Ceci n’est pas une pipe…ni açò una ressenya. Assenyades i merescudes ressenyes promet aquest magnífic llibre amb la profunditat filològica que li atorgaran reconeguts professors universitaris. Ací, humilment, només pretenem destacar-ne el fet que ens trobem davant un estudi ‘abellidor’, tant per la seua presentació com pel seu llenguatge i contingut. Albert Turull, membre de l’IEC, professor de la Universitat de Lleida i company nostre a la redacció de la revista Noms, és l’autor de Pagus Anabiensis. Origen i significat dels noms de lloc de les Valls d’Àneu.
Abellidor és l’adjectiu que em va vindre a la ment només obrir el sobre, veure la portada i fullejar el llibre que ens enviava Ferran Rella, president del Consell Cultural de les Valls d’Àneu, que tanca el seu Pòrtic amb un paràgraf ben significatiu: “Una de les primeres accions que realitzen els nàufrags de L’illa misteriosa de Jules Verne fou posar noms als indrets de l’illa. Extraordinària mostra de l’existència: existim, doncs, emparaulant perquè no podem habitar un univers desemparaulat deia Lluís Duch. I té tota la raó del món, Àneu tampoc.” A més de Ferran Rella al Pòrtic, també el professor Philip D.Rasico, al Pròleg, Ramon Sistac al Davantal i el mateix Albert Turull a la Introducció, posen de manifest els estudis precedents, l’esforç col·lectiu i la importància del llibre per al coneixement de les Valls d’Àneu i l’onomàstica general.
El bloc més extens, amb 385 pàgines, correspon al seu Diccionari Toponímic, amb una presentació formal ben nítida i acomboiada, de tant en tant, per belles imatges que ens fan saliveta i ens conviden a descobrir aitals paisatges. La fotografia, com la cartografia, és un bon recurs per reforçar l’etiologia del topònim; la imatge, com a representació de la realitat, explica, sovint, alguns aspectes que complementen l’estudi etimològic (veieu, com a mostra, l’exemple les Agudes en ampliar la il·lustració).
Sí, ja us haureu adonat que, amb llapis, no m’he pogut estar d’assenyalar alguns exemples. És una de les dèries dels collidors de noms de lloc per veure quins topònims d’ací estan allà. En el nostre cas, la comparativa entre aquest recull que ens aporta el Pagus Anabiensis i els termes estudiats d’Atzeneta, Benafigos, Vistabella i Xodos, de muntanyes més humils i amb un verd tan escàs com estimat. Ja en aquesta primera pàgina (que podeu ampliar) les entrades Abeller, Agudes i Aguilar ens recorden els Abellarets, a Xodos, una ben coneguda penya Aguda, a Vistabella o la roca i clotxa de l’Àguila, també a Xodos. I en són molts més; almenys aquells que tenen una filiació lingüística catalana, com aquest apartat que veiem a la p. 419 (amplieu) sobre “Topònims catalans de referent orogràfic”, inclòs dins Assaig Onomàstic. Aquest capítol tanca el llibre amb un repàs als estrats lingüístics de les Valls d’Àneu: topònims d’origen preromà, d’origen llatí, germànic, romànic precatalà, de filiació lingüística catalana i d’altres orígens.
I si parlàvem al principi de l’adjectiu abellidor, no sols la disposició dels articles i les imatges complementàries ens fan la lectura agradable, també el llenguatge que empra Albert, tan prop del seu tarannà didàctic, fa ben clara i entenedora cadascuna de les descripcions i posteriors anàlisis etimològiques. I així, Pagus Anabiensis és una obra que, sense perdre el rigor científic tan interessant per als estudiosos de l’Onomàstica, s’obre al públic més divers interessat en el paisatge i l’estima de la nostra terra.
Enhorabona, doncs, a les Valls d’Àneu pel treball del seu Consell Cultural i a l’amic Albert Turull per poder culminar moltíssimes hores de feina en una obra tan ben feta.
