l’ajut pacient de Juan Antonio Pesudo.