La primera seqüència del film d’Oliver Laxe és tan suggerent i poètica, tan ben construïda i plena de referents fílmics, que ja ens sabem davant una gran pel·lícula. Sens dubte, la fotografia de Mauro Erce n’és, en part, culpable. En eixa primera seqüència de què parlem veiem uns arbres tombant, com aquells bambús de Zang Yimou o el pas zelós de King-Kong, sense saber ben bé quin monstre els xafa. Poquet a poquet, amb la lentitud que demana el silenci d’un bosc a la nit, veiem un tractor que, amb nocturnitat i potser traïdoria, tala els arbres, una productiva i invasora plantació d’eucaliptus, fins que l’atura un roure imponent. Pel que fa al gènere, l’afegit ‘rural’ és nostre, perquè ens recorda aquelles narracions de l’autora de Solitud, aquells Drames rurals de Caterina Albert i Paradís que contraposaven la bellesa de la natura amb el seupotencial destructiu.
De l’argument podem dir, sense voler fer cap spoiler, que només és oralment explícita la segona seqüència, quan ens assabentem pels funcionaris del jutjat que alliberen Amador, tancat a la presó per piròman. La resta de la història és narrada de manera ben poètica per les imatges, per una fotografia excel·lent. Una fotografia que estableix paral·lelismes plàstics entre la boira matinera i el fum dels incendis, entre la lluna amagada per les flames i una Luna, gossa perduda… I sí, hi ha mots; pocs, això sí. Alguna conversa entre mare i fill (excel·lent interpretació, sense ser actors) amb un rerefons ecològic que ens explica les raons d’aquelles branques seques per l’entramat de raïls dels eucaliptus, que tot ho xuclen. I d’altres paraules de Benedicta amb les vaques, amb Luna, potser amb el roure que l’arrecera de la pluja… I les mirades, l’esguard que sempre parla.
Hi ha un detall final que tanca el cercle formal de la narració. Si a l’inici trobem aquells bulldozers mecànics trepitjant el bosc, a la darrera seqüència hi ha un helicòpter (un altre element mecànic, Apocalipse now) aturat al cel, sense abocar l’esperada bossa d’aigua sobre l’incendi. En eixir del cine ens ve al cap si hi ha cap intenció de denúncia al film, que també deixa seqüències per opinar sobre la gestió dels incendis (per exemple, l’home vell amb una mànega d’aigua allunyat del seu quefer per uns forestals que lluiten contra el foc amb mànegues en mal estat) o sobre l’estigma de la gent que surt d’una presó. I heus ací que en una entrevista a Oliver Laxe, gallec nascut a París i alumne de la Pompeu Fabra, ja l’havien interrogat sobre el primer aspecte; potser ell ens respon a les dues qüestions.
Busca concienciar sobre los incendios en Galicia?
Sirve para abrir conciencias, claro. E abrir corazóns. É unha película moi poética, pero moi política tamén. Se consigues que a película conecte coa raíz da xente, é algo saísimo. Valorando o noso, tamén o patrimonio material.
Ve al cas l’opció lingüística del film, el gallec, com no podia haver estat d’una altra manera; un altre factor enriquidor de la pel·lícula que, dissortadament, no va tindre en compte El olivo.
O que arde cura, hem pogut llegir a la xarxa, és un altre film portugués sobre incendis que amb el títol més concret potser expresse un altre aspecte sobre aquest tema. Oliver Laxe hauria de tindre el pèl una mica blanc, ni que només fora pel seu festeig amb Cannes; ara premi del jurat dins l’apartat Un certain regard, però abans amb Todos vos sodes capitáns va guanyar el FIPRESCI de Cannes (2010) i amb Mimosas el gran premi de la Semana de la Crítica de Cannes (2016).
La projecten en el cine Verdi de Barcelona i la propera setmana, després d'aquesta magnífica i saludable incitació de Bernat, l'anirem a veure.