MARTÍ DOMÍNGUEZ. MOURE CONS-CIÈNCIES. Crònica d'una presentació

Com molts, vaig fer el batxiller de ciències i després vaig cursar una carrera de lletres. M’alegre d’haver pogut estudiar Biologia o d’escalfar-me el cap amb els problemes de Física, però em sap greu no haver estudiat mai grec o haver deixat el llatí en 3r d’aquell batxillerat de sis anys i COU. I, ja com a ensenyant, sempre m’ha paregut un desficaci partir l’alumnat en un grup de lletres i un altre de ciències.

Amb Violeta Tena. Foto d’Argot

Martí Domínguez és un home que no podria assolir les mancances d’una de les dues branques en què hom divideix l’arbre del coneixement dels batxillers. L’univers enciclopèdic s’addiu més amb el quefer d’aquest biòleg, mestre de periodistes, coneixedor i divulgador de l’art valencià a través de les seues entrevistes a El País, director de Mètode -una revista científica i en català que hauria de ser a totes les llars-, autor d’aquelles delicioses “Històries Naturals“ del setmanari El temps i novel·lista prolífic.

I és en la novel·la, al nostre parer, on conjumina assaig i narrativa. Perquè, a banda del plaer de narrar i fer plaentera la lectura, Martí pretén alguna cosa més; no oblida un cert didactisme, hereu del seu treball com a ensenyant universitari. Siga amb Goethe, Voltaire, Cezanne, Goriet o l’inspector Tena, l’autor de l’exitosa la Sega, pretén ensenyar o, més encara, moure consciències, un paper ben fusterià, com tan encertadament va comentar Vicent Pitarch en la presentació que el dia vint ens regalà Violeta Tena i el mateix Martí Domínguez.

Un llibre amb ungles prohibides

La periodista, alumna de Martí i articulista d’el Temps, sense fer-nos cap spoiler (jo tampoc parlaré del contingut de la novel·la) ens va llegir alguns fragments que ja ens convidaven a gaudir de L’assassí que estimava els llibres. L’autor d’El somni de Lucreci ens va aclarir que no es tracta de cap novel·la negra, tot i el títol, i va aprofitar la presentació del llibre per retratar la incultura patent que ha patit el nostre país en aquests darrers vint anys i per fer-nos vore la importància de la lectura, dels llibres, dels llibreters…

Podeu trobar a la xarxa un seguit de lectures crítiques, frases-resum i eslògans sobre aquesta novel·la que, apareguda al setembre d’enguany, ja compta amb dues edicions. M’agrada, però, la definició que ell mateix em va fer a la dedicatòria “…aquest joc literari ple de claus sobre nosaltres i el nostre país”.

Llàstima que en fórem tan pocs. Hi vaig anar amb la ‘il.lusió de retrobar gent interessada per la nostra cultura (un dia que no jugava el Barça) en una ciutat que té tota una Universitat. Em va saber greu no haver-ho dit als amics i coneguts; potser, en aquest temps de xarxes miraculoses, ens falla la comunicació. Tant li fa! Hi resten els llibres i, si no us l’han portat per Nadal, sempre podeu relagar-vos-el a Reis…

Per Nadal un pas de pardal. I a Reis, burro qui no ho coneix.