Dissabte, en acabar les comunicacions del matí, vam fer un tomb pel mirador del Pinet, la cara de migdia de Vistabella. Veritat és que haguérem volgut anar a peu a l’Alforí, tot creuant el tossal entre carrasques, grévols, teixos i aquella varietat botànica de què ens parlava Cavanilles; i també, contemplar el Pla des de l’era del mas. Haver de tornar després de dinar, però, ens aconsellava escurçar l’eixida. Això sí, vam estirar les cames un poc abans de seure a dinar.
I, amb el tossal de les Forques a les espatles i la serra de la Nevera al fons, vam repassar una mica els noms dels voltants. (imatge d’Òscar Bagur)
La fotografia del poble té uns quants anys però no difereix massa del que veiem avui. Potser encara no hi foren el seguit d’edificis que avui tapen la visió de les Columbretes des de les eres de Troia. El nucli antic de Vistabella, que havíem recorregut unes hores abans, ocuparia només el carròs de cases que trobem a l’esquerra de l’església. A més de les explicacions que ens va oferir Elvira Safont en voltar per la murada, podem consultar el darrer llibre del professor Vicenç Rosselló, Viles planificades valencianes medievals i modernes (València, 2017) on, al capítol dedicat a Vistabella del Maestrat, es mostra un interessant plànol del recinte medieval.
A migdia destaca el tossal de l’Albagés, que parteix els termes de Xodos i Vistabella, i també les aigües. El vessant nord i els barranquets que en davallen, com el barranc de les Espatles o aquest barranc dels Pots, acudiran al riu del Molinet (més tard riu dels Molins) que amb la Vall d’Ussera s’engrava al riu de Montlleó al punt conegut com el Forcall del Riu; el vessant sud aboca al barranc Fondo que, més endavant, esdevindrà riu de Llucena. Ja al terme de l’Alcora es barrejaran les aigües d’ambdues vessants.
Pel que fa al nom de l’Albagés ens recorda un cognom i també allò de la ‘toponímia transportada’; A les Garrigues trobem el poble de l’Albagés. Hi ha un mas conegut com l’Albagés de Dalt que va ser taverna entre 1956 i 1962, segons que ens contava Ramon. “Es feien bureos i hi anaven xics i xiques de tots els masos”. Ramon recordava una xica del mas de Collet i Benjamín de Morratges com a bons balladors. A l’Albagés de Baix, encara avui habitat, hi havia sis veïns, sis cases: “casa Eusebio, casa Joan, Casa Florència, casa Manuel, casa Damian i casa Arsènio”. Per allò del plural analògic, en haver dos masos, sovint hem sentit “els Albagesos”.
 |
| Ramon de l’Albagés al capdamunt del tossal (1997) |
Si la penya Aguda és transparent en la forma que ens mostra, Pinarejos, situat al terme de Xodos, és un topònim que, amb semblant sufix, ens parla d’aquestes terres de frontissa. Sobre Penyagolosa i el Pinet, ja en parlàvem en la darrera entrada. De la cova Tena, ben bé hauríem de dir ‘cova de Tena’. La caiguda de la preposició és massa habitual a la toponímia, però tant al mas de Marimon com al conegut com el Barranc Pardo trobem el cognom al 1817 i, des de 1597, en altres indrets del terme. De Marimon en trobem a les visures, ja al 1555, Esteve Marimon, notari. També a Caldes de Montbui vam visitar una torre de Marimon, actualment centre d’investigacions agràries. Per últim, el barranc dels Pots ens porta a un altre del terme, el barranc de les Olles. En aquest cas, però, no li coneixem clotxes ni tolls.
