Les imatges corresponen al període 2007-2019. La reflexió ens l’aporten les diverses fotografies d’un cel que era full en blanc on escrivien els avions, molts avions! El trànsit aeri, el tràfec a què es veia sotmés el cel, era ben dens; tots viatjàvem amunt i avall i els avions omplien ben aviat el full de dibuix. Després, les ratlles de querosè s’esbullaven i, difuminades, pintaven núgols allargassats (en la imatge trobeu diversos moments d’aquest photoshop de l’aviació).
Heus ací, però, que també em delia per mirar sud enllà, on diuen que la gent… Hi trobava, ben prop de València, el niu de Manises i un grapat d’eixides i tornades. Al capvespre, a boqueta nit i una mica horabaixa, el cel ataronjat s’omplia dels tels blancs dels gallos de mandarina, i tot plegat era un quadre ben formós.
De vegades, alçàvem el cap i tot per comprovar que, segurament, l’un aniria més amunt que l’altre…
I tot i ser bonic i semblar de lluny un esclat de Cavaller, potser no hauríem de tornar a pintar en excés el nostre cel; potser caldria tornar a viatjar sense presses.
L’home, però, és l’únic animal que topa dues vegades amb la mateixa pedra! Hi tornarem!
Així serà. No tinc cap dubte