Acabe de veure el film de Kurosawa que va guanyar l’Òscar a millor pel·lícula de parla no anglesa el 1976, aquell any tan important per tantes coses. I hauria de dir que l’acabe de reveure per cinquena o sisena vegada. Recorde que, prou abans de passar-la durant alguns cursos als alumnes d’audiovisuals, vaig admirar Dersu Uzala (1975) a Castelló, potser al Condal-2. Aleshores vaig quedar impressionat per la imatge i per la història. Encara faltaven uns anys per a La balada de Narayama (1983), Los santos Inocentes (1984) o Solitud (1991), tan diverses i alhora coincidents o antitètiques en alguns aspectes. També Nanook of the North (1922), La selva maragda (1985), la turca Bal (2010) o, fins i tot, la recent O que arde (2019) podrien incloure’s en aquest cinema que ens mostra alguns dictats de la natura.
El film de Kurosawa es basa en el llibre de Vladímir Arséniev, explorador de l’extrem més oriental de la URSS, Dersú Uzalà (1923). Sembla que aquest és el títol original; les traduccions del llibre, però, afegeixen algun subtítol, com ara Dersú Uzalá pel país de l’Ussuri. També els cartells sobre el film ens sumen altres variants, com ara l’espanyola “Dersu Uzala, el cazador” que, per la seua proximitat temporal, sovint confoníem amb El cazador (1978) de Michel Cimino, amb Robert de Niro i la guerra del Vietnam.
Posats a triar, m’agrada més aquest cartell italià, que no ens parla d’un caçador sinó de il piccolo uomo delle grandi pianure que ens du a aquella taigà immensa que, com ens fa saber Dersu, fa petit a qualsevol home.
Segurament hauran estranyat al sofrit lector algunes comparacions fílmiques que propose; m’explicaré. Un dels trets d’aquest film és la duresa / bellesa del paisatge i els esforços vitals que exigeixen als humans que l’habiten, tema recurrent en els drames rurals del Modernisme. Trobem aquests elements tant a La balada de Narayama com a Solitud, aquella preciosa però dura història de Víctor Català (1906), curiosament any coincident amb les expedicions d’Arséniev amb Dersú.
Nanook el esquimal té, fins i tot, paral·lelismes d’algunes seqüències, com ara la construcció urgent i extrema d’un iglú, barraca de palla i no de gel en aquest film on Dersú salva el capità de morir congelat, com també veiem a Los dientes del diablo (1960).
Sí que pot sobtar, però, la presència comparativa del film de Mario Camus basat en el llibre de Delibes. De Los santos Inocentes hi ha dues coses que ens porten a Dersu; d’una banda el personatge interpretat per Francisco Rabal que, com Dersu, parla amb els animals; d’una altra l’antítesi de les relacions que s’estableixen entre els personatges principals a un film i a un altre. A la pel·lícula de Camus, Paco és tractat com un animal, una possesió més del señorito, tot i les ensenyances i serveis que ofereix a l’amo d’aquell cortijo; a Dersú Uzalá, ben altrament, hi ha una admiració i respecte del capità envers el petit home que li fa de guia i mestre, com també passava amb el pastor i la Mila, a Solitud. I l’amistat que naix i es conrea en aquelles expedicions esdevé un dels temes principals del film, fins a tal punt que ben bé podríem parlar de relació amorosa. Tot i la foscor de la imatge, he volgut destacar a l’inici de l’escrit el fotograma que manifesta explícitament aquesta preciosa situació en què solien restar sols davant del foc, separats de la resta dels components de l’expedició, que canten, curiosament, una tema amorós. Es tracta d’una bella seqüència que intensifica la força de l’amistat dels dos homes.
A més de l’amistat hi ha diversos temes que enriqueixen el film, com ara la cosmovisió de Dersu sobre el món que l’envolta. La imatge de l’esquera representa la seqüència on Dersu li fa saber al capità que ells són la gent més important; el sol i la lluna són gent, són persones, com les brases que fa callar quan crepiten al foc o la forca que l’acompanya de suport i fixació per als trets d’un vell fusil. I aquest respecte per tot allò que l’envolta, inert o viu, ens acosta a la tan castigada i emprada sostenibilitat. Quan arriben a una cabanya, que no utilitzaran, mentre juguen els soldats com xiquets malcriats, Dersú apanya la teulada i demana poder deixar-hi arròs, llumins i sal perquè els que vinguen darrere troben el lloc més confortable, tota una lliçó de sostenibilitat.
I, perquè no dir-ho, també entre els masovers de la muntanya hem trobat molts Dersús que han estat mestres i que evoquem amb alguna semblança ben concreta que ens recorda també al film. Com aquell pastor que, avesat a l’amplària del pla de Vistabella per on guardava la rabera d’ovelles, ens deia que mai aniria a un pis que és una lloc on només pots fer quatre passes i toques paret. Pio, pio, pio…paret! Pio, pio, pio… paret! ens deia tot imitant el pardalet engabiat.També el protaganista del film es veu abocat a viure a la ciutat uns dies, acollit pel seu amic, i nota com li falta la respiració d’aquella taigà immensa, plena de perills i bellesa que ha conformat la grandesa del petit caçador, alumne destacat dels dictats de la natura.
Us deixe amb les imatges del tràiler de Dersu Uzala
I aquesta, que hauríem d’afegir a l’entrada de Cinema i fotografia on trobareu films amb alguna seqüència lligada a la fotografia. Potser en conegueu d’altres.
