Ja fa dies, ho sabem, que la lluna és vella i mou esquifida ben tardet. Hi ha dies, però, que ben plena es reflecteix al fons d’un antic Aljub, fet de gent que s’estima els mots d’aquell poeta i dramaturg, andalús universal del color de l’olivera.
Susana Claramonte, Evélia Ramos, Joan Carles Simó i Lucía Martínez, amb l’acompanyament musical de la gran guitarrista Ana Archilés, després de la il·lusionant experiència d’Almassora, ens han regalat un altre recital poètic a Sot de Ferrer.
No cal que us parle de les taules d’actor i de la maragalliana ‘veu atronadora’ del poeta i folklorista Joan Carles Simó, que també s’estima Llull.
Tampoc de les ganes que posen Susana i Evelia en allò que diuen. Deixeu-me, això sí, proclamar l’amor que Lucía ha sentit, des de sempre, per Federico García Lorca. I com ens ho transmet i ens fa sentir, per una estona, alumnes seus bocabadats amb les ensenyances que ens fa del poeta. Es mou a l’escenari, com fàcilment ho fa per l’aula, moguda per l’estima de la poesia, pel convenciment que els versos ens acomboien i ens guareixen de qualsevol mal.
Lucía veu la lluna allà dalt, al sostre de qualsevol saló de plens, i ens fa sentir l’olor de la sang, filla de navalles lorquianes o de bous dramatitzats.
I tot amb la fressa de l’aigua que corre pels dits d’Ana Archilés, amb el rerafons sonor d’una guitarra que s’avança en l’escenari, poquet a poquet, per esdevindre concert vora el Millars o al marge esquerre d’aquest riu de Sogorb.
I el públic, actors d’emoció continguda, esclaten amb els merescuts i ‘reprimits’ aplaudiments.
