Mar Roja i Job ens portarien, sembla, a la Bíblia. L’assumpte, però, és molt més casolà i ben nostre. Una vegada més, aquest mare nostrum és, de mica en mica i poquet a poquet, menys nostre.
Tal i com véiem a l’entrada 7 d’aquesta sèrie hi havia dues zones del Muro (sud de l’escullera de les Palmeretes i camí de la Mar) on les marors ja havien solsit el mur i les roques estaven escampades.
A la zona de les Palmeretes que veieu, l’aportació de grava provinent del nord de l’escullera del Maso va lentament i nosaltres, innocents, pensàvem que s’havien donat compte de la malesa i apanyarien el Muro abans de tirar l’arena. Heus ací, però, que no ho tenien en l’agenda d’actuacions (haurem d’esperar a setembre o octubre perquè se n’adonen). Esperem no retrobar forats al passeig.
I ara ve la mar Roja. Si entreu a la mar que tenia marges-2 veureu que ja a l’any 2017 aquesta mar es va enrojar, perquè l’arena no era sols arena sinó que s’enriquia amb terra que primer colrava la mar i després s’assolava al fons. Podíem, així, xafar tot l’estiu una mica d’argila, tan terapèutica per al dolor de les cames… Llàstima que no siga tan bona per a la posidònia i la vida dels peixos. Sembla que uns altres pobles, amb més caché, reben l’arena rentada.
I Job, què pinta en aquesta reflexió?
Paciència, molta paciència!
