 |
| Imatge de la Wikipèdia |
I ara, casolans per força d’aquest CV (bon moment per reivindicar País Valencià i abandonar comunitats), reivindiquem el carrer, els carrers i les seues retolacions. I és que el nucli antic de Vinçà té topònims que podríem incloure, com veureu, a moltes de les entrades que hem dedicat a la retolació de les vies urbanes.
Pel que fa a la llengua, ja sabem que França, mestra del centralisme, presumeix d’un eslògan universal que no sol respectar en allò de l’egalité. Per això, volem destacar aquest poble que junt a la Mairie reivindica una Casa de Vila i, gràcies a la liberté, pot penjar una llacet groc al balcó.
Abans d’entrar a la part medieval, on havíem de trobar el nostre lingüista, vam comprovar la presència de les retolacions repetides en molts del pobles francesos: una avinguda per a Charles de Gaulle i una plaça de la República. Ens va alegrar d’allò més, això sí, la llengua i el disseny acurat del taulellet.
Així: carrer de la Vila Nova, carrer Nou i carrer Vell; els dos darrers ens recorden l’entrada sobre “la qualitat“, retolacions que no admeten la preposició ‘de’.
Ben prop hi havia un carrer de la Baralla que, a primer cop d’ull, volíem relacionar amb els jocs, als quals també havíem dedicat una entrada, tot i que no créiem fora adient al carrer (potser més al sud, on hi havia el costum de traure la taula fora i jugar a cartes). Tal vegada aquesta baralla fos lluita o discussió. Després vam trobar el rètol en francès Rue du Brail, però ni el nostre francès ni el Petit Larousse de casa ens resolen la qüestió, oh lector d’Imatgies que ens saps més! Tampoc vam trobar cap vilatà que ens donara clarícia.
Vam fer uns passos enrere per fotografiar una altra placa ben interessant: carrer de les Comes que, lluny dels elements de puntuació, ben rebé ens haguera eixamplat els genèrics d’una entrada dedicada als orònims 
Aquest carrer arriba a la plaça de Bernard Alart, lingüista que ens havia cridat fins ací. Julià Bernat Alart (Vinçà 1824-1880) és un dels pocs que mereix un lloc cèntric i important (una plaça), quan la majoria dels lingüistes que hem localitzat a la Catalunya Nord solen estar ubicats en urbanitzacions perifèriques.
Més que l’església, on ens portava el carrer en passar la plaça de Bernard Alart, volem destacar-ne un detall de la façana, just damunt la porta. El mateix reclam de l’ajuntament (poder civil) descansava a l’església, damunt dues imatges, feta ja la revolució; tot un símbol impensable a casa nostra.
Un estret carrer de la Placeta, ben clar en el seu propòsit, ens du cap al sol del rellotge. I al cor del clos, vora el campanar de l’església, hi ha una placeta, la Placeta, sense especificatiu, que no li cal. Un espai quiet i silenciós, ornat amb un ametler que prova de florir i un gat que fa migdia damunt l’àmpit d’una finestra. I sí, també aquests dos espais tenien cabuda en dues entrades d’Imatgies dedicades als carrers. El carrer de la Placeta no és cap redundància, com aquelles del carrer Carreró o carrer Carretera que mostràvem a Carrers 10 els genèrics 3 i tautologies.
Hi ha, això sí, dos genèrics junts, perquè l’un ens porta a l’altre, a una placeta, un amorós diminutiu que sí que el trobàvem a Carrers 28 sufixos 2 els diminutius.
De ben segur, a casa nostra aquesta seria la placeta de l’Església i ja hauríem trobat un carrer de Sant Antoni i un altre de Sant Josep i potser alguna Mare de Deu, fruit d’aquella època, com diu el professor Vicenç Rosselló, “de quan els clergues tenien carta blanca a l’urbanisme”.
El carrer de la Sal manifesta la importància d’un element tan bàsic. Sí que vam dedicar una entrada a la farina. Per cert, pel nucli antic de Vinçà no vam trobar cap carrer del Forn, sempre present als nostres pobles.
I va ser el carrer de la Sal qui ens va dur al portal de la Sal i, en travessar-lo, al carrer de la Muralla, element amb tantes variants que vam recollir a carrers 2 de murs i valls.
Ja fora murs, al Darremur, que diríem a Almassora, hi havia també un altre carrer defensiu, que també afegirem a l’entrada esmentada: carrer dels Baluards, prop d’un altre cartell que proclamava la rue des Rempards.
Poc després vam trobar un altre oronímic carrer del Puig i una perla fitonímica (així ho creiem) en aquest carrer de la Baldosa, que només té la maniseta com a suport.
Diem fitonímic, nom de planta, perquè aquest sufix -osa ens recordava la Rebollosa, la Coscollosa i la Carrascosa, masos del Maestrat que ens parlen de roures, garric i carrasques. Ens calia, això sí, trobar la planta que justificara aquesta baldosa. I heus ací que Maria-Reina Bastardas i Rufat va centrar la seua tesi doctoral sobre “La formació dels col·lectius botànics en la toponímia catalana” (Barcelona, 1994). En parlar-nos del bàlec, ‘ginesta nana’, anota Baladar, Baladós, Baladosa, Balatosa, Balaguer, aquest darrer tan oït en cognoms ben nostrats. Veritat és que no apareix la ‘baldosa’, però res no impedeix la caiguda vocàlica. Amb tot, potser algun lector o lectora puga afegir més llum sobre aquest carrer que ens parla d’una de les partides del terme. Mentrestant, adjuntem també les dues entrades que vam dedicar als carrers i les plantes, Carrers 12 fitonims 1 i Carrers 12 fitonims 2.
La darrera perla dels afores ens la va donar aquest corredor dels Barris. Creiem que ‘barris’ puga equivaldre al nostre ‘raval‘. i les seues variants.
Corredor, com a genèric, l’havíem trobat a Montbrió del Camp i a Caldes de Montbui, amb un plural analògic ‘corredossos’.
Una maniseta, veïna d’una porta, ens va recordar el rètol del carrer de Pompeu Fabra a Prada de Conflent. La Fusteria Fa Temps, potser entesa com a l’antiga fusteria, tenia el mateix disseny d’aquelles de Prada i ens vam adonar que l’Eric Freixinos és l’autor, com a poc, de les noves retolacions d’ací, de Prada i d’Eus (carreró del Sol Naixent), tal i com hem pogut comprovar en fotos realitzades en aquells pobles fa uns anys.
I rematem. No em direu que aquest poble no és una bona mostra per parlar de genèrics, fitònims, orònims, hidrònims, sufixos, jocs, qualitat, murs… i tantes entrades (36 fins ara) que hem dedicat als noms dels nostres carrers.
I la joia de saber que els d’allà dalt, ben amunt, també són nostres.
A Vinçà haurem d'anar! Quan superem l'alerta sanitària eixirem escopetejats i crec que arribarem caminant.
A la Seu bisbal d'ELNA damunt l'església també n'hi ha el record de la Revolució francesa. Unes dones dins cantaven uns goigs en català en 2006. Cap carrer al mariscal Jofré, que parlava català, i que segons el pare Batllori en Barcelona no el van deixar parlar en català davant del rei Alfons XIII, no fos cas, que parlaren la mateixa llengua.
Gràcies, Agustí, per la teua informació, que sempre enriqueix aquestes entradetes