Poder combinar les comunicacions i ponències, més o menys teòriques, amb les eixides al camp i les observacions des de diferents miradors ha estat un encert d’aquesta Jornada d’onomàstica de les terres de Penyagolosa. Poder estirar les cames després de cada bloc de comunicacions i que el núvols tingueren a bé retindre la pluja, una benedicció del cel.
Dediquem aquesta segona entrada al mirador del Castell, la part més alta del poble de Vistabella. Millor visió trobaríem ben prop, al Calvari, però els quaranta minuts de descans no donaven per a tant; més quan una entusiasmada i entregada Elvira Safont ens acompanyava amb les claus de l’església per oferir-nos els seus coneixements del poble que tant estima.
Una vegada més, amb les fotografies que ens ha tramés l’amic Òscar Bagur i el bateig imprés, podem fer memòria dels noms de lloc.
A ponent, entre els tossals del Fontanal i de l’Alforí, descobrim la part central del Pla, aquella on es divideix aquest en dues grans partides: el Pla Amunt i el Pla Avall, tot indicant-nos la direccionalitat presa des del pas Real de Mosquerola, també camí, que aplega al pont medieval de les Calçades, conegut, per la seua solidesa, com a pont Romà. Al fons l’Aragó, terme de Mosquerola, i la partida dels Bustals, amb una lloma farcida de passos, carrerons, parets serrades i precioses savines. Entre els masos que hi veiem destaquen, d’esquerra a dreta: la Ribagrossa, el Cap del Pla, la Torre Garcia, l’Hostalàs (avui conegut com ‘la Venta’), el mas de la Lloma i fragments del mas de Celades. La caseta d’Eduardo, tot i la grandària de la construcció, rep aquest nom perquè no mereix el de mas en no tractar-se de cap unitat agrària; tampoc les casetes de l’Alforí, tot i ser una gran urbanització.
Podeu prémer damunt cada imatge per veure-hi millor els noms.
Al nord topem amb el tossal del Fontanal, també conegut com a tossal del Mas de l’Hostal, i a migdia teníem el poble. Si guaitem cap a llevant, però, se’ns obri, com veiem en la imatge, una panoràmica on les diverses serres s’allarguen paral·leles a la mar. El tossal d’Orenga voreja la vall dels Cirers, ja a Catí.“Allò que no es veu”, entre Sant Cristòfol de Benassal i Culla, és Montsià, la serra de què ens parlava l’Àngela Buj Alfara a la seua comunicació sobre la novel·la Jardins ignorats. Les Talaies d’Alcalà i la serra d’Irta es confonen en un sol perfil, tot i la separació d’ambdues serres. Més nítides es veuen les serres d’en Galceran i Espaneguera, separades per la rambla Carbonera. De Benafigos només copsàvem un capell blanquinós que guaitava per damunt la lloma homònima. Ben prop trobem el mas de les Roques, amb la transparència del topònim que explica el mateix paisatge. La lloma de Benafigos, ben llarga i de suau perfil ens ofereix, al seu vessant ombrívol, la Pena-roja, penya rogenca de grans dimensions que baixa fins el mateix barranc de la Vall d’Ussera.
En aquesta imatge de detall comprovem aquell principi toponímic de Salvador del Tossalet, “tot està batejat”. A més de la microtoponímia que, amb l’inestimable ajut de Manolo Capoll, vam poder recuperar, la Pena-roja ens serveix per mostrar una sèrie de topònims d’aquests indrets que ens ensenyen variants diverses sobre ‘pinna’: la Penilla, ja en el Puerto; Pinyalossa, ben prop d’aquesta Pena-roja, Penyagolosa, Benafigos i, potser, el Pinet. El poble de Pina, que completaria aquesta sèrie, es troba més allunyat. (continuarà)
Al nord topem amb el tossal del Fontanal, també conegut com a tossal del Mas de l’Hostal, i a migdia teníem el poble. Si guaitem cap a llevant, però, se’ns obri, com veiem en la imatge, una panoràmica on les diverses serres s’allarguen paral·leles a la mar. El tossal d’Orenga voreja la vall dels Cirers, ja a Catí.“Allò que no es veu”, entre Sant Cristòfol de Benassal i Culla, és Montsià, la serra de què ens parlava l’Àngela Buj Alfara a la seua comunicació sobre la novel·la Jardins ignorats. Les Talaies d’Alcalà i la serra d’Irta es confonen en un sol perfil, tot i la separació d’ambdues serres. Més nítides es veuen les serres d’en Galceran i Espaneguera, separades per la rambla Carbonera. De Benafigos només copsàvem un capell blanquinós que guaitava per damunt la lloma homònima. Ben prop trobem el mas de les Roques, amb la transparència del topònim que explica el mateix paisatge. La lloma de Benafigos, ben llarga i de suau perfil ens ofereix, al seu vessant ombrívol, la Pena-roja, penya rogenca de grans dimensions que baixa fins el mateix barranc de la Vall d’Ussera.
En aquesta imatge de detall comprovem aquell principi toponímic de Salvador del Tossalet, “tot està batejat”. A més de la microtoponímia que, amb l’inestimable ajut de Manolo Capoll, vam poder recuperar, la Pena-roja ens serveix per mostrar una sèrie de topònims d’aquests indrets que ens ensenyen variants diverses sobre ‘pinna’: la Penilla, ja en el Puerto; Pinyalossa, ben prop d’aquesta Pena-roja, Penyagolosa, Benafigos i, potser, el Pinet. El poble de Pina, que completaria aquesta sèrie, es troba més allunyat. (continuarà)
Com sempre, una precisió informativa i unes imatges plenes de força.
Jesús Bernat… la meua dona diu que et va tenir de profe molt poc temps, però que li vas marcar molt.
Jo, que et conec d'altres qüestions, també puc dir el mateix.
I, ara, amb aquestes entrades del blog, crec que entenc on està el secret: saviesa barrejada amb gran capacitat comunicativa, proximitat barrejada amb un gran coneixement. Treball en definitiva, treball ben fet.
GRÀCIES INFINITES
Moltes gràcies. No sé qui sou, però emociona saber que encara hem servit per a alguna cosa. Una abraçada a tots dos.