Com que açò del confinament, si som conscients i solidaris, ens portarà molts dies casolans, no estarà de més afegir qualque recepta i algun comentari lèxic que, en aquest cas, ens aboca al ‘confitament’; encara que només siga allò d’omplir de confitets la part de damunt de les mones… I heus ací que a Almassora, aquests dies, a més de mones fem llongos.
El llongo, tal i com el coneixem ací, no apareix a cap diccionari i tampoc és conegut, que nosaltres sapiguem, en d’altres pobles veïns… Potser siga cosa dels janets!
Última hora (14-abril, dia de la República): Ens han fet saber que a Vila-real també en fan. Alguns ens parlaven de rul·lo farcit de confitura com si fora un braç de gitano (no és el cas). D’altres, però, ens assegurat que són llongos coms els de la foto. Almassora i Vila-real, de moment!
Des de Borriana (i gràcies a l’amic Manolo Monsonís) ens han arribat diverses informacions, però creiem referides als llonguets o panets menuts (pitos) que demanaven una barreta de xocolate.
Última hora (14-abril, dia de la República): Ens han fet saber que a Vila-real també en fan. Alguns ens parlaven de rul·lo farcit de confitura com si fora un braç de gitano (no és el cas). D’altres, però, ens assegurat que són llongos coms els de la foto. Almassora i Vila-real, de moment!
Des de Borriana (i gràcies a l’amic Manolo Monsonís) ens han arribat diverses informacions, però creiem referides als llonguets o panets menuts (pitos) que demanaven una barreta de xocolate.
 |
| Mones i llongos, la mateixa pasta amb forma distinta i sense ornaments. Rebosteria de Rosita Guinot Bernat |
Hem buscat també en alguns llibres de cuina dels voltants, com ara Gastronomia de l’Alcalatén (2005), que inclou un ample ventall de dolços tradicionals (una cinquantena), o el voluminós Castelló i la seua cuina (2009), que compta amb un apartat de “Rebosteria, dolços i coques de festa” amb més de seixanta receptes dolces. Evidentment, en ambdós casos hi és la mona, germana del llongo. La mona té, al nostre poble, un preciós estudi de l’associació cultural El Torrelló, que ens recull lèxic, forns, costums, maneres… Però no hi trobem el llongo, que és una mona allargada sense cap més afegit que la mescla: confitura de moniato o, en algunes cases, de cabell d’àngel.
La pasta, per als llongos i les mones, és la mateixa. Mireu aquesta de la mida del perolet que ens explica tan bé la meua padrina, Rosita Guinot Bernat.
Ens interessa, ara, la pasta dels llibres, la dels diccionaris; a veure si ens diuen alguna cosa que s’arrime al nostre llongo.
A l’estimat diccionari de Martí Gadea (1891) trobem diverses entrades relacionades, però no definitives:
Llonga. f. Panecillo de figura plana y oblonga, con azúcar.
Llongo. m. Panecillo de figura plana i oblonga. V. Llonga.|| Epecie de torta de maíz.
Llonguet, ta. m. f. Torta pequeña larga y angosta.
El DCVB (1930) ens aporta el següent: || 2. Llonguet (Olot, Penedès, Val.); cast. panecillo. «En la torre de Paterna | canta i diu un teuladí: | D’ençà que no es pasta llongo, | hi ha molta fam per ací» (cançó pop. Val.).Fon.: ʎóŋgu (or.); ʎóŋgo (val., mall.). Etim.: del llatí lŏngu, ‘llarg’, probablement per conducte de l’italià.
Pel seu compte el DECat (Coromines 1980s, V, 249) ens parla de
Llonguet ‘objecte llarg qualsevol’ (obscè en el Llibre de Tres, del S.XIV); ‘panet oblong’ (…) “los llonguets, o llengüets, com diem natros, són d’origen francès, i quin forn va comensar-los a vendre a Tortosa, l’any 1840, acabada la guerra dels set anys fou…”, Vergés Paulí (Espurnes v, 63), fenomen fonètic que es repeteix allí mateix en llenguanissa (V. LLONGANISSA). De llonguet deu ser derivat regressiu llongo: a)’espècie de llonguet’ (…) En canvi a Mall. significa b) ‘camallada, passa molt llarga’. L’ús mall-val em temptaria a veure-hi un mossarabisme, però sembla que hem de rebutjar la idea tenint en compte que en l’acc. a s’usa almenys en el Penedès.
Conste que som els primers en estranyar-nos que l’insigne filòleg no hi veja la petja del mossàrab (allò del romànic pre-català) i ens agrada això de ‘derivat regressiu’ de llonguet i el fet que a Tortosa (pàtria de l’altre Vergés, el gran poeta) vengueren llonguets en un forn que no hem trobat. Ara, el fet que el ‘derivat regressiu’ fora llongo i no llong és, crec, ben nostre; eixa –o tan emprada per als malnoms (el Fustero, el Menescalo o el mateix Maso, tots derivats amb l’afegit -o) també apareix en aquesta rua de confitura.
Per últim, vegem que diu el Diccionari Normatiu Valencià
llongo [ʎóŋgo]
1. m. ALIM. Panet pla i llarguerut.
2. m. ALIM. Coca de dacsa.
1. m. ALIM. Panet pla i llarguerut.
2. m. ALIM. Coca de dacsa.
3. m. ALIM. Mona de confitura, allargada com un panet o llonguet (Almassora i Vila-real).
4. m. PEIX Espardenya, cogombre de mar (Stichopus regalis) (Borriana)
4. m. PEIX Espardenya, cogombre de mar (Stichopus regalis) (Borriana)
Doncs no, estimat lector, l’accepció 3 no hi és; es tracta d’una reivindicació nostra perquè creiem que hi falta. Possiblement, amb una definició més acurada, però el nostre llongo, que si fora producte italià ja comptaria amb una cadena de llongateries, mereix una entradeta també al diccionari. Tampoc hi és la 4, informació que ens ha servit Manolo Monsonís.
Us deixe, finalment, una reproducció de l’article que el butlletí del mes de març de 1980 (fa quaranta anys) va dedicar-li La Vila-roja.
Ah! I manteniu-vos confinats, encara que siga amb confitura.
Jesús, tota una temptació eixes receptes si no fora perquè,ara, als meus anys, m'han detectat al·lèrgia al gluten. Sempre és ungoig llegir les teues entrades. Una abraçada.
Gràcies, Francesc. Proposarem a la padrina de fer-ne sense gluten; a veure si se'n surt. Una abraçada
Tot i restar-hi "confitats"-mai més addient-em permet de fer una aportació des del finestral de l'Horta.A l'Empordà, almenys, un "llonguet" no és més que la coneguda barra de pa d'un quart de quilo; el que a l'Horta anomenem "vieneta de quart" -sens dubte l'origen està en una de les dues ciutats franceses del migdia, Vienne, per allò del que suposava una manera nova d'elaborar pa, l'anomenat "pa francès" que s'anunciava a molts forns del Cap i Casal allà pels anys seixanta.
Per altra part, també al Diccionari, caldria afegir una quarta accepció, "llongo":"cua de cabells nugats que penjava per la part posterior del cap fins als muscles per davall del mocador al cap que solien dur els llauradors de l'Horta".Aquesta és l'explicació que done als diversos malnoms,"el Llongo" atrobats a Tavernes Blanques i altres pobles com Alboraia, per assenyalar aquells darrers llauradors que a principi del segle XX encara conservaven el costum de portar un llongo. Un cas semblant amb els malnoms Armilla, El Saio o els Mitros, aquest darrer nomarrot dels habitants de Matet(l'Alt Palància), que, ben possiblement, varen ser els darrers en portar el mocador al cap, a la manera de les mitres dels bisbes.
Moltíssimes gràcies per les teues valuoses aportacions… i feliç per rertrobar-te!
Llonguet apareix com a panet, pataqueta, a molts pobles, també a Mallorca on, a més, és el malnom dels de Palma, el seu gentilici popular.
El cas nostre, però, és ben local i respon només a eixa mena de mona allargada (llonga)
M'ha encantat. Rosita també està sent la meua 'mestra cuinera' i demà em pose a fer mones de nou (llongos no puc, doncs no tinc confitura).
Gràcies
Maria Jesús Castell Campesino (des de Benimaclet-València)
I jo, de saber de tu. Una abraçada, Maria Jesús.