Qualsevol que hi passege se n’haurà adonat. A la mar d’Almassora tenim el privilegi de poder gaudir de les variants geològiques més nombroses i de les actuacions mediambientals més diverses i originals, fins i tot performances artístiques. Així doncs, aquesta mostra pot ser aprofitada per a la dinàmica interdisciplinar de qualsevol centre docent que vulga ser capdavanter. Totes les fotografies correponen al dia d’avui, 5 de juliol (recull realitzat entre les 7:42 i les 8:56 am). Com que n’hi ha tantes, de fotografies, hem optat per agrupar-les en mosaics. Tot i la seua petitesa, podeu prémer i fer-les grans per observar-ne els detalls.
Pel que fa a la tipologia de costa, estudiada a la geografia física litoral, podem dir que disposem, com veiem a les imatges del primer mosaic, de platja de grava, arenosa, cudolar i de timbes. Afegim, com veieu a la portada, l’existència de l’envejable model ‘cala‘.
Del tipus platja de grava, el més abundant al nostre litoral, només caldria puntualitzar-ne el seu origen antròpic, que no natural, i destacar-ne el concepte granulomètric, ‘grava fina‘, que sovint s’arrima al rípio i al cudol. La platja arenosa, altrament, té un origen terrós, com ja comentàvem en entrades anteriors que ens parlaven d’una mar roja , i té entre les seues propietats la del peeling que pot rebaixar qualsevoll callositat o durícia que tinguem a la planta dels peus. Quant al cudolar, ben estés per tota la platja que acompanya les goles del Millars, el trobem a molts indrets de la costa, com ara a Cap i Corb o al Sòl de Riu, mitger entre Vinaròs i Alcanar. Les timbes són pròpies també d’aquells paratges. A Vinaròs, a més del genèric, el trobem com a topònim a la cala de les Timbes. Aquest concepte, a casa nostra mereix un comentari a banda, que farem tot seguit. Abans, però, deixeu-me aclarir això de la cala. Excepcional és aquesta de la portada. Si en la costa natural, on s’aplega la muntanya i la mar, sol ser el remat d’un barranquet, riera o torrent, ací rep l’eixida de diverses séquies, com veurem més endavant.
L’apartat de les timbes, per la seua excepcionalitat, mereix un tractament individualitzat. Estimbar-se té l’origen en timba, en aquest desnivell marcat que no s’adiu gens amb allò de l’accessibilitat a les platges. Cal dir, però, que la caseta de socors no està massa lluny! I sempre hi podem treure’n la part positiva, siga en l’estudi de l’erosió i esllavissada o en l’anàlisi dels materials que se’ns mostren com una pissarra en l’aula de la mar.
Si a Almassora parlem de ponts en trobaríem molts, sis salvant el Millars i, per tant, compartits amb Vila-real o Borriana. Nostre, nostre, només tenim el pont Desfet que creua la Rambla i algun pontarró. Ara ens trobem, dins la nova normalitat, amb el pont Tancat, tota una obra protesta, una performance digna d’artistes amb un gran futur. Potser amb el mateix esforç aconseguíem les baranes de seguretat, però caminar per la pasarel·la i trobar una aital obra d’art, no té preu!
Fa ben poc parlàvem de solsides i portells, entrada que hauríeu de rellegir perquè ha estat enriquida amb les aportacions de Cosme Aguiló. Doncs, si en aquella ocasió ens referíem a terres de secà i bancals, ara sense eixir del context marítim trobem l’amenaça d’algunes solsides que podien esdevindre veritables portells a la tardor. Paradoxal nom el de portell, com a fill del Port, l’actor de tantes maleses. De moment, algunes roques han deixat de ser on els pertocava i han decidit baixar i prendre el bany més a sovint.
I heus ací que també pel Muro, oficialment passeig Marítim, trobem diversos exemples de solsides sense haver de pujar a la muntanya. Fins i tot, podríem parlar de xargallars de rípio i esllavissades d’arena, conceptes que ens mostra clarament la nostra platja.
Després de les desfetes de la mar i una volta arromangats els materials al capdamunt per l’acció de les pales, les plantes emprenen la seua tasca de fixació de l’arena. De vegades hem vist muntanyes d’arena dipositades damunt mateix del muret de formigó amb la intenció que no s’acabe la faena i, gràcies al ventet, replegar-ho novament. Enguany, amb la pluviositat crescuda, l’arena ha anat fixant-se i ha tingut l’ajut de moltes plantetes, com ara la rosella de mar. Allò que entenem per ‘arreglar el Muro‘ sembla consistir a desfer el que la natura ha creat (imatge 2). El sistema dunar és una de les aportacions dels darrers anys que millor ha funcionat per al manteniment dels materials dipositats. En la imatge 3 veiem la zona propera a l’escullera de Vora Riu, on les dunes han funcionat prou bé. Fins i tot, la iniciativa privada ha entés que les plantes fixen el sòl.
L’ajuntament de Castelló també ha vist els avantatges del sitema dunar i enguany les muntanyes de posedònia han estat reblides d’arena i deixades com a dunes. No és el cas, però, d’aquestes dues imatges, falses dunes que són muntons de fem i canyes no arreplegades.
Amb les desfetes de les antigues esculleres i el tràfec dels camions per a les aportacions realitzades per Costes ens queden una dotzena de punts oberts a les properes marors. Com la diligència, ni la de Ford, no és la virtut de l’administració no creiem que estiga solucionat abans de la primera maror.
Val a dir que avisats sí que ho estem. Hi ha diversos cartells que ens indiquen la naturalesa de les accions i, encara que les platges ja estan obertes i les faenes de Costes no tornaran fins…, els cartells hi romanen. Veritat és que hi ha mots que ens fan sospitar; que, innocentment, ens indueixen a trobar un sentit que, potser, no és el recte. Parlar de ‘regeneració‘ o de ‘fondos irregulares’ en les actuacions de l’administració… Què voleu que us diga? Que prohibisquen l’accés a la platja i et mostren la pasarel·la… A més d’un cavaller he sentit dir allò de /pakagáse/, en normatiu “per a cagar-se”. I clar, com ells ho saben, han posat l’english comú Mobil-WC!, tot un detall. Pel que fa als Fondos Irregulares són cada vegada més regulars… Entres i t’afones sempre, no hi ha talús sinó ‘falcà’, toll i clot.
Ja comentàvem a la introducció que també el món de l’art, les performances, tenen espai dins aquesta unitat didàctica. A la genialitat del pont Tancat, ja comentada, afegim aquest homenatge a la foguera de Sant Joan, que enguany no va poder cremar. Una innovació artística i tècnica és aquesta paperera anemòmetre, situada com moltes damunt els murets, per tal de veure quant aguanten l’espenta del gregal, del llevant o del garbí. Un altre desafiament tècnic ens l’ofereix la mànega dels rentapeus. Encabotats a posar-la (enguany no sabem si calia o era higiènicament adient) per dins la zona de platja. La mar, cabuda com és, ja fa anys que els diu que no, que millor pel Muro, que a l’hivern la tornarà a treure i desfer, però el desafiament tècnic de la Conselleria de Turisme s’ha imposat… i per diners que no siga, que paguem tots!
I un final toponímic, al mateix indret on hem començat, darrere de la cala. Heus ací que, marge mitger amb Castelló, vora l’escullera de la Mitgera s’apleguen tres corrents d’aigua, tres séquies que conflueixen. Els escorrents de les séquies tapades, que ens recorden les inundacions habituals des de l’Om Blanc a Benafelí, s’engravem amb la séquia de la Mitgera, com el Mossel ho fa amb el Rin, a Koblenz (confluència). Altrament, un altre escorrent desaigua la Refineria i també hi aboca, tot fent un forcall d’escorrenties vora la cala.
I res més, lectors sofrits. Si heu aguantat fins ací haureu comprovat el material didàctic que ens ofereix aquest petit tram de la costa almassorina. I totes les fotografies són d’avui! Palabrita del niño Jesús!
Si els focs s’apaguen a l’hivern, les marors cal detindre-les a l’estiu. Potser fora hora de posar-se a treballar en previsió del que vindrà; els ensurts del darrer hivern així ens ho diuen.
