El vent de nord-est és un gran mestre per mostrar-nos allò que no estem avesats a veure sovint. Amb el mestral, quan el sol s’amaga i és horabaixa, capvespre o a boqueta de nit, es retalla encara més la silueta de serres llunyanes que sorgeixen com a illes enmig de la mar, allà a migjorn. El Montgó es resisteix i, arran de mar, no es mostra; cal pujar al Desert de les Palmes, a Benafigos, al coll del Vidre… o a Vistabella per poder escolumbrar-lo. També quan baixem cap a València per l’A-7, ens el trobem fàcilment en passar Sagunt.
Aficionats als noms de lloc, com som, no ens estem d’aventurar identificacions d’aquells cims i serres que, tot i mostrar-se arrenglerades, s’amaguen i sobresurten unes darrere de les altres. No és la primera vegada que el mestral o alguna tramuntana perduda ens porta a la darrera escullera, la de les Goles, i ens convida a fer una entradeta a Imatgies, com aquella de 2017, Dies de Mestral.
L’endemà, amb un mestral aponentat, guaitem al mirador que hi ha damunt la torreta Colomera, a Orpesa, des d’on es perfila tot el golf de València. Encara és prompte, però; en caure el sol es retallarà millor l’horitzó.
Amb l’objectiu cap al sol és inevitable que la foto se sufoque. Fugim, doncs, d’aquest enfocament i cerquem la llunyania del migjorn.
I allà es dibuixen les diverses serralades. No hi ha el Montgó, però. Podríem dir que “Allò que no es veu… és el Montgó”. La frase és d’un bon amic de Sineu i fa referència a eixa dèria, també nostra, que ens fa veure més del que albirem.
I si ampliem i, tot arrimant-les, acostem aquelles serres, ens venen al cap noms de la Safor i la Marina, de la Ribera Baixa… i també de l’Alta i qui sap si no arribem a Énguera.
Aquell perfil del centre-esquerra diries que és Mondúver i, més a la dreta, la serra de les Agulles. Les de l’esquerra, però, se’m barregen. Faria bé d’enviar-ho a un amic de la Safor, bon coneixedor del nostre país. I Rafa Delgado accepta el repte i, tot i fer les advertències adients sobre la perspectiva diferent, sobre la curvatura de la Terra o l’emparellament de serres que regala la distància, s’ho mira i remira i al remat m’envia aquesta esforçada proposta que podeu veure ampliada em prémer damunt la imatge.
(i tot amb una perspectiva des de la torre Colomera, com assenyala el mapeta que també ens ha adjuntat)
I ara, si la voleu discutir, afegir informació o proposar-ne d’altres… a Comentaris! Seran ben rebuts.
I uns annexos que ens fan entendre algunes dificultats:
De ben amunt distingim diverses serres que a les comarques del nord corren paral·leles a la mar. Si la perspectiva no té alçada, arran de mar, se’ns ajunten i confonen, com veiem en alguns fragments de la proposta anterior.
Des de l’avió, mentre anàvem cap a Mallorca fa uns anys, sí que vam poder descobrir, per damunt dels núvols, un seguit de serres i tossals ben coneguts.
I a la fi, el Montgó! Ja té uns anys la imatge; veieu el tamany del port o l’existència d’aquelles torres de la Tèrmica. Només cal pujar a la Coma o a les primeres revoltes del Desert de les Palmes per trobar, en dies clars, el Montgó tancant el golf de València.
I aquesta de 2009 des del tossal del Vidre (Benafigos)
