El Pla ben bé és una joia de la nostra geografia. Enlairat, extens, acollidor i abraçat per un seguit de tossals a ambdues bandes. I ben avall, el collet de Padilla li diu a l’aigua de la rambla del Pla que no passe, que regolfe al Quinyó i s’entolle i, manegueta, que s’escole per l’Engolidor per moure, dos dies després, els ullals de la Caseta de Làssaro. Ho podeu veure a De la penilla a la mar. Aigües del riu de Montlleó.
I diumenge vam ser al Quinyó des d’on vam endevinar alguns tossals i vam apamar la llargària d’aquest bell pla. Fa uns anys vam pujar al capdamunt del tossal d’Esclaramunda (de nom reial) que tots coneixen com l’Escala Munda. I, amigats amb les savines, vam escolumbrar un ampli i fresc territori que compreneu en la primera imatge. El Quinyó, des d’on aquesta vegada vam descobrir el territori, s’amaga a la dreta de la foto. Encara vam guaitar al collado del Boi, porta del que fóra terme veí i, més tard, partida de Vistabella. També vam parlar del Rotxero i del creuament que s’havia produït entre ‘rotxa’ (terreny rònec i costerut) i un antic mas d’en Roger. Al fons vam reconèixer el tossal de l’Alforí, ben boscós i proper al dinaret del dia abans.
En la imatge de baix (fotografia d’Òscar Bagur) descobriu novament Penyagolosa i el traç recte de la carretera del Pla, que alguna vegada havia somiat un pont sobre el riu de Montlleó per guaitar a Vilafranca.
Magnífics textos, magnífiques fotografies, magnífic blog… Magnífica la tasca que portes endavant, Jesús, des de fa tants anys. L'enhorabona i gràcies pel teu treball abnegat i rigorós.
Un plaer, que t'agrade Imatgies, amb les imatges i els mots imaginats…