COVA DELS ARAGONESOS (ATZENETA)

En veure la foto de la roca de la Cova podem pensar que també el Maestrat té un Mont Rushmore amb la cara d’algun president exiliat o personatge del nostre passat. 
Aquests darrers anys l’ajuntament d’Atzeneta ha tingut a bé obrir un seguit de camins, ans trafegats per tants masovers i avui coberts pel coscoll, els romers i alguna malla de carrasquissos.





El camí de la cova dels Aragonesos, part més avallera d’aquesta roca, mou del bassot del Carreró, avui gairebé aboït per la boga. 
Fa uns anys estava ple d’aigua, com veiem a la imatge, i encara guardava algun ofegabous, Pleurodeles waltl, amfibi ben escàs i en perill d’extinció.


El camí està ben indicat i, després de deixar la Tenyadeta a mà esquerra (mas que conté una cisterna picada en la roca), voltem per vorejar el maset de la Crebada, baix del paratge conegut com els Clapissals. Un centenar de passes més avant descobrim un mirador  damunt el Crebadal. Una aparonet merescut per vore la diferència entre ‘clapissa’, roca erosionada fixada al sòl, i el ‘crebadal’, roques ja partides i a punt per esdevindre ‘cantalars’ o ‘xargallars’. Un terreny càrstic on no és difícil trobar d’altres coves i forats, com ara l’alvenc del Moro. 

Un centenar de passes més avant, en tombar cap a mestral, trobem la roca de la Cova que, amb eixa part més avallera una mica esfondrada, ha fet d’abric de pastors i raberes durant segles. Ja ho deiem a Toponímia rural d’Atzeneta del Maestrat (Benat-2000): “La visura de 1658 en parla com a mallada de la Setena: “E de alli anaren a regoneixer la mallada de la cova dels Aragonesos la qual es de herbatge y trobaren aquella ben tractada“(.) L’informador en digué que s’hi guardaven els ramats que baixaven de l’Aragó i “Temps enrere es va assolar, matant pastor i ovelles”. En realitat aquesta darrera informació l’hem sentida també al terme de Xodos -cova d’en Poma- i al de Benafigos davant qualsevol cova assolada. Són contalles que es repeteixen”.

El primer que trobem és un safareig on rentava la roba gent vinguda de masos veïns i alguns més allunyats. 

Recordem Maria de l’Hortàs que ens contava quan baixava carregada amb la tina de roba bruta una hora a peu i que, una vegada rentada, estenia damunt mateix dels grans cantals que vorejaven el paratge, capdamunt del barranc del Regall, tot esperant pujar-la  un poc més eixuta. L’aigua provenia del pou de la Cova (refet al 1869, com ens ho diu una pedra), que aquesta vegada vam trobar amb aigua i degoteig de les darreres pluges. I ben present un cocó, avui només agraït pels pardalets, el corso i alguna rabosa.

                                                                                                                                                                                                                                                                Podem tornar pel Bancalàs i davallar pel pinar que voreja el marge esquerre del barranc fins el mateix mas del Regall. Aquesta vegada, però, triem refer el camí per on hem vingut. Paga la pena, després d’haver arribat al Badall de la Roca, habillat per l’hedrera,  girar el sentit i repassar la cara presidencial que vigila el barranc… i admirar novament aquella savineta que mou valenta d’un trauet de roca.