Darrerament, reivindiquem i valorem la pedra seca de les terres de Penyagolosa… Mira per on, però, aquesta frase tan curta la trobem sovint amb expressions que no són nostres, però que s’han colat en portades de llibres, en articles periodístics, en cursets universitaris i per l’ample camp de les xarxes socials. “Posar en valor”, “pedra en sec” i “el Penyagolosa” apareixen massa sovint i correm el perill de perdre les formes pròpies. A molta gent ja no els haguera estranyat llegir “Posem en valor la pedra en sec dels camins del Penyagolosa”.
Sobre l’article del topònim més emblemàtic de la nostra muntanya en va fer un llibret l’amic Vicent Pitarch, Penyagolosa fascinant, de nom venerable (Onada Ed., 2017), i n’hem parlat en diverses ocasions. Ens interessa, ara, el sintagma ‘pedra en sec‘.
En més de trenta anys d’enquestes orals als termes d’Atzeneta del Maestrat, Xodos, Benafigos i Vistabella, mai li he sentit dir a cap masovera ni pastor ‘pedra en sec’; amb ‘pedra‘ hi havia prou i, alguna vegada, ‘pedra seca‘. Hom distingia ‘casetes de teula’ i ‘casetes de pedra’, parets de pedra i, després d’una solsida o d’un portell, calia ‘tornar la paret’.
Sí, ja ho sé, tot mirant la foto de la portada podríem parlar de ‘pedra humida’ (he,he). I és que les ombries i els anys de pluja ens regalen natura i obres d’art.
