Ahir, Josep Lluís Viciano va rebre el premi Vicent Ventura 2021 de mans de la vicerectora de cultura de l’UJI, Carmen Lázaro. Alfons Cervera ens va parlar de les característiques d’aquest premi i Francesc Pérez Moragon ens recordà la figura de Vicent Ventura i la seua estima per les terres de Castelló, ciutat on va nàixer. Abans d’unes emocionades paraules del Xerpa, va ser l’infatigable Vicent Pitarch l’encarregat de fer-nos una semblança de l’espeleòleg, a qui també cal felcitar per la nova publicació del seu llibre Coves, etnografia i toponímia. Les paraules de Vicent Pitarch, tot un retrat minuciós de l’home i la seua obra, ens estalvien de fer cap introducció sobre el premiat.
“Distingida vicerectora de Cultura i Relacions Institucionals, estimats Pep, familiars, amigues i amics,
Benvinguts a aquest acte, modest i entranyable, del lliurament del premi Vicent Ventura 2021. Ahir, a la Universitat de València lliuràvem aquests premis als guardonats corresponents al 2020 (ajornats per imperatiu de la covid) i als d’enguany, el personal, a Viciano i el d’entitats, al Tempir d’Elx. Naturalment, l’UJI hi era, com no podia ser d’una altra manera, per la seua condició de cofundadora i suport incondicional del premi Ventura, tot al llarg de les vint-i-dues convocatòries. Ara, en reproduïm l’acte, però, com veieu, amb un format més modest, seguint el costum d’aproximar el lliurament del premi a la localitat dels premiats, quan són de la nostra ciutat o del seu entorn.
I bé. No caldrà que m’esforce per convèncer-vos que m’és especialment grat de presentar-vos Pep Viciano Agramunt, el flamant premi Vicent Ventura 2021, que li ha estat concedit en reconeixement de la seua trajectòria civil, marcada per l’exemplaritat. Ja em faig càrrec que, en bona part, el meu intent de descobrir-vos-el pot ser en va, atès que molts de vosaltres el coneixeu més bé que jo.
A tots els efectes, Viciano reprodueix la personalitat de l’home subterrani que Joan Fuster va detectar en un altre Josep Lluís, Bausset, que l’any 2000 inaugurava la nòmina, avui més que respectable, dels premis Vicent Ventura. Deixeu-me insistir que Viciano personifica el subterrani literal, profund i vertical, que es deleix per despenjar-se per cavernes, atret pels enigmes que oculten.
De lluny se’l veu una persona discreta, zelós de la pròpia solitud, de timidesa sense límits. El seu món és el paisatge verge, agrest, la muntanya, per damunt de tot, amb les senderes que hi menen i els masos, avencs i coves que la configuren. Decididament, la veu de la muntanya el sedueix de manera inesquivable. I als vuitanta-cinc anys continua enganxat a aquesta passió que li és coneguda d’ençà de la joventut. Naturalment, aquest encant figura entre les manifestacions a través de les quals s’expressa la seua profunda identificació amb la realitat física i l’estratificació cultural que dissenyen la realitat d’aquest país.
És el cas que en uns anys d’asfíxia, en què aquesta realitat valenciana era durament escamotejada, hi trobem l’adolescent Viciano que, sense haver disposat de mentors coneguts en la militància valencianista ni haver tingut accés a cap aula universitària, passava a integrar la colla dels tretze –ell n’era l’únic de les comarques septentrionals del país– que viatjaren al Principat, durant la pasqua de 1960, conduïts per Fuster i Max Cahner. El viatge, com és sabut, formava part del projecte per bastir una plataforma de joves que haurien de dinamitzar el procés de represa nacional del país. Aquell mateix 1960, Viciano, juntament amb el seu company F. Sanchis, duien a terme una altra activitat capdavantera, la d’abrandar una foguera la nit de Sant Joan, que feien exactament al Tossal Gros. Era la resposta de dos joves nacionalistes a la invitació que els havia fet en un sopar, un altre jove procedent de la Catalunya del Nord.
Poc més tard participaria tant en la ruta universitària al Desert de les Palmes com en l’Aplec de la Joventut del País Valencià, tingut a Castelló el 1962; era, recordem-ho, el tercer Aplec, el de l’aparició en públic precipitada de Raimon. Crec que és sobrer de confirmar que la trajectòria civil de Viciano ha respost satisfactòriament a les expectatives previstes en aquella iniciativa de 1960, mitjançant un activisme nacional dut a terme sense ostentació, amb una conducta cívica irreprotxable.
La seua vida laboral podem distribuir-la en dues etapes. Va començar treballant d’administratiu en una entitat cooperativa agrària i es va jubilar a la Secció d’Etnologia del Museu de Belles Arts de la Diputació de Castelló. En aquesta segona etapa va ser remarcable el mestratge del paleontòleg Francesc Esteve, del qual Viciano es declara deixeble i admirador incondicional. Va col·laborar amb la gran obra d’Esteve de recuperació del patrimoni arqueològic. Finalment, al capdavall de la seua vida laboral va assolir la titulació Universitària Sènior de la Universitat Jaume I (2004).
Fora de l’horari professional estricte, les afeccions i les dedicacions absorbents de Viciano continuen tenint un focus central d’atracció: el rastre humà que perviu en paratges agrests. Sens dubte, en el seu cas personal, aquesta debilitat té les arrels en l’excursionisme, que ell descobria a començament dels anys cinquanta, poc abans que fos fundat el Centre Excursionista de Castelló, al qual, per descomptat, s’hi incorporà tot seguit. Ben aviat hi participava en les dues activitats excursionistes que el marcaran de per vida: l’escalada en roca i, per damunt de tot, l’exploració subterrània, això és, l’espeleologia, la qual, combinada amb l’arqueologia, constituirà la passió irrefrenable que no l’abandonarà mai.
L’escalada fou una pràctica excursionista a la qual Viciano tan sols va dedicar uns pocs anys i tanmateix és el tret que més ha influït en la imatge que d’ell ha creat el món de l’excursionisme. De fet, fou un escalador pioner, protagonista d’una fita en els annals dels esports de muntanya, si més no al País Valencià, com ho va ser la memorable escalada de Penyagolosa, amb la instal·lació de la Via Directa Viciano-Guallart (popularment coneguda com a Xerpa-Guallart), un episodi històric (amb data d’11 i 12 d’agost de 1961), que Viciano va compartir amb Ferran Guallart, auxiliats tots dos per Toni, el germà del Xerpa. L’accés a Penyagolosa, pel majestuós i emblemàtic penya-segat, constituïa un autèntic somni per a excursionistes i el relat de l’episodi, que Viciano descriu mitjançant passatges emocionants, és de lectura absolutament recomanable, del seu llibre sobre el qual alguna cosa hauré de dir ací mateix.
Havent satisfet el repte de coronar Penyagolosa, primer que ningú, per la via heroica, Viciano reorienta l’afecció per l’escalada en benefici de la dedicació a l’espeleologia, un canvi que també era generat, al si del Centre Excursionista, per un grupet d’excursionistes profundament inquiets, que «trobaves en qualsevol activitat social, com marxes, aplecs, etc. i en coses fora de l’excursionisme, com distribuir materials informatius sobre la campanya del director de La Vanguardia, dels fets del Palau de la Música Catalana, etc.», tal com ens recorda ell mateix. Ara. no penseu que aquella era una militància de multituds; ben bé era militània kamikaze –si em permeteu la hipèrbole–, que compartien en exclusiva ell i el seu amic Ferran Sanchis.
Notem l’atracció que exerceixen damunt Viciano els paratges solitaris, de muntanya, sobretot els que ofereixen aixopluc i refugi: les balmes, les coves, els avencs o els masos. Heus ací l’univers que el sedueix, en el qual s’endinsa a la recerca «de qualsevol resta d’origen antròpic» –tal com ell matisa–, de la vida humana sepultada, que mira de detectar, analitzar i divulgar.
La seua dedicació a l’espeleologia, que manté amb intensitat impertorbable durant seixanta anys llargs, potser fou induïda, al començament, per la simple curiositat o estímul d’aventurer. En qualsevol cas, ben aviat va orientar-la amb els criteris de la investigació arqueològica.
Producte d’aquesta activitat, decididament militant i duta a terme amb metodologia notable, són els articles que integren Coves, etnografia i toponímia, que podem considerar la segona part del volum Per cingles, avencs i masos (2009). Totes dues són obres miscel·lànies, que apleguen una selecció dels treballs que Viciano ha anat publicant en revistes majoritàriament aparegudes a Castelló de la Plana: revistes de condició variada, entre les quals hi ha des de títols com el Boletín de la Societat Castellonenca de Cultura, Estudis Castellonencs o l’enyorat Butlletí de l’Associació Arqueològica de Castelló Llansol de Romaní, al costat d’altres més modestes, com ara el butlletí intern del CEC, L’Estel, del qual, per cert, és el col·laborador més prolífic i fidel al llarg de les diverses èpoques de publicació. Un altre tant s’ha d’afirmar respecte de la seua participació en les Jornades Culturals de la Plana de l’Arc. En concret, l’espeleologia i l’etnografia, l’arqueologia, l’escalada i la toponímia constitueixen els camps d’atenció preferent dels treballs de Viciano.
El volum que acaba de publicar, Coves, etnografia i toponímia, recull articles que foren publicats durant l’etapa de maduresa del nostre autor, des de 2005 fins al 2020. De totes les revistes en què aquests treballs havien aparegut mereix una atenció especial Berig, de l’Espèleo Club Castelló, que edita la Diputació i patrocina la Fundació Dávalos Fletcher. Notem que de Berig, Viciano és no solament el col·laborador més assidu (no hi ha fallat ni tan sols a un número dels vint publicats) sinó que, a més, hi ha esdevingut l’estendard de la fidelitat insubornable a la llengua catalana, una condició que no puc estar-me de remarcar, en una revista que grinyola pel seu deix castellanitzant.
Coves, etnografia i toponímia, doncs, no representa cap novetat bibliogràfica, però té el valor impagable de facilitar-nos la descoberta d’un grapat de treballs, alguns d’un interès extraordinari, molts dels quals eren de difícil accés per tal com van aparèixer en revistes de difusió reduïda. En la seua condició de llibre miscel·lani compta amb l’avantatge d’oferir l’opció d’una lectura amena, gràcies a la diversitat temàtica que conté, així com a l’estil dels seus articles, invariablement redactats amb una voluntat clara de divulgació i també de compartir les experiències viscudes dins el món dels espeleòlegs i d’eixamplar l’afecció per aquestes pràctiques.
Al fons de coves i balmes, justament a causa de la seua condició d’habitatge o amagatall, Viciano hi recupera les petjades de vides humanes, que les han habitades en situacions profundament miserables. Pastors, roders, desertors de la guerra o maquis van deixar, al si d’aquests accidents de la natura –com també als masos– les restes d’un material vast i ric, de valor etnogràfic incalculable, justament el material que el nostre autor encalça amb deler.
El seu és, doncs, bàsicament treball de camp, que se centra en l’arreplega de materials i en la seua descripció acurada. Hi opera amb una metodologia elemental, però rigorosa, que es limita a la constatació objectiva de les seues troballes, les quals il·lustra amb gràfics i plànols topogràfics d’un interès elevat. Aquesta informació sol ser complementada mitjançant l’aportació de testimonis orals –que en molts casos van constituir les últimes proves vives, ara ja extingides, especialment les provinents de la masoveria–, alhora que també recorre a la documentació arxivística.
En qualsevol cas, Viciano no és un teòric, sinó un apassionat per l’etnografia i l’espeleologia, dotat d’una intuïció i una capacitat d’observació privilegiades i sobretot de convicció ferma en els objectius que l’empenyen i d’una tenacitat fora mida per assolir-los. La manca de la formació acadèmica inicial va suplir-la amb la passió per la vida del país, amb la curiositat per conèixer-lo i amb el seu coratge granític. Sens dubte, ben aviat el mestratge del professor Esteve i segurament la relació amb l’associació arqueològica castellonenca Llansol de Romaní van contribuir a dotar Viciano d’una competència plausible en l’aproximació al món de l’arqueologia.
Aquesta competència compta amb aval d’una obra profusa i meritòria, una mostra de la qual la tenim en els dos volums esmentats, que porten el segell editorial de la Societat Castellonenca de Cultura i en la producció dels quals ha estat determinant la participació de Màxim Albella, amb una tasca tenaç, impagable. En qualsevol cas, no ha d’estranyar l’aparició d’alguna veu –potser d’universitaris graduats d’orla, que gosen d’atribuir-se l’exclusiva d’establir càtedra de científics– obsedida a negar a autors com Viciano l’autoritat que ell s’ha guanyat, amb mèrits sobrers, en els camps de l’espeleologia i l’etnografia. Com a antídot contra les previsibles actituds fàtues, em permet de reportar la declaració, humil i entranyable, del nostre Xerpa, en què manifestava que la seua obra no disposa de cap més acreditació que «l’activitat excursionista, sense altra titulació que eixa activitat, l’interés pel territori i pels seus pobladors… al llarg del temps». Considera que la seua «és formació d’arrel àcrata, espigolada d’allà d’on es pot i per això sense cap mena de document que l’avale». En tot cas, un àcrata metòdic, tenaç i disciplinat. que acumula una obra que esbalaeix , ateses les condicions en què l’ha duta a cap. Una simple mostra: Viciano és un col·laborador fonamental en el Sistema Informàtic de Catalogació Espeleològica, que ara mateix té inventariades 6.715 cavitats a les comarques castellonenques.
Siga com siga, Josep Lluís Viciano Agramunt fa temps que ha esdevingut un exemple i un referent de l’excursionisme valencià, de la mateixa manera que és la història viva, i eminentment activa, de l’espeleologia a les comarques del nord del país.
Definitivament, considere un gran encert i un honor per a totes nosaltres el fet de comptar amb Viciano entre l’admirable nòmina dels premis Vicent Ventura. El mateix Ventura que, un bon dia, segurament de l’any 1963, a Vilaformosa, s’hi va trobar amb un parell de joves excursionistes, que lluïen a la camisa una cinta de senyera. No costa d’imaginar la sintonia que tot d’una degué establir-se entre tots tres, engrescats en animades converses sobre la realitat viva de la societat valenciana. Els excursionistes eren els intrèpids Xerpa i Guallart, que aquella nit reemplaçaven el seu habitual bivac per les cambres confortables de ca Ventura. A ell i a Viciano –dos castellonencs que sempre se n’han manifestat cofois– la vida els tenia reservades trajectòries diverses, per damunt les quals els mantingué units el compromís en la causa nacional del País Valencià. Em plau de deixar-ne constància.
Vicent Ventura no perdia oportunitat de vindicar la nostàlgia pel seu Castelló. Amb aquests premis manifestem el compromís col·lectiu perquè el seu llegat moral, el mestratge i l’exemplaritat de la seua vida es mantinguen actius i actualitzats. I Viciano és l’afortunat per cooperar amb el seu testimoniatge personal, en aquest repte que representen els premis Ventura.
Enhorabona, Pep, i per molts anys! Gràcies.”
