Aquesta senzilla imatge, que abasta la nostra costa entre el Pinar i el riu Millars, ens ha servit aquesta setmana per mostrar de manera esquemàtica els problemes seculars, i cada vegada majors, que afecten el litoral almassorí. Veritat és que ens ho haguérem pogut ‘currar’, com diuen ara, una mica més. Amb tot, creiem que és prou clara.
En verd només apareixen les fletxes de l’element ‘sediments’ perquè és allò que fa possible les platges i també, si no hi haguera obstacles com el port, la consolidació de la nostra costa. Aquesta verdor esperançada dels ‘sediments’, però, s’acompanya del mot ‘escassos‘, perquè avui són ben pocs els que arriben a la cara nord del port. I és que també patim un problema compartit amb la gent de les comarques de Montsià i Baix Ebre, com véiem a l’anterior entrada sobre el Delta.
Aquest riu d’arena que ens ve de més amunt té el seu final de trajecte al nord del port de Castelló. Això explica que la línia de costa que, abans de la construcció del Port, es trobaria ben prop del Pinar (línia roja), estiga ara centenars de metres més a l’est. I l’arena o graves que hagueren pogut arribar a Almassora resten ‘confinades’ a l’altra banda del Port, sense vacuna que ho remedie. I el port no ha deixat de créixer. Si de jòvens el coneixíem com el cercle roig de la imatge, succesives ampliacions han aconseguit augmentar els nostres problemes.
Creixement irresponsable, doncs, perquè en el continu augment del port, que els ha reportat sucosos beneficis, no assumeixen cap responsabilitat sobre les maleses creixents que ens provoquen. Fins i tot, en parlar de problemes mediambientals del Port, no inclouen aquest tan obvi, el de la regressió de la zona sud, víctima del port. Recentment, però, l’autoritat portuària ha manifestat la intenció d’abordar, novament, els problemes mediamabientals. Ara ens parla d’un ‘crecimiento sostenible’, dues paraules que el capitalisme no entén com a paradoxa ni oxímoron.
La regressió de la costa i l’augment del toll de la mar en les zones situades al sud d’un port demana una regulació, una llei, decret, norma… que obligue els ports a la reposició de sediments i a la construcció de defenses que aconseguisquen frenar la regressió que provoquen.
Durant dècades hem estat un banc de proves de Costes i moltes d’aquestes provatures han empitjorat la situació. Recordem, només per damunt, les esculleres paral·leles que s’havien d’haver fet i no es van fer; les nou que es van desfer per a construir unes més llargues però que deixen desamparades grans zones de la costa; la darrera que van llevar al Benafelí… (Cal dir que les primeres eren de 1971, fa 50 anys. I en fa 40 de les reivindicacions, com podeu veure als articles de la Vila-roja de 1981) Caldria també que la Direcció General de Costes no fera ús i abús de la línia marítimo terrestre sense tindre en compte que nosaltres la teníem mar endins i ells l’han anat desplaçant cap a terra sense tindre en compte que som perjudicats i no perjudicials.
Innacció política? Fa molt de temps que denunciem justament això. Encara recordem les darreries dels setanta i principis dels vuitanta quan Vicente Vilar anava a Madrid, a Costes i direccions generals variades, per tal que ens donaren una solució a un Muro abocat a caure abans que el de Berlín (al Cèsar el que és del Cèsar). I val a dir que aquesta setmana que tanquem se’ns ha obert una porta esperançadora: dues respostes polítiques per tal de fer front al tema. D’una banda, un diputat a Madrid ha agarrat el compromís, entre d’altres, de plantejar al Congrès la problemàtica dels pobles que, com el nostre, es troben al sud d’un port i en són víctimes. Per una altra part, les associacions de la mar i representants dels diferents partits polítics del nostre ajuntament han abordat els diversos conflictes amb Costes i el Port per tal de trobar una solució. Ara, amb l’estudi de la Politècnica, l’ajuntament té raons tècniques i científiques per exigir la protecció del nostre litoral.
Sobre l’absència de sediments, Delta i Ebre, ja en parlàvem a el Delta. Ens queda el canvi climàtic, que a hores d’ara ningú s’atreveix a negar. No caiguem, però, en el joc que siga una excusa per justificar les inaccions, la passivitat. Que els rius no aboquen sediments a la mar i el canvi climàtic són factors d’una escala major dins d’aquesta problemàtica creada pels ports. No deixen, però, de ser factors antròpics; motivats per l’acció humana. Caldria, doncs, trobar humanes solucions… Sempre podem, a més, preguntar als holandesos.
