Potser en vore’ls així, de lluny, ens semblen uns arbres amb flors blanques.
En arrimar-nos ja veiem que es tracta d’un ametler… i que no és flor, que ja és fruit, ametla que blanqueja damunt uns arbres antics.
I no hi hauria res a comentar, res d’estrany, si no fora perquè fa més de tres mesos que no plou, si no fos perquè la terra està més seca que eixuta; només alguna mata de margall que prova de tragar-se el grapat d’adob que els tire.
I el miracle hi és. Els marcons estan plens, més que mai. En part perquè l’any passat estaven pelats, poca ametla, i també per la saó que, mig metre colgada, encara aguanta una mica de frescor per aliviar les raïls dels arbres. Això sí, si no plou… ai mare!
Carròs és el mot que s’adiu a la manera com s’amuntonen en cada rameta; un carròs d’ametles (més s’acarrossen a la varietat cristo muerto però també val la imatge de la branqueta marcona).
També a Vistabella, en anar a alguns masos que comptaven amb més d’una dotzena de veïns, com ara el mas de Toni, em parlaven d’un carròs de cases.
