A Joan S. Bertran i Cavaller,
autor del Vocabulari de Cruïlla, que ens ha deixat avui
Hi ha mots del nostre riquíssim lèxic que ens són desconeguts, entre d’altres raons per motius espacials i temporals. Quantes vegades no hem sentit l’expressió de queixa lingüística Això no ho he sentit en la vida! Com si qualsevol parlant fora capaç de conèixer tot el lèxic que ens regala el conjunt de parlants i paisatges de la nostra llengua.
Sí, el paisatge divers, i sovint desconegut, és un dels factors que ens fa opacs els mots alvenc, artiga, cingla, serrada o xargallar a la gent de la Plana; o que provoca que els informants de Vistabella, desconeixedors de terres de regadiu, no entengueren paraules tan nostrades com caixer, frau o antara. Aquests darrers mots són ja desconeguts per als més joves almassorins, que veuen en l’horta un món caduc, del passat. Fins i tot, els escassíssims llauradors actuals potser desconeguen antara, perquè eren aquells racons que no es podien llaurar en la volta de l’haca; i ara, ja no és llaura (factor temporal). No cal dir, la quantitat de mots que el reg per degoteig farà invisibles. En poc de temps, séquia, fila, braç, reguer, portell, cadireta… passaran als reculls lèxics de mots perduts, com ja ho és a la Plana el roll, o a Vistabella tormo, presents només a la toponímia. Espai i temps, doncs, fan possible que els parlants no tinguem al cap tot l’Alcover ni gran part del Decat.
I aquesta llarga però justificada introducció ve al cas perquè a la costa d’Almassora desconeixem el mot timba, i tampoc crec que el relacionàrem amb el mot estimbar-se, aprés en alguna lectura, no al carrer. I heus ací que en acostar-nos (arrimança litoral) a Benicarló o Vinaròs descobrim timbes i, fins i tot, el topònim cala de les Timbes. I una timba, com ens mostra la imatge, és un penya-segat, una cantera, un precipici, una cingla -dirien a Vistabella-, un tall que la mar va dibuixant i desfent, estimbant com veiem també en l’altra fotografia, que inclou l’escullera del port de Vinaròs (causa de l’erosió, com tots els trams al sud de cada port, des de l’Ebre fins al cap de Sant Antoni).
Hi ha trams on es veuen timbes de roca sedimentària i d’altres, com la primera imatge, on la timba és un llenç de grava amb poca consistència. Estimbar-se, doncs, com ens avisa el senyal de perill, no és difícil. Compte!
I aquesta mateixa reflexió, exposada a un benicarlando o a un vinarosenc els semblarà una evidència. Clar, que ells conviuen amb aquest paisatge i els mots que el defineixen; nosaltres el desconeixíem. Fins i tot, empraríem els mots apresos com penya-segat per parlar d’un espai tan sonor i ben batejat, timba!
Al facebook ens han enviat diversos comentaris que enriqueixen, com sempre, aquesta entrada:
Des d’Alacant, el geògraf Juan Antonio Marco Molina ens fa saber que parlen de timba en referir-se a les roques despreses, com les de la fotografia 2 (una relació semblant a la de crebada i cantalar que trobem a les muntanyes del Maestrat).
Del riu de la Sénia estant, Robert Abella Querol ens parla de l’existència de timbes també al riu; semblant, creiem, a la denominació de terrers del riu de Montlleó o a l’almassorina cantera del riu.
Des del Rosselló, Gerard Jacquet ens afegeix que timbau és sinònim de precipici.
Des de l’Empordà, Maria Prat Trias, ens aporta la forma derivada timbarro
Raul ZQ, des de Vinaròs, ens informa sobre la forma local que ell ha sentit per casa, timpa (sorda). Ens adjunta, a més, el mapa dialectal de les variants de penya-segat
Altres mots a les entrades de la carpeta LÈXIC: Solsida, portell i tornar; Brulla, refollar i ressollar; Llongos; Tou, sostovar i ataquinar; Espigolar; Berenar; Llesca, llesquetes, llescada, llesqueria; Ullal i crebada; Primavera d’hivern; Llavador, llavaner, safareig i rentador ; Abeurador; Murs i valls
