Carrer i església (1) Abadessa – cartoixa (carrers 35)

L’església ocupa sovint el punt més cèntric de moltes viles i són molts els carrers i places que ens en parlen. Hi ha, a més, molts elements lligats als usos, personatges, oficis i parts de la mateixa església, que també han batejat carrers. Amb aquesta entrada pretenem fer una mostra, sempre incompleta i oberta a noves aportacions, de les retolacions del vocabulari eclesiàstic i religiós. Deixem, per a més endavant, l’hagiotoponímia urbana (carrers amb noms de sants), tan abundant als nostres pobles.

Comptem, a més, amb la col·laboració de l’amic Eugeni Perea, gran coneixedor de temes eclesiàstics de les nostres terres.

En la retolació de la portada (la Selva del Camp), com ja advertíem a L’accent pel carrer, església no troba l’accent.

ÍNDEX: abadessa, abadia, abat, Agustins, almoina, amargura, àngel, ànima, apòstols, ardiaca, arquebisbe, assumpció, arxipreste, Ave Maria, beat, beata, beates, beneficència, bisbat, bisbe i bisbessa, cabiscolat, call, calvari, campanar, canonge, capella, capellà, Caputxins, Caputxines, cardenal, caritat, Carme, Carmelites i cartoixa (35)

Abadessa

Monja professa que actua de superiora d’un monestir, convent o comunitat religiosa femenina i del personal de la seva jurisdicció, amb caràcter material i espiritual, no sagramental. És elegida per la
comunitat a la qual pertany per un període temps determinat, segons regulació canònica.

carrer de l’Abadessa Olzet, Barcelona “Sor Sobirana d’Olzet (? – 1336). Primera abadessa del monestir de Pedralbes, electa el 3 de maig de 1327.” (Nomenclàtor Barcelona)

Abadia

Casa rectoral, residència del rector d’una parròquia. El mot no apareix generalitzat a totes les diòcesis i té a veure amb les antigues comunitats de preveres, regides pel rector amb funcions similars, o de metonímia, amb les de l’abat.

Com veiem a l’estampa adjunta, hi ha varietat gràfica i formal als exemples mostrats. El carrer de l’Abadia (les Useres) uneix el carrer de l’Església amb el de Santa Waldesca. A Torís trobem un carrer Abadia, amb innecessari accent i absència de preposició i article. El carrer de la Badiassa (Culla) és continuació del carrer Abadia i pensem, per tant, que hi troba el significat augmentatiu. Per últim, la travessera de l’Abadia, localitzada a Bocairent.

Abat

Nom donat al superior que presideix un monestir, canònica o col·legi eclesiàstic on exerceix per privilegi pontifici. Hi ha abats regulars, que presideixen una comunitat de monjos, o bé seculars, quan es tracta d’un clergue que gaudeix d’un benefici eclesiàstic. També ostenten aquest títol els presidents de col·legiates com la de Xàtiva i Gandia. El càrrec és electiu entre els membres de la comunitat. L’abat depèn de l’orde religiós al qual pertany, no del bisbe diocesà.

El carrer de l’Abat (València) és ben cèntric, entre el mercat Central i l’Ajuntament.

Agustins

Monjo o monja pertanyent a l’orde religiós que té origen en les comunitats de preveres fundades a l’Àfrica a l’entorn de Sant Agustí d’Hipona. Te caràcter mendicant. A inicis del segle XIV es forma la província agustina de la Corona d’Aragó, que agrupa els convents de Catalunya, Aragó i València. L’orde es divideix en diverses branques, una d’elles els agustins recol·lectes.

A Lleida trobem el carrer dels Agustins, on hi ha la parròquia de la Sagrada Família.

carrer Agustins (Perpinyà) FF

 

Almoina

Fundació particular o col·lectiva. Diners o altres ajudes que poden donar-se a una persona necessitada. Des d’època Medieval als Països Catalans existeixen institucions, anomenades Pia Almoina, sovint vinculades a l’església, que atenen la beneficència pública, a través del servei d’aliments o donatiu de diners. En sentit religiós, hom parla d’almoina penitencial. Al front de la institució, conventual o de qualsevol altre tipus, hi solia haver un almoiner

 

• D’aquesta plaça de l’Almoina (València) trobem extensa informació dins el blog de Salvador Raga Calles Históricas de València
• A Banyoles localitzem aquesta gairebé tautologia del carrer de la Pia Almoina

També a Pollença (Mallorca) vam trobar una plaça de l’Almoina, amb el mateix gall que ens recordava una marca de sobrassada pollentina i que la gent, a la tenda, demanava com “mallorquina del gall”. A Porreres, curiosament, el carrer de l’Almoina es troba vora el carrer del Call, amb el rerafons de la religió jueva.

Amargura

Relacionat amb l’advocació mariana de l’Amargura, la Soledat o els Dolors de la Mare de Déu patits en el Calvari, promoguda, especialment, a través d’ordes religiosos com les Carmelites Descalces o els Servites. A Reus hi ha el carrer de l’Amargura, on antigament l’orde de les carmelites descalces havien tingut convent i església.

A més de l’esmentat carrer de l’Amargura de Reus, trobem un altre a Algaida i un carrer Verge de l’Amargura, a Binissalem. La primera de les entrades dedicades a carrers dins d’aquest blog (2013) aplegava el call, la pols i carrer de l’Amargura

Àngel

Esser pur, intercessor entre Déu i la persona. Ser sobrenatural que es troba en diverses religions i mitologies. Hom parla de l’àngel de la guarda o protector personal i de l’àngel caigut o dimoni, present en el folklore d’arreu de la mediterrània.

Per al cristianisme, la figura de l’àngel te per missió l’ordre alhora còsmic, social i religiós confiat per la providència divina. L’onomàstica urbana sol recollir el nom de manera genèrica, plaça de l’Àngel, Barcelona, per bé que hi ha categories d’àngels, com ara carrer de l’Àngel de la Guarda, Reus.

Dos del exemples fotografiats els hem recollit a Barcelona. El Nomenclàtor ens n’informa:

avinguda del Portal de l’Àngel “ El portal d’entrada a Barcelona s’obria salvant un pont. Diuen que, quan sant Vicenç Ferrer visità Barcelona l’any 1419, un àngel se li aparegué en aquest lloc i li manifestà que era allí per vetllar per la ciutat. Comprèn l’antic portal de l’Àngel i la plaça de Santa Anna. El nom data del segle XV.” carrer dels Àngels “Pel convent (segle XV) de Nostra Senyora dels Àngels que el 1562 es traslladà a la plaça a la qual desemboca el carrer.”

La tercera mostra és bilingüe i pertany a Perpinyà: carrer de l’Àngel. Curiosament, ben prop, trobem un carrer de l’Infern, antònim en certa mesura.

També a Xàtiva hi ha el carrer de l’Àngel, mentre el dels Clergues ens du a la Col·legiata.

A València són veïns el carrer de l’Àngel Custodi i la plaça de l’Àngel on aboca. Antoni Garcia Osuna ens en fa l’explicació: “la plaça de l’Àngel -des d’on es pot veure un pany de la muralla àrab – i el carrer de l’Àngel Custodi – un àngel més aviat cívic: protector del regne i cap i casal, i patró del Braç reial- que n’és una mena d’apèndix viari de la placeta i, de més a més, dóna nom al pont que uneix la ronda de Trànsits.” Mireu el sentit també a Calles históricas

A Vic, també la plaça de l’Àngel Custodi.

A Reus trobem el carrer de l’Àngel de la Guarda.

a Almassora, amb supressió no sols de la preposició i l’article sinó també del genèric, hi ha un atzucac que ací perifrasegen com a ‘carrer sense eixida’, el carrer o carreró del Àngels. El bilingüisme fereix per ser una retolació ben recent. Per últim, ens han tramès aquest carrer de l’Angelicot, situat a Velluters, a València, perpendicular al carrer del Torn de l’Hospital. El sentit d’aquest “angelicot” troba diverses interpretacions al blog de Salvador Raga.

 

Ànima

Substància, part immaterial o espiritual de l’ésser viu, sovint considerada eterna. D’ençà del concili de Trento (1545-1563), es va promoure la devoció a les ànimes del Purgatori, amb rituals, pràctiques i folklore que assumeix bona part de les creences paganes. El cànon 33 del Catecisme de l’església catòlica diu que l’anima “porta en ella mateixa una llavor d’eternitat irreductible a la sola matèria”, en al·lusió al llibre del Gènesi. A molts indrets dels Països Catalans es troben capelles i capelletes de les Ànimes del Purgatori, on deixar donatius i pregar pels difunts, com a Reus, al Mas de les Ànimes.

A València trobem el carrer de les Ànimes. El carrer encara guarda el rètol antic “calles de las Almas”. A Sitges també hi ha un carrer de les Ànimes. Per últim, Almassora manté el bilingüisme en aquest rètol sense preposició i amb el carrer escurçat: C.les Ànimes. I a Barcelona, al barri de Sants hi ha el carreró de les Ànimes que tenia, segons el Nomenclàtor B, un cert to tètric… “Per un fossar d’animals o canyet que hi havia en aquest indret en temps passat. Les nits d’estiu es produïen focs follets que el poble interpretava com a ànimes que s’apareixien als mortals.”

Apòstols

Cadascuna de les persones triades per Jesús de Natzaret d’entre els seus seguidors, encarregades de donar a conèixer l’evangeli als jueus i, després de la Resurrecció, als gentils arreu del món. Se’n compten dotze i el Nou Testament els vincula a les tribus d’Israel, amb les que Déu hi establí Aliança: Simó, Andreu, Jaume fill de Zebedeu, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume germà de Judes Tadeu, Simó, Judes Iscariot i Judes Tadeu. En la tradició cristiana, apòstol ho és també tot aquell missioner o persona que porta per primera vegada l’evangeli a terres paganes, ofici de l’apostolat. Diversos ordes religiosos tractaren l’apostolat mitjançant publicacions periòdiques (franciscans, claretians o preveres, especialment); a través de l’associacionisme per la propagació de la fe i de la cultura dels bons llibres o en la defensa i protecció dels immigrants, com l’Apostolat del Mar de Barcelona. En sentit popular, es parla “dels cinc apòstols” referint-se a als dits de la mà oberta en disposició de pegar.

El carrer del Forn dels Apòstols és un exemple de València. Pel que fa al primer element (forn) ja va estar tractat a l’entrada De la farina al forn . Per la seua ubicació hem d’entendre que pren el nom de la Porta dels Apòstols de la Seu, on hom celebra cada dijous el famós Tribunal de les Aigües.

Com a específic aïllat, Apòstols no és fàcil de trobar en cap carrer. Dins la toponímia urbana d’Almassora però referida a un edifici trobem el nom popular Els dotze Apòstols, semblant al marítim Els Deu Mandaments. En cada cas referit al nombre de vivendes que s’hi inclouen.

Ardiaca

En origen, cap dels diaques que ajudaven el bisbe en les celebracions litúrgiques i més tard esdevinguda dignitat del capítol catedralici. Tenia una funció de vigilància i control sobre el clergat i d’administració patrimonial de la diòcesis. Segons la diòcesi, hom pot trobar l’ardiaca major o bé lligat a una població, d’Andorra, de Berga, de Solsona, de Vila-seca… Alguns documents esmenten aquest càrrec com  d’arxilevita.

Arquebisbe

Bisbe d’una seu metropolitana o arquebisbat. Membre pertanyent a l’orde episcopal cristiana, que gaudeix d’un estatuts superior, de vegades no gaire més que d’honor i precedència, sobre els altres bisbes, en territoris o diòcesis històricament importants de la província eclesiàstica. L’onomàstica sol fer referència a personatges destacats de la diòcesis o bé del món catòlic per qualque circumstància.

La plaça de l’Arquebisbe (València), veïna del carrer del Palau i de la porta de l’Almoina, es troba davant mateix del palau de l’Arquebisbe de València.

Arxipreste

Prevere que exerceix la direcció organitzativa i funcionarial de rectors i capellans d’un arxiprestat. Acostumen a ser consellers del bisbe de la diòcesi, almenys en aquelles matèries i qüestions de la seva àrea geogràfica administrativa. En el Capítol d’una seu, l’eclesiàstic que va després del degà. A l’època medieval el càrrec podia confondre’s amb el d’ardiaca.

Assumpció

Nom propi, masculí i femení. Fa referència a l’Assumpció de Maria, que originàriament era la festa de la Dormició de la Mare de Déu. El misteri de l’Assumpció de Maria apareix representat en l’art dels Països Catalans (frescos, taules d’altar, bíblies, representacions escultòriques) i a la literatura. En el teatre religiós s’hi destaquen les representacions de caràcter litúrgic (l’Assumpció de Madona de Santa Maria a la Selva del Camp, s. XIV i el Misteri d’Elx, s. xv). L’onomàstica aplega un bon nombre d’al·lusions a l’advocació.

• El carrer l’Assumpció, a Vila-real, substitueix des de 1887 el popular carrer dels “Desvalidos”

 

Ave Maria

Expressió de salutació mariana que es feia en entrar a les cases i, des del portal, s’avisava de l’arribada al crit d’amaria! En alguns llocs del Camp de Tarragona també era el toc de tres campanades en eixir el sol i a l’hora de pondre’s, invitant a pregar.

Als pobles de la Plana de Castelló hem sentit aquesta salutació, o avís d’entrada a casa, amb la contestació castellana “sin pecado!”. També és ben usual, per a l’avís, el crit Amos!

Al carrer Ave Maria, que trobem retolat també en castellà, localitzem l’ajuntament d’Alfara de la Baronia, poble situat entre Alfara d’Algímia i Algímia d’Alfara. El carrer de l’Ave Maria de Barcelona troba l’explicació al NB “Antic pas que travessava el fossar parroquial de l’església del Pi, davant de la porta del costat de l’Evangeli, anomenada porta de l’Ave Maria.”

Beat

Grau canònic de santedat intermedi entre venerable i sant.

Si bé no hem trobat cap carrer del Beat, sí que podem oferir, a més del cas valencià, alguns exemples del títol amb l’antropònim. A Riudoms hi ha el carrer Beato Gran referit al mateix que trobem retolat a Cambrils, carrer Beat Bonaventura Gran.

El carrer del Beat Ramon Llull (Ciutadella) encara conserva l’antiga retolació en espanyol, amb l’abreviatura i Ramón. Dins el projecte “Lingüistes pel carrer”
hem dedicat diverses entrades a Ramon Llull, del qual podeu trobar els carrers a
Mapa dels lingüistes pel carrer i a

Ramon Llull a Lingüistes pel carrer

També en vam parlar a l’entrades

De Llull i l’arxiduc, un savi a miramar i

Joan Carles Simó porta Llull a Almassora

Beata

Tant es pot referir al grau canònic del camí de la santedat, que va de venerable a beata i santa, com a la dona que, sense pertànyer a un orde religiós, hi participa allunyada del món o bé en comunitat. Persona que ha estat beatificada per l’Església en reconeixement a la seva exemplaritat i pot rebre culte públic en determinats actes i llocs.

Del carrer de la Beata (Valldemossa), ens falta el rètol del carrer; vam fotografiar, això sí, aquesta preciosa maniseta dedicada a la Beata, més tard santa Catalina Thomàs, que també hi té una capella. A València, el carrer de la Beata també apareix, amb l’explicació adient dins el blog Calles Històricas de València

Beates

Dones que sense pertànyer a un orde religiós determinat, practiquen alguna regla. En èpoques històriques aquestes seglars han dut hàbits i viscut retirades en comunitat o semi comunitat i d’ací que tinguessin casa o residència que ha deixat rastre en la toponímia urbana.

Hem localitzat dos carrers de les Beates, a Manresa i a Barcelona. D’aquest darrer trobem informació al Nomenclàtor dels carrers de Barcelona: “Condueix a la plaça de les Beates. Pel convent de les beates de Sant Domènec, fundació de sor Joana Morell, creada el 1532 per donar instrucció a noies de famílies pobres.” També la mateixa font ens parla de denominacions anteriors; una de ben curiosa:  “Beatas; Anarquistas; Beatas de Santa Catalina”.

Beneficència

Establiment d’assistència als pobres, desvalguts i passavolants, en alguns llocs casa també coneguda com de la Caritat. Té origen en la preocupació de l’Església pels pobres (de bene facere, fer el bé), d’on arrenquen serveis assistencials, la redempció de captius, l’ensenyament o l’atenció sanitària, des d’època medieval. D’ençà de la formació de l’Estat modern, en el segle XIX, aquest servei passa a ser atès per l’administració pública civil, a través de les diputacions provincials. En la nova etapa, la Beneficència inclou l’acollida d’orfes, el servei hospitalari, l’escolarització i manutenció dels pobres i l’assistència geriàtrica. El nom, en alguns llocs, ha restat com a topònim urbà, bé sigui l’edifici o bé algun dels seus accessos, com a Tarragona, les Escales de la Beneficència (s. XIX) que hi acondueixen des de la Via Augusta.

El carrer de la Beneficència de Gandia té dues retolacions diferents; l’antiga amb un accent tancat. Curiosa és la imatge benèfica del segle XXI d’un carrer cèntric i farcit de comerços.

Bisbat

Territori o diòcesi en què s’organitza l’Església i el bisbe exerceix la seva autoritat espiritual i, temps ha, també la temporal. La jurisdicció te origen en la divisió administrativa romana, la més antiga i que ha
pervingut amb el temps, malgrat les successives reformes fetes per adaptar-la a la divisió provincial espanyola.

La rambla del Bisbat (Vic) voreja el riu Mèder i arriba fins el pont de Queralt, on comença el barri de les Adoberies, al qual ja vam dedicar una entrada en parlar dels carrer d’oficis.

 

Bisbe

Màxima autoritat eclesiàstica d’una diòcesi, del qual depenen els clergues i organitzacions religioses llevat dels ordes regulars, subjectes als seus superiors i jurisdiccions pròpies. El prelat tenia la residència en un palau o casa distingida.

A més del carrer del Bisbe de Lleida, trobem aquest carrer del Bisbe a Palma, ciutat on hi ha vint carrers dedicats a diferents bisbes, com ara carrer del Bisbe Perelló o del Bisbe Miralles. Ja aclaríem, però, que volem destacar el lèxic eclesiàstic sense l’antropònim. En concret, el carrer del Bisbe, tal i com ens informa Gabriel Bibiloni (2012) dins el llibre Els carrers de Palma, podria referir-se a un malnom o, en tot cas, hom desconeix a quin bisbe fa referència.

Hi hem afegit el carrer del Bisbe, localitzat a la ciutat de Barcelona i que trobem descrit al seu Nomenclàtor: “Per trobar-se davant del palau del Bisbe. Els prelats de Barcelona hi han tingut la seva estada des d’abans del segle XIII, amb ampliacions i reformes importants al llarg dels segles. Al segle XVIII el bisbe Josep Climent ordenà la reedificació completa del palau episcopal. El traçat del carrer correspon amb el de la via Decumanus de la ciutat romana de Bàrcino.”

També el carrer del Bisbe (València) ens mostra la curiositat que en la retolació antiga, tot i escriure calle, no tradueixen Bisbe per Obispo. A Xàtiva hi ha el carrer dels Bisbes.

Afegim un curiós carrer de la Bisbessa (València), proper a les Escoles Pies, que Antoni Garcia Osuna creu relacionat amb un malnom. Salvador Raga ens fa saber que el nom popular era “carrer de la Obispa” i el creu relacionat amb la dona que atenia el bisbe, la majordoma.

Cabiscolat

L’ofici o tinença del càrrec de cabiscol, és a dir, la persona que té la funció d’entonar el començament d’una peça musical en la litúrgia dels oficis religiosos. Sovint el trobem citat amb altres noms, com el de primicer, precentor o xantre, equivalent a mestre de capella o encarregat de l’escolania.

El carrer del Capiscolat (Palma) es ben antic i ja es troba documentat al final del segle XIV, com ens fa saber Bibiloni-2012: “Es diu així perquè hi tenia la residència el capiscol (o cabiscol), que era un eclesiàstic que tenia al seu càrrec la direcció del cor de la catedral. Capiscol (o cabiscol) ve del llatí caput scholae, és a dir, ‘cap de l’escola’ (de cantors).”

Call

Barri on hi resideix la població jueva, subjecta a delimitacions i controls per part de l’administració governamental. Conegut també com a jueria. Urbanísticament es defineix per trobar-se ubicats en espais marginals, tancats i amb carrers força estrets, amb horts i obradors. Els calls s’articulaven institucionalment a l’entorn de l’aljama.

Podeu trobar les explicacions sobre aquests carrers de Porreres, Palma, Barcelona i València i d’altres a l’entrada que hi vam dedicar sobre el call

Calvari

Lloc on es produí la crucifixió de Jesús, a Jerusalem. L’onomàstica ens parla d’aquest indret situat en pujols o muntanyes properes a la parròquia, on s’hi va en processó celebrant el viacrucis de la Quaresma. El camí o carrer d’accés sovint apareix jalonat de les estacions religioses.

El carrer del Calvari de les Coves de Vinromà és mitger del mateix calvari i trobem el rètol a la seua porta.

A Juneda, la travessia del Calvari uneix el carrer homònim i el de la Carnisseria. La retolació de sota ens recorda la denominació antiga del mateix carrer; una bona forma de recuperar els antics topònims.

També hem localitzat els carrers de Vilar de Canes i la Sénia, on també trobem un safareig del Calvari, semblant al llavador del Pla del Calvari, a Almassora

En ser un element repetit arreu del domini, podríem trobar centenars de carrers amb la denominació carrer del Calvari.

“Tot aprofitant una fugaç visita a Bétera, et remet les fotos de les dues vies urbanes amb el lema Calvari. La plaça del Calvari que feia de límit del casc urbà i el Calvari començat a construir a finals del segle XVIII per iniciativa i auspicis dels Senyors de la vila, els marquesos de Dos Aguas. I, el carrer del Calvari que feia de nexe entre la vila i el Calvari però, a partir de finals del XIX, amb l’arribada del trenet de via estreta, hagué de créixer tot seguint per la vora del Calvari, fins i tot encara es conserven algunes cases de traces modernistes dels estiuejans del Cap i casal.” Antoni Garcia Osuna

Afegim a Vila-real (12-2020) el carrer (del) Calvari, que recorda el calvari erigit el 1817 i destruït el 1936. No lluny hi ha també el carrer de les Creus Velles.

 

 

Campanar

Torre o extrem superior d’una església, però a vegades en edificació exempta, on es troben col·locades les campanes per a fer-les ventar. L’ús i servei dels seus instruments sonors era regulat per consuetes parroquials i determinacions de la universitat del Comú, atès que les campanes també tenen una funció civil, en cas d’avís d’incendi, sometent, treball o descans, convocatòria de reunions o d’assemblees o de qualsevol altre raó d’avís codificada en el so. L’encarregat de tocar les campanes era el campaner i el seu mal ús podia contemplar sancions que arriben fins la excomunicació.

El cas del carrer del Campanar Vell (Riola) és ben curiós perquè es tracta d’un antic i preciós minaret que avui es troba adherit a l’església catòlica; tot un exemple de bon veïnatge i metàfora de germanor entre cultures.

A Beniopa (Gandia) hi ha aquesta plaça del Campanar.

I a l’Alguer aquest preciosa muntada del Campanil, que ja vam editar als genèrics dels carrers. El DCVB el recull com un arcaisme, provinent de l’italià campanile.

• A Montuïri (Mallorca) hi ha aquest carreró des Campanar que ja vam incloure dins l’entrada sobre els carrers i els seus genèrics.
• També a la mateixa entrada incloíem aquest corredor del Campanar de Montbrió del Camp.

A Palma hi ha el carrer de la Campana (clastra d’una casa) i un carrer de Can Campaner (antropònim); cap dels dos, però, tenen relació amb aquesta entrada, com ja ho vam exposar dins els carrers dedicats als oficis: carrer del Campaner

Canonge

Dignitat del Capítol d’una catedral, pertanyent a una comunitat de clergues, regits per una regla o cànon, d’on prenen el nom. És un contrapoder al prelat. N’hi havia de diverses categories i serveis: prior, degà, ardiaca major, sagristà, obrer, tresorer, xantre, hospitaler, comensal…

A Valldemossa, població de la serra de Tramuntana (Mallorca) amb una famosa cartoixa, trobem aquest carrer des Canonge, que vam fotografiar en un moment festiu. A Esporles hi ha el carrer del Canonge Garau. I de la Seu d’Urgell ens arriba en plural, carrer dels Canonges.

Al mapa dels “Lingüistes pel carrer” podeu trobar com l’únic carrer dedicat al lexicògraf Mossèn Alcover al País Valencià es troba al Saler (València) amb el nom de carrer del Canonge Alcover. “Al bell mig de l’Horta de Benimàmet (València) trobem la plaça del Canonge. Aplega un conjunt de tres molins mogut per l’aigua de la séquia de Montcada, el tal clergue degué de ser l’amo d’un d’ella en època llunyana” A.Garcia Osuna

Capella

Lloc consagrat al culte religiós, posat sota l’empara d’una advocació. Poden trobar-se en els recintes laterals d’una església o claustre, en els espais d’un castell, palau o casa, però l’onomàstica urbana es refereix a edificis exemptes. A l’església les capelles són gestionades per confraries o comunitats de preveres i els oratoris per diaques o preveres amb llicència de la mitra. L’onomàstica recull igualment capelles i capelletes obertes en fornícules o cavitats en els murs d’un carrer amb la imatge exposada d’un determinat patró. També es parla de capelles portàtils, amb una determinada advocació, que circula entre les cases d’un barri, parròquia o membres d’una confraria, en torns i en devoció promocional.

• A Xert trobem aquest doble diminutiu amb la costereta de les Capelletes, segurament lligades al veí calvari.
• El carrer de la Capella (Sant Llorenç de Cerdans)

Capellà

Clergue, encarregat del servei religiós d’una capella. Moltes vegades és sinònim de prevere o sacerdot, amb ordes majors, exercint el ministeri a l’església parroquial per a tota la comunitat. En esglésies importants, poden organitzar-se en Comunitat de preveres.

• Del carrer dels Capellans de Barcelona, el Nomenclàtor ens explica la motivació: “Per la gran afluència de capellans en aquest carrer, a partir de 1666, quan els clergues regulars teatins de sant Gaietà aixecaren el seu convent a l’indret.”
• A Palma, el carrer dels Capellans, situat al barri de la Calatrava, troba la seua motivació en el bastió dels Capellans, pagat pels canonges de la Seu (Bibiloni, 2012).
• A Tortosa localitzem dos indrets amb el mateix especificatiu: un carreró dels Capellans i la costa dels Capellans que apareix retolada com a carrer Costa dels Capellans. Aquesta redundància oficialitzant la trobem en molts altres exemples, com ja véiem a carrers i genèrics 3
• Calaceit, a la franja, ens regala aquest racer dels Capellans que ja vam anotar també a carrers i genèrics 3
• Oliana, carrer dels Capellans

Caputxins

Branca franciscana nascuda a partir de la reforma dels menors franciscans (1528). És un orde mendicant, originàriament contemplatius i eremítics i tenen com a raó fonamental l’evangelització i les missions populars. Són descalços, amb barba i caputxa punxeguda i hàbit color xocolata. Són els principals propagadors de les devocions de les Quaranta Hores i del Viacrucis arreu dels pobles. La tradició els recorda com a protector dels empestats i del subministrament, a la porta dels seus convents, de la sopa als pobres i mendicants.

• A Tremp hi ha el cobert de Caputxí i, per la seua estructura sense l’article, ben bé podem deduir que no es tracta de cap religiós; més prompte cal pensar en un renom de casa. Ben amablement, com sempre, ens en va donar raó el mateix Jordi Mir, veí de Tremp i autor del recent Hagiotopònims tot fent camí.
• El carrer dels Caputxins (Tarragona).
• A Castelló de la Plana, l’avinguda dels Caputxins, amb retolació bilingüe, té el nom popular d’avinguda de les Palmeretes. Volem fer notar que la pèrdua de l’article en la versió espanyola podria fer pensar en un cognom Capuchinos. El convent que hi veiem és dels pares Carmelites Descalços, no dels Caputxins (desconeixem la motivació de l’actual denominació).
• A Barcelona la Rambla està dividida en diferents trams, les Rambles; una d’elles és la rambla dels Caputxins, per on trobem el Liceu. De fet al Nomenclàtor de Barcelona només trobem, com a nom oficial, la Rambla. “Passeig que separa el primer recinte emmurallat de Barcelona del Raval, i va des del Port fins a la plaça de Catalunya. S’inicià la urbanització a mitjan segle XVIII, quan era només un camí i un torrent ocasional amb les muralles del rei Jaume a un costat i convents a l’altre.” En parlar-nos dels noms anteriors, esmenta la dels Caputxins, que també avui apareix retolada: “Ramblas de Barcelona; Rbla. de las Flores; Rbla. de San José, abans de 1865; Rbla. de Santa Mónica, abans de 1865; Rbla. de los Estudios, abans de 1900; Rbla. de los Capuchinos, abans de 1900; Rbla. del Centro; Rbla. de Canaletas, abans de 1900”.

Caputxines

Monja descalça de l’orde femení de Sant Francesc d’Assis que segueix la regla dels caputxins, però també pot referir-se a la congregació de Germanes de la Mare de Deu del Diví Pastor, fundada el 1850 per Josep Tous Soler i es troben, sobretot, a Catalunya i Amèrica.

Gabriel Bibiloni (2012), pel que fa al carrer de les Caputxines (Palma), ens diu que, antigament, eren tres carrers diferents i una placeta: carrer de Can Guerau, costa de les Caputxines, placeta de les Caputxines i carrer de cal Marquès de Vilafranca. Convent de les Caputxines ha estat la denominació popular del monestir de la Puríssima Concepció, fundat el 1668.

Cardenal

Alt dignatari eclesiàstic o prelat pertanyent al Sacre Col·legi Cardenalici que assisteix el papa en els consistoris de govern de l’Església Universal. Antigament el carrer podia ser donat a un bisbe, prevere o diaca adscrit a qualsevol església. D’ençà de 1059 els cardenals elegeixen el papa.

Borriana ha dedicat una important avinguda al seu fill predilecte i actor important de la “transició”. L’avinguda Cardenal Enrique i Tarancon.

Caritat

Ajut en diners que es dona als pobres, vagabunds o passavolants, de manera puntual als qui demanen, sovint a les portes de les esglésies, convents, places o carrers, o bé en una casa o establiment, dit de la Caritat, aleshores amb serveis extensius a l’alimentació, roba, allotjament i assistència sanitària. Les cases de la Caritat o de la Beneficència eren establiments que depenien, sobretot, de l’administració eclesiàstica, però també se’n poden trobar de vinculades a comunitats o institucions civils. Hom també parla del pa de la caritat que es donava en aquests establiments.

Les mostres que oferim corresponen a Palma, carrer de la Caritat,  Almassora, carrer de la Caritat i València. En el cas d’Almassora hem afegit les popularment conegudes com Casetes de Manina, obra de caritat de Josép Ortiz, situada al carrer de la Caritat i carrers veïns.

Carmelita

Membre de l’Orde del Carme, dels mendicants. L’advocació te l’origen en un grup d’eremites (croats i pelegrins) establerts al mont Carmel de Palestina (s. XII). Dins l’orde hi ha diverses famílies, masculines i femenines, calçades i descalces. Celebra la festa mariana el 16 de juliol i en alguns llocs se la coneix com la de l’escapulari, amb un ric i ampli pòsit religiós, cultural i folklòric per la gent de mar, que la tenen com a patrona i per la devoció a les ànimes del Purgatori. Fou Jaume I que facilità l’entrada dels carmelites als Països Catalans.

De vegades, la presència d’un col·legi i convent rep un nom popular en batejar-se el carrer. Així, a Borriana, el carrer del col·legi dels Carmelites té la retolació carrer dels Frares

Carrer dels Carmelites (Son Servera)

Cartoixa

Monestir dels monjos-eremites cartoixans, fundats per Sant Bru al desert de la Chartreuse (diòcesi de Grenoble) en el segle XI. La primera cartoixa en terres hispanes fou la d’Escaladei, al Priorat, de l’arxidiòcesi de Tarragona (s. XII). L’establiment sovint exercí domini senyorial sobre els pobles del seu entorn. Els cartoixans introduïren al país noves tècniques i recursos d’explotació agrària, sobretot en el camp de la viticultura.

A la plaça de (la) Cartoixa, a Valldemossa, trobem la façana neoclàssica d’aquesta famosa cartoixa lligada a Chopin, George Sand i l’Arxiduc Lluís Salvador. Podeu trobar-ne més informació a l’enllaç

En aquesta entrada, a més, d’Eugeni Perea, també han col·laborat: Ventura Castellvell, Antoni Jaquemot, Rafael Delgado, Maria Josep Franco Pedro, Pere Navarro, Djombo Ndong, Elvira Safont, Òscar Bagur, Mariona Ràfols, Daniel Mallol i Antoni Garcia Osuna, que ens ha regalat una selecció de la ciutat de València

Us recordem que, com totes aquelles dedicades a carrers, és una entrada viva i oberta que espera les vostres aportacions i millores. Potser disposeu de les fotografies dels llocs que esmentem sense imatge o coneixeu mots, entre abadessa i cartoixa, que no hi hem incorporat.

 

Envieu-nos-els a jbsensegel@gmail.com i els hi afegirem.