Parlar amb una certa propietat de la toponímia urbana dels pobles del Matarranya exigeix un estudi ben aprofondit. No és aquest el cas, només volem aportar algunes ‘observacions’ de visitant, de viatger encantat amb aquests pobles, el seu parlar tan nostre, i els seus carrers, amb una tipologia semblant a la de molts llocs del Maestrat i els Ports.
No podem dir el mateix de les retolacions dels carrers que, tret de valuoses excepcions, les trobem en castellà i, sovint, postisses, sense cap relació amb el lloc. Hem observat que, en general, la substitució dels rètols franquistes no ha estat motiu de restitució de la toponímia popular sinó que Aragón, Zaragoza, Huesca, Teruel… i personatges de la comarca han estat les solucions més habituals, al costat de carrers plagats de sants. Val a dir que aquestes observacions se centren en els cinc pobles que hem visitat: Pena-roja, Vallderroures, Queretes, Ràfels i la Fresneda.
Pena-roja ens va rebre amb un rètol en català, la font de la Plaça; n’era, però, una excepció.
Queretes ja ens va oferir uns detalls que volem comentar. Encara hi havia rètols antics, com aquest Calle Baja de la Plaza al costat de l’oficial Calle Baja de Carlos I que abocava a la Plaza España.
A la part alta trobàvem una interessant Plaza del Diezmo que, com ens explica el cartell adjunt, es tracta de la replaceta del Deume, que acollia “el Deume, donde se recaudaban los diezmos y las primicias”; un vocalitzat delme, com veiem a Palma a l’entrada sobre l’església-2. Ben curiós i inexplicable ens va resultar el rètol Calle de los Fenicios en un atzucac cobert, potser un ‘còvec’ o ‘covec’, que després analitzarem.
L’hagiotoponímia, el llocs amb noms de sants, potser siga el camp més extens dels carrers dels nostres pobles; tan ampli és que a les entrades que compartim amb Eugeni Perea sobre el lèxic eclesiàstic l’hem deixat de banda, de moment. El professor Rosselló ens ha comentat diverses vegades que és difícil trobar un poble sense un carrer dedicat a Sant Antoni. En aquest cas l’esmentem pel fet que el rètol oficial, Calle San Antonio de Padua, porta una modesta anotació on fa constar el nom popular d’aquest vial: Carrer de la Sansa. La ‘sansa’ és la pasta de pinyols i molla d’oliva que queda després de la premsada; això que en castellà diuen ‘orujo’. Heus ací que al mateix carrer hi ha un enorme molí d’oli una almàssera i potser ‘sansa’ en siga la metonímia, la part pel tot, o el lloc on s’amuntonava la sansa del molí. L’altre carrer que abans només era pla, denominació prou extesa, ara esdevenia Calle Llana de Santa Pelagia. Aquesta santa d’Antioquia, il·luminada per les paraules d’un bisbe va passar de ser una famosa ballarina a eremita. Tot i la interessant història que promet aquesta santa, prou venerada a l’església ortodoxa, ens volem centrar en el fet que també la seua retolació deixa, en lletra menuda, l’antiga denominació: Carrer Pla, i un intent de recuperar la toponímia popular. En una replaceta un castellanitzat Calle del Trinquete ens recordava l’entrada sobre els carrers i els jocs. Finalment, ens cridà l’adaptació del genèric ‘costereta’ en la retolació Costanilla de los Fueros..
Ràfels ens va sorprendre per la seua plaça Major, porxada, amb l’ajuntament, la presó, la “Escuela para niñas” i el conjunt arquitectònic del portal de Sant Roc, que explica el text de la primera imatge de la galeria adjunta. Si aquesta visió ja mereix la visita al poble, algunes retolacions es van afegir al plaer d’haver-hi anat.
Són diversos els carrers de Ràfels que tenen un interès notable tot i estar retolats en castellà i amb absència d’alguns accents que ens podrien confondre. Parlem, sobretot, de calle Covec que hem sentit com a Carrer Còvec, exemple que també trobarem a la Fresneda, i ací l’interès toponímic, com un carrer sense cap, atzucat cobert en les cases cantoneres. El carrer, a més, el localitzem a Mont-roig però, actualment, no és un atzucat (ens caldrà consultar el veïnat). El mot no apareix al Martí Gadea ni al DeCat; tampoc al Vocabulari de Cruïlla. Vam pensar, primer, en una forma dialectal de ‘cove’, com també ho és ‘coven’: “m. Recipient gran, de més o menys fondària, més ample de dalt que de baix i fet de vímens o de canyes, que servix per a diferents usos. El cove de la roba bruta. Cove de pescater.” (DNV). Potser una metàfora formal relacionara el cove amb aquest carrer. DE fet, el DCVB -tal i com ens ha fet veure l’amic Ventura Castellvell- conté les variants fonètiques “… kɔ́βək (Llofriu); kɔ́βek (Cinctorres); kɔ́vək (Eiv.); kɔ́βet (Pobla de S.) …”. Altrament, pensem que es puga trobar emparentat amb un derivat de cova, en el sentit d’un racó (atzucat) i encovat per eixe cobert que ens recorda alguns carrers de Tremp (cobert de Caputxí) i del Born, a Barcelona. Vegeu genèrics-1 El castellà ‘recoveco’ també ens suggereix alguna possibilitat però el canvi accentual ens ho fa difícil.
Ben curiós ens va resultar també la Calle de la Partamunt, com els nostres carrers d’Amunt. En aquest cas podríem parlar d’un híbrid en el sentit que han mantingut l’especificatiu sense traduir. Com veiem en la imatge, també la rajoleta antiga mantenia aquest topònim. També es manté La Placeta, com podeu veure en ampliar la tercera imatge; el fet que el diminutiu amb –eta no siga aliè a l’aragonès creiem que ha evitat una traducció ‘placita o plazuela’. Per últim, una curiositat gràfica que no havíem trobat fins ara: Calle de Gesus, que, per l’accent, vindria a ser la reposta als esternuts que en fan al Montsià.
De la Fresneda, a banda de la seua qualitat arquitectònica, ens vam quedar amb la certesa que, des de l’ajuntament, tracten de recuperar la toponímia local en la llengua del país; així ho manifesten diverses manisetes, amb els mateixos colors (verd i negre) però amb un tamany reduït i l’anotació superior TOPONÍMIA DE LA FRESNEDA. En la següent galeria d’imatges en trobem alguns exemples. Primerament, però, recordem que també la Fresneda té, com Ràfels i Mont-roig, una calle Covec, que ja hem explicat. El carrer Pla és un dels topònims recuperats, sense desplaçar, però, la calle Mayor. Al següent rètol trobem una curiositat gràfica en les manisetes antigues que nega allò de “antes de p y b se escribe m”: CALLE DE LA ENPE DRADA. El Covent 1613 és un hotel i restaurant que ocupa el que va ser, fins la desamortització, LO CONVENT DE MÍNIMOS. Aquesta orde dels Mínims fou fundada per Sant Francesc de Paula i el nom té la motivació en la seua regla basada en l’extrem rigor, l’austeritat i l’abstinència. Més Ens interessa, sobretot, el manteniment de l’article LO.
La font de la Figa ha estat la reivindicació de la toponímia popular pròpia; fuente del Pilar apareix en la part baixa. De vegades l’oficialització ha comportat traduccions, calle las Peñas, no ajustades al topònim autòcton, les Roques. Altrament, a Ràfels el carrer de les les Roquetes havia estat traduït com calle Roquetas. Carrer del Castell (S.XII) ha estat la’aportació d’aquesta iniciativa a Calle Castillo. La darrera imatge ens mostra la tipologia del carrer Pla i de la plaça Major amb una llarga porxada. Si amplieu la imatge hi podeu llegir Calle Alejandre, potser Alexandre.
Podem concloure, doncs, que la retolació actual d’alguns pobles del Matarranya (ens en resten uns quants per certificar-ho) està tota en castellà, tret d’algunes excepcions (extraoficials) que hem comentat ací. També hem observat que la toponímia popular ha estat substituïda per un feix d’hagiotopònims als nuclis antics i un seguit de propostes institucionals (Aragón, Diputación, Zaragoza, Huesca, Teruel…) que amaguen una riquesa onomàstica que, com ha fet l’ajuntament de la Fresneda, caldria recuperar.
