Amb els cinc sentits. El treball constant

Mare, no vull ser artista

i volar com un pardal.

Vull córrer boscs i terra

i ser bon menestral.

Jean Everet (1756-1828)

Manolo i Amat, Bellés i Monsonís; tots dos justifiquen, sobradament, el títol d’aquest escrit. L’altre dia, després de veure l’exposició Del verd al porpra, que serà al centre de la Mercé (Borriana) fins el 25 d’octubre, li vaig comentar a Manolo Monsonís (comissari, sense estrella ni pistola) que ben bé li podria demanar al seu amic Xavier compartir el cognom, Constant. I és que l’autor del treballadíssim catàleg que comenta i explica aquesta mostra ens té avesats, a través de la seua pàgina Borriana, París i Londres, a un treball constant i diari que ens parla de fets i obres, de casetes de l’horta, d’esdeveniments culturals de fa un segle… Encara té temps, però, d’organitzar una exposició que recull l’obra de tres generacions de pintors (artistes i menestrals) lligats a aquell poble que, altiu, va denegar l’oferiment de ser “capital de província”.

Entre reflexos, mascaretes i llums, mentre el xiquets pugen l’escala cap al repàs musical, Manolo ens explica la gènesi de l’exposició i la satisfacció de l’obra feta.

El títol Del verd al porpra ens porta, entre d’altres múltiples i justificadíssimes interpretacions, a la maduració, a l’evolució constant de qualsevol fruita i també de molts pintors. Així, la mostra acull jóvens talents de verda esplendor a l’herba, pintors en evolució i talents ja consagrats i madurs.

I Manolo ens explica, amb detall, les raons de cada obra i la interpretació que, al seu parer, amaguen les formes i els colors. I deixa per al remat una obra metafòrica i polisèmica, on cadascú veu coses diverses; segurament diferents d’aquelles que ha volgut dir Traver Calzada. Un gran quadre que ens sembla parlar de Borriana, amb un Eros cantoner i un Thanatos a l’altre extrem: sexe i mort amb la festivitat feta de polícrom confetti faller.

Tot un món artístic que, a pesar de l’afecció jazzística de Monsonís, no ha deixat a la improvisació sinó a un treball que només amb constància permet omplir un catàleg tan acurat i poètic com el que ens ofereix la visita Del verd al porpra.

I al fons i al remat, amb els cinc sentits i un fort convenciment didàctic, Amat ens fa repàs d’una part de la Història de l’Art; una lliçó que tots agraïm. Desitjat fill de la ja centenària Bauhaus reivindica el quefer artesà del menestral i defuig l’etiqueta d’artista; reivindica, al cap i a la fi, l’obra ben feta. Després ens parla de l’olfacte, el gust, el tacte, l’oïda i la visió, els cinc sentits que en són tan necessaris com volguts. I cada quadre comparteix el figurativisme, on Amat ens té captivats per la precisió del seu dibuix, amb l’altra meitat abstracta, que es fixa en algun detall o propietat del sentit descrit. La dualitat contrastiva conforma la part figurativa, com ara: l’espígol i la pudenta o el tacte tou d’una figa i la freda durícia del crani.