Vallibona, Sant Domingo i Sant Domènec

La bellesa d’aquest santuari situat entre el riu Cervol i  les moles de Sant Domingo creix amb la primavera perquè, com ens deia Salvador del Tossalet, “L’aigua és molt verda!”. La toponímia dels voltants ens parla de Sant Domingo, a les moles esmentades, a les mines de Sant Domingo, a la capelleta de Baix de Sant Domingo i la capelleta de Dalt de Sant Domingo, al peironet de Sant Domingo i, com no, a l’ermita i santuari de Sant Domingo, patró de Vallibona. En arribar al bellíssim poble, però, ens sorprén un carrer retolat com de Sant Domenech (sense accent i amb aquella grafia arcaica final que encara conserven molts cognoms com Pitarch o Calduch amb estridents lectures palatalitzades). Potser, pensem, es tracta d’una hipercorrecció, més encara després de veure un carrer de la Vall, possiblement del Vall si observem la seua situació vora l’antic recinte. Preguntem a la gent del poble i ens parlen del carrer de Sant Domingo i del Vall. (Per a “el vall i la vall” ja vam dedicar una entrada a  Murs i valls on també comentàvem el carrer d’Atzeneta del Maestrat, el Vall de Verdunc, feminitzat a la retolació).

Ja fa uns quants anys (2008) Juli Moll, al Biso 111 de la Societat d’Onomàstica, ens en parlava dins “Domingo, nom i cognom català”. Hi haurà prou, ara, amb la reproducció dels dos primers paràgrafs d’aquest article:

“És una ultracorrecció molt greu la substitució, contrària a la història de la llengua catalana, del nom de fonts Domingo per Domènec, la qual ultracorrecció s’ha generalitzat molt a Catalunya per la falsa creença que Domingo és un castellanisme que cal evitar.

He dit que aquesta creença és en desacord amb la història de la llengua catalana: és cert que com a herència del català preliterari tenim el cognom Domènec, que va ser nom de fonts en la dita època preliterària (segles IX-XII), nom que hem d’entendre com a adaptació semiculta de Dominicus, nom en llatí dels sants castellans Domingo de Silos i Domingo de la Calzada, però el fundador de l’orde de predicadors o dominicans, fundació duta a terme a Tolosa de Llenguadoc, en el marc de la croada contra els albigesos, menada pel Papat i França, ço és sant Domingo de Guzman, fou sempre conegut en català amb el nom de Domingo, i açò des del segle XIII fins avui.”

 

Curiosament, tal i com em va fer saber l’amic Ferran Guardiola, de Vallibona era un rector de nom Domingo Domènec. I també, al mateix Llibre dels Capítols d’Herbatges de la Setena de Culla (1345) apareix Domingo Saborit com a jurat del lloc de Vistabella. Una prova d’aquest arrelament esmentat per Juli Moll el trobem en els hipocorístics, els derivats que popularment en fem. I en són ben coneguts Mingo, Minguet… o el cognom Minguella; potser -i també relacionat amb el Barça- l’actual jugador Minguessa. 

A Els carrers i les partides de Xàtiva (Ventura 2008, vol I, p.184) l’autor fa l’entrada a partir del carrer de Sant Domènec. A les referències arxivístiques n’apareix una de 1662 “…cases dins los murs, parròquia Santa Tecla en lo carrer que va de Sent Domingo al convent de Sent Sebastià..”. Com Agustí Ventura, també Sanchis Guarner dins el llibre La ciutat de València (1981, 3a ed.) ens parla diverses vegades del convent i claustre de Sant Domènec. Potser els dos autors tendeixen a ‘normativitzar’ la denominació popular de Sant Domingo, qüestió que considera ‘ultracorreció greu’ Juli Moll.

Gabriel Bibiloni al seu llibre Els carrers de Palma (Bibiloni 2012, p.674,675) mostra les dues tendències  Sant Domingo, carrer de “Agafa el nom de l’església de Sant Domingo o de Sant Domènec” I a peu de pàgina ens fa l’aclariment “El nom pròpiament català és Domènec, però tradicionalment s’ha dit Domingo, seguint la denominació original castellana de Sant Domingo de Guzmán ( o Sant Domènec de Guzmán), fundador de l’orde dominicà. Les obres principals de referència, com la Gran Enciclopèdia Catalana, porten Sant Domènec, tant per al sant com per al convent de Palma. En aquest llibre parlam del convent de Sant Domingo, seguint el criteri adoptat a l’hora de normalitzar el nom del carrer, però ho consideram un criteri revisable.

“En el nombre 1 hi ha el Colmado Santo Domingo, una botiga espectacularment atapeïda d’articles de tota classe, especialment productes del país, com sobrassada, formatge, licors, oli, confitura, etc.”

A El blog de Gabriel Bibiloni ens exposa les raons del manteniment en alguns casos de Domingo i de la forma normalitzada Domènec “Ara que hem parlat de la vida del sant, parlem del seu nom. Procedeix del llatí Dominicus, derivat de dominus, ‘senyor’. Vol dir, doncs, ‘consagrat al Senyor’, igual que també ho vol dir diumenge, el dia del Senyor, procedent del llatí dies dominicus. El nom en català és Domènec, i Domenge com a variant secundària. En francès és Dominique; en anglès, Dominic; en italià, Domenico; en occità, Domenge; en portuguès, Domingos, etc. El que passa és que la fama i devoció de sant Domènec de Guzmán, anomenat sempre sant Domingo entre nosaltres, va eclipsar el nom Domènec, que va restar pràcticament com a cognom. Ja un fill de Ramon Llull es deia Domingo, i així fins als nostres dies. Nosaltres pensam que hem de referir-nos al sant amb el seu nom català, igual que en els altres països s’hi refereixen amb el nom propi de les seves llengües. Potser podem ser tolerants amb elements molt arrelats en l’ús popular, com la denominació de convents o noms de carrers, però no hauríem de renunciar definitivament al nom català correcte. Fins i tot seria desitjable de recuperar Domènec com a nom de persona. Al cap i a la fi, ja hem vist en aquest santoral que hi ha molts de noms que s’havien dit sempre en espanyol (Caietano, Mariano, Isidro, Carlos o Fernando) i en l’«era fabriana» hem normalitzat les formes catalanes.”

Encara podem afegir que a la toponímia trobem moltes partides batejades com a el Domenge o els Domenges referides a dominium ‘propietat del senyor’. I ben prop d’ací, a la Plana Alta, hi ha oficialment la Torre en Domènec, més coneguda pels pobles veïns com a la Torre (de)l Domenge, tal com apareix a la documentació medieval.

Tornem, finalment, a Sant Domingo i el seu prat florit