Pel nostre país, que no s’acaba al riu de la Sénia, podem trobar molts indrets que ens mostren oficis rurals, avui desapareguts o desdibuixats pels avenços tecnològics. No és el cas de l’elaboració de l’oli. Sabem de nombroses almàsseres per les nostres comarques on portar els quilos d’olives i obtindre’n uns litres del preciat líquid. Els avenços en la molta i premsa han estat evidents i hi ha molins d’evenjable tecnologia i resultats excel·lents en allò que hom coneix com oli verge extra. El recorregut, però, des de l’olivera fins al setrill de la taula, tret de la gent que s’hi dedica, és prou desconegut. La nostra societat, cada vegada més allunyada del món rural, desconeix molts oficis que abans ocupaven a una gran part de la població. No estarà gens malament, doncs, que anem als museus que ens en parlen. Encetem aquest apartat d’ETNOGRAFIES amb aquesta meravella de Cervera del Maestrat.
Les diverses tasques agrícoles de l’olivar (llaurar, esporgar, sulfatar i collir… o plegar) i les eines que s’hi empraven les trobem curosament exposades amb les explicacions i les imatges que tan bé ho il·lustren: uns bens que haurien de tindre en cada poble el seu museu.
El carro transporta els sacs d’olives i un grapat de noms del nostre patrimoni lèxic: barana, galga, raig, mosso, barra, selló, collar, cabeçó, retranca, ventrera, correjot, regnes… Hi trobem a faltar el soto i li ho diem al xicot que tan amablement ens fa de guia. “Al carro sí que hi és, però en fer el cartell encara no l’havíem restaurat”. I és que soto està a sota penjat amb cadenetes i amb càrrega de menor pes… i recordem el gosset, amb nom dona, estirant més que no pas l’haca. Dins del molí cal pesar la càrrega amb bàscules i romanes, arroves i quilos…
I s’enceta la molta en abocar les olives a la gronsa / tramuja mentre l’animal (molí de sang) fa voltar la mola volandera damunt el jaç o solera. La pasta molta es fica al cofí, mena de safata d’espart. I, un cofí damunt l’altre, fan una bona pila parada per ser premsada.
La premsa de la molta és sens dubte la part més espectacular i interessant, tant per les dimensions d’aquesta biga (12 metres) com per la lliçó de física vectorial que ens ensenya. La biga està conformada per quatre pins que, com diu la inscripció, van baixar d’Ares al segle XVII. La precisió amb que hom va tornejar el tronc d’un roure per fer aquest caragol és una altre tret destacable per tractar-se d’una feina de bon menestral, abans que utilitzaren caragols de ferro.
Amb l’ajut de l’esquema i les explicacions del cartell adjunt podem veure el funcionament de la premsa de biga i lliura (pedra de 2500 quilògrams).
“L’oli procedent de la premsada s’emmagatzemava fins al seu lliurament en el celler, en gerres de fang i separat per qualitats; el pagès solia vendre l’oli de més qualitat, el de la primera premsada, i conservar el de la segona premsada per a consum propi”. ” … el recipients es denominaven, en molts casos, per la seua capacitat: l‘arrova, la mitja arrova, el decalitre, el quartó.… Altres mesures eren el caduf, la lliura, la mesura, la maquila, l’onça...” (cartells del museu). En la tercera imatge veiem una prestatgeria amb els usos que se’n pot fer, de l’oli i de les olives (la dona asseguda estava fent sabó).
Hi trobareu molta i millor informació al lloc, que és on cal anar; des d’ací només volíem mostrar-vos el gran interès d’aquest museu.
.La Mancomunitat de la Taula del Sénia inclou pobles d’ambdós bandes del riu. Hi trobareu un munt d’oliveres mil·lenàries (potser centenàries) que són, com aquesta de Rossell, veritables monuments vius. Un bon complement, i no llunyà, a la visita al museu de l’oli de Cervera i al seu castell (preciós mirador del Baix Maestrat, amb el Delta i Montsià al nord-est).
Interessant recollir els noms que es perden, per aquest desús dels oficis que evolucionen, alguns, a tecnològics.