Un aspecte que han propiciat, primer les càmeres digitals i després els mòbils, ha estat la immediatesa de la visió. Amb allò de les càmeres analògiques i els carrets que calia revetlar, esperàvem dies, setmanes i, fins i tot, mesos per veure’n el resultat. També les quantitats eren unes altres; hom s’assegurava ben bé abans de fer una fotografia, perquè el rodet en tenia trenta-sis (de vegades, apuràvem per que en foren trenta set)… i després calia pagar. Actualment, la quantitat no importa; en acabant, hom fa la tria i selecciona i guarda aquelles que troba millor… El resultat són milers de fotografies acumulades i desenes de sistemes per a guardar, classificar, seleccionar… i una enorme paperera on abocar les desestimades.
Aquesta immediatesa, com veiem en aquest detall de la foto de portada, també és un fet mereixedor d’una fotografia! Una de les xiques, tot enlairant els braços, capta eixe moment en què comparteixen una imatge acabada de fer, tota una tautologia d’aquesta carpeta dels fotògrafs fotografiats.
Les primeres (2016, fotògrafa amb mòbil) corresponen a Medina Azahara, vora Còrdova; les quatre següents (2011, fotògrafa amb càmera digital) són d’un parc de Perpinyà i expliquen molt bé el fenòmen del qual parlem; les darreres (2011, també s’intueix una càmera digital) pertanyen a Palma de Mallorca.
